per títol
per autor
DOCUMENTS RELACIONATS
BONREPÒS I ESCALADEI. ELS INICIS DE DOS MONESTIRS PROPERS
GORT JUANPERE, EZEQUIEL

Introducció
A l’actual comarca del Priorat, a Catalunya, durant la segona meitat del segle XII hi hagué una sèrie de fundacions eremítiques, especialment a l’entorn de l’alterós massís de Montsant.
Totes aquestes fundacions portaren l’empremta reial. Sempre foren possible mercès a les concessions del rei o bé de la reina, malgrat que en aquest cas, i tret del d’Escaladei, totes les fundacions sembla que foren degudes a la iniciativa particular, sovint molt humil, dels mateixos eremites.
El primer monestir que es va bastir a la zona va ser el premostratès de Santa Maria de Vallclara –de curta vida–, fundat a Cabassers el 1149, mentre que el primer eremitori conegut va ser el de Santa Maria de Montsant, al cim de la muntanya, el 1164.
La zona comptà amb diversos factors que atragueren els religiosos, com el fet de ser unes terres encara «desertes», preses de poc als musulmans, però sobretot sembla que hi havia un altre element atractiu, i que molt probablement va tenir un pes decisiu a l’hora de l’elecció: Montsant, entès com a «muntanya santa».
Per això, i més enllà de la llegenda que vol justificar el perquè de l’arribada dels cartoixans al peu de Montsant aquell any del Senyor de 1194 –el pastor que va veure l’«escala de Déu»–, penso que hi havia prou motius com perquè els monjos s’hi establissin: la zona de Montsant era un territori de la Catalunya Nova que encara restava pràcticament despoblat, disposava de prou aigua i quedava protegit –ocult al món– per l’imponent massís. Resultava ser, per tant, un paratge molt adient per a bastir-hi un «desert» cartoixà.
L’arribada i l’establiment dels cartoixans, conjuntament amb l’evolució de l’eremitori de Bonrepòs cap a monestir cistercenc femení, i llur consolidació, significà la fi i la culminació de tot el moviment espiritual que es desenvolupà a Montsant.
La present ponència vol aportar una altra visió dels moments inicials de les dues comunitats que llavors prosperaren i després perseveraren durant segles: Santa Maria d’Escaladei i Santa Maria de Bonrepòs, veient-ho no tant des d’una perspectiva de les respectives fundacions, sinó més bé des de les difícils relacions que al començament van mantenir entre si ambdues comunitats, i de com –és la tesi que presento– del seu enfrontament inicial en van sortir dues cases noves i més fortes.

Montsant a l’arribada dels cartoixans
Quan els cartoixans arribaren al peu del massís muntanyós de Montsant, l’estiu de 1194, i van prendre possessió corporal de l’honor concedit pel rei Alfons I –Santa Maria de Poboleda–, la zona encara era escassament poblada, però tot i així, per poder-los establir, el rei va haver de permutar la terra a quatre colons i crear d’aquesta manera el primer desert cartoixà del país. En aquella època, la minsa població de la rodalia es concentrava als llocs de la Morera de Montsant, Cornudella de Montsant i Siurana de Prades, mentre que també hi havia un cert nombre de pobladors dispersos en alguns masos, alguns dels quals més endavant, i sota l’empenta d’Escaladei, es consolidaren com a llocs i viles.
En aquell moment, Santa Maria de Poboleda se’ls devia presentar com un bon lloc, solitari i amb aigua abundant (era a tocar del riu Siurana) i en què, a més a més, encara hi devia haver en prou bon estat les dependències d’un eremitori anterior, creat cap a 1170 per Ramon de Vallbona i que havia de ser abandonat ben poc temps després de la mort del seu fundador (1176), i a molt estirar cap a 1180, perquè en aquest any les seves terres ja havien passat a mans del monestir de Vallbona i la seva abadessa hi va establir quatre colons, els mateixos que el rei, catorze anys després, els permutava les terres per tal d’establir-hi la comunitat cartoixana.
Devien trobar, doncs, feta almenys una capella i algunes cel·les al seu redós, per senzilla i incipient que fos l’estructura primitiva. És a dir, van trobar un primer aixopluc on iniciar més o menys en condicions la seva vida de solitud i de pregària.
Amb tot, el lloc no era el seu desert perfecte i al cap de pocs anys es van traslladar a un lloc millor –i relativament proper, a poc més d’una hora de camí– on van bastir el cenobi definitiu i on van perseverar durant centenars d’anys.
Montsant, però, era un lloc que havia atret els moviments místics des de molt temps enrere –és diu que fins i tot des de temps anteriors a l’arribada dels musulmans– i per aquesta raó (que probablement també havia d’ajudar a atreure els cartoixans), almenys des dels primers temps de l’ocupació cristiana, si no abans, hi havia hagut eremites. Els primers coneguts els trobem a Santa Maria de Montsant, al cim de la muntanya, a més de mil metres d’alçada, l’any 1164. Es tractava de Ramon de Vallbona i del sacerdot Pere. Cal suposar que aleshores s’hi va establir una comunitat que potser hi perseverà durant alguns anys.
Cap a l’època que s’hi establí la Cartoixa ens són coneguts Pere de Montsant, que sembla que regia una comunitat i era establert, o hi tenia drets, en alguna part del terme de la Morera, probablement a Montsant mateix, i fra Guerau, a l’altra banda del massís, al terme d’Ulldemolins.
Hi havia encara una altra comunitat, la de Santa Maria de Bonrepòs, situada també al peu de Montsant i prop la vila de la Morera, que va ser fundada cap a 1180. Es tractava d’una comunitat que en alguns moments sembla que va ser mixta, tal com anteriorment ho havien estat les de Cèrvoles i Vallbona, i que com aquesta darrera, evolucionà cap el Cister.

Bonrepòs a l’arribada dels cartoixans
L’arribada de la nova comunitat devia pertorbar la vida a la també prou incipient de Bonrepòs. La creació d’un nou monestir, literalment a tocar seu, com a mínim els havia de provocar inquietud perquè el veïnatge podia ser un doll de problemes.
Per qüestions semblants, molts anys abans, els eremites de Ramon de Vallbona es van veure expulsats de Cèrvoles a causa de la proximitat del monestir de Poblet, i no en feia pas tants del de Poboleda, que va passar a mans de Vallbona. I és possible –o si més no algun autor ho ha dit– que alguns dels eremites que deixaren Poboleda haguessin passat a Bonrepòs.
La monarquía, tal vegada per això, en establir els cartoixans a Poboleda, també va afavorir tot seguit Bonrepòs.
La donació de Poboleda als cartoixans es devia fer el 29 de juliol de 1194 o bé en alguna data immediatament posterior, i el 9 d’agost –deu dies més tard– la reina Sança feia una concessió a Bonrepòs: donà Ramon d’Obac amb tots els seus béns, tant a la Morera com a Siurana, amb els delmes que satisfeia i amb una dominicatura a la Morera que la reina li havia concedit de feia molt poc temps. Després va ser el rei Alfons I, que pel mes d’octubre va confirmar la donació, i més endavant, el 6 de desembre, va ser el mateix Ramon d’Obac qui va donar les seves possessions al monestir.
I també hi hagué un canvi fonamental. Segons Eufemià Fort, el 1193 el rei Alfons I va permutar els seus drets sobre Bonrepòs amb Pere Balb, ciutadà de Lleida, i la seva esposa Guillema, els quals van cedir al rei, a canvi, uns béns a la ciutat de Lleida.
Pere Balb i Guillema, que de fet ja eren benefactors de Bonrepòs almenys des de 1191, si no ja des d’abans, en virtut d’aquesta permuta es van convertir en patrons de Bonrepòs. Això els conferia una sèrie de drets, tant materials com espirituals, sobre aquest monestir i és per aquesta causa que el 20 de maig de 1194 arribaren a un pacte amb els eremites, d’acord amb el qual, Pere Balb obtingué la facultat d’intervenir per tallar qualsevol abús que es pogués cometre i els ermitans es comprometien a no rebre ni expulsar cap membre de la seva comunitat sense el seu consell. Els nous patrons van tenir una actuació cabdal en l’evolució posterior del monestir, tal com veurem al seu moment.

Les relacions entre els dos monestirs
La proximitat física dels dos cenobis, que feia acarar extensament els respectius territoris, els havia de portar molt aviat a l’enfrontament, no pas exempt de fortes controvèrsies, sobre els límits de cadascú.
Desconeixem quines eren les confrontacions precises que tenien les dues cases en aquests primers temps. Ens hi podem però aproximar: si el territori inicial cartoixà coincidia, com seria lògic, amb el de la primera donació reial de Santa Maria de Poboleda, feta el febrer de 1172, a grans trets, es tractava de molt bona part del terme actual de la vila de Poboleda, menys la banda nord, que si més no en part era de Bonrepòs, mentre que pel que fa el territori de Bonrepòs es desconeix el text de l’establiment reial i només es conserva una descripció de les fites, que resulta ser massa tardana –del 1814– per poder-li concedir validesa respecte els primers temps. Tot i així, per aquest document es pot observar com el seu territori s’endinsava al terme de la vila de Poboleda i això concorda amb els límits que atribuïm al primer monestir cartoixà.
Les fites que marcaven les concessions reials, però, tant per a uns com per als altres, no devien restar prou clares, o bé en feien una lectura massa àmplia, massa interessada, ja que molt aviat les dues comunitats toparen entre elles.
Si bé no sabem en quin moment es va iniciar la controvèrsia, hem de suposar que es va tractar d’un litigi llarg i difícil, ja que devia començar aviat, potser poc temps després de l’establiment dels cartoixans, i no es va resoldre fins l’any 1203, moment en què es va dictar la sentència arbitral entre les parts.
És possible que fos a causa de les dificultats que es presentaren amb tot aquest enrenou que Bonrepòs i Pere Balb demanessin posar-se sota la protecció del papa. El 23 de maig de 1202, des de Laterà, Honori III els rebia sota la seva protecció i definia la comunitat com a cistercenca.
El plet es va ventilar davant tres jutges: l’abat de Poblet, Pere de Concabella; l’abat de Santes Creus, Bernat d’Àger, i el paborde de la seu de Tarragona, Ramon de Barberà, els quals el 24 de juliol de 1203 van dictar el laude que hi posava fi per mitjà d’una concòrdia amical entre les parts.
Segons la concòrdia, el prior de Poboleda –aquí encara no s’esmenta el nom d´Escaladei–, amb l´assentiment i la voluntat de tot el seu convent, reconeixia als religiosos de Bonrepòs, així com també als seus successors, tant religiosos com religioses que allí servissin Déu, la totalitat del territori que tenia aquesta casa mercès a la donació que al seu dia li va fer el rei Alfons I. Per la seva banda, els religiosos de Bonrepòs es comprometien a no dilatar les seves possessions vers les terres pertanyents a la casa de Poboleda. En canvi, sí que ho podien fer en direcció contrària, cap dalt a Montsant.
La concòrdia va ser signada pel prior de la casa de Poboleda amb tota la seva comunitat, pels religiosos de Bonrepòs i, seguidament, pels jutges arbitradors i altres persones que també hi col·laboraren, entre les quals diferents monjos, tant de Poblet com de Santes Creus, i Pere Balb.

Les conseqüències del plet
Potser al final hi influí el fet que Bonrepòs en aquest moment ja era considerat un monestir cistercenc i que dos dels tres jutges ho eren, així com també ho era bona part dels qui signaren el laude.
Més enllà de la sentència arbitral, però, que aparentment va ser del tot favorable a Bonrepòs (ja que per la qual els cartoixans acceptaven els límits que tenia Bonrepòs des d’abans de la seva arribada, i també acceptaven que aquest monestir es pogués dilatar, sempre, és clar, que ho fes en la direcció oposada a Poboleda), la negociació que hi portà entre les parts devia ser llarga i va tenir conseqüències immediates per a les dues parts.
Per una banda, hem vist com, a la sentència, els cartoixans feien el reconeixement a favor de la comunitat existent, però també a la futura, fos masculina o femenina. La introducció d’aquest detall ens mostra com, d’alguna manera, ja es féu present durant el plet la idea de la continuïtat de Bonrepòs per mitjà de la seva transformació en un monestir nou. Potser fou aquí on es va començar a perfilar la proposta de fer de Bonrepòs un cenobi femení, si no és que Pere Balb ja ho tingués al pensament des d’abans.
També hi hagué una probable conseqüència immediata per als cartoixans: un augment considerable del seu patrimoni mercès a les concessions reials i el canvi de lloc del monestir.

El creixement de Cartoixa
Mentre s’esdevenia el litigi, els cartoixans devien acudir al rei, aleshores Pere I, fos per fer-se confirmar la concessió que havien rebut del seu pare el 1194 o bé potser per demanar noves concessions. Anar a veure el nou rei perquè els confirmés els privilegis que havien rebut dels seus antecessors va ser després una pràctica habitual d’Escaladei. És, doncs, possible que s’iniciés en aquest moment, i més quan, a causa del plet, havien de tenir necessitat de veure’s confirmada la possessió de Poboleda. En tot cas, ho van saber negociar prou bé. Només així és explicable que poc després del plet, el 18 d’agost de 1203, el rei, des de Lleida, els fes una amplíssima concessió que anava molt més enllà del primitiu domini, arribant fins dalt a Montsant per una banda i resseguint els rius Montsant i Siurana per l’altra banda. Evidentment, la relació directa entre aquesta concessió règia i la fi del plet no és documentada, però la coincidència en el temps hi fa pensar.
Tot aquest ampli terme, els monjos el rebien com a pròpia i lliure heretat, sense obstacle ni contradicció de ningú, amb les seves aigües, pasturatges, boscos, caça… Amb l’empenta donada pel rei Pere I el Catòlic, Escaladei emprenia ara un nou camí, el primer exponent del qual fou l´inici de la fàbrica d’un nou cenobi a la vall de l´Oliver.
L’orde cartoixà també estava amatent a l’evolució dels esdeveniments de 1203. Així, veiem com després de la concessió reial a Escaladei, dins aquest mateix any, el monestir va rebre un visitador enviat pel prior de Gran Cartoixa: el prior de Varna. El visitador va confirmar la donació del rei, així com també els nous límits del domini monacal.
Cal creure que va ser al voltant d’aquestes mateixes dates que començà l’obra del nou monestir a la vall de l’Oliver i la coma Pregona. Potser sí que als cartoixans Poboleda no els feia el pes com a lloc perfecte per al seu desert i que per això ja cerquessin de temps enrere un indret més adient. Almenys això és el que per regla general hom ha dit. Però la coincidència de dates amb les del litigi i resolució del conflicte, així com la proximitat física de les dues cases monacals, potser va fer decidir –o almenys hi devia ajudar– Escaladei a canviar de lloc, per anar no pas massa més lluny de Bonrepós, però sí a un indret molt més retirat; de fet, a un racó perdut de Montsant, lluny dels camins i de la vista de tothom, un paratge certament idoni per a la finalitat espiritual que perseguien aquells pares i que sembla que no podien aconseguir a Poboleda.
Si no ho tenien decidit, el plet els devia fer veure ben clarament la necessitat de traslladar-se i així ho devien fer saber als reis. Perquè tampoc no pot ser massa casual que la reina Sança, el 26 de febrer de 1203 –i per tant abans de finalitzar el litigi–, adquirís una sèrie d’honors a la vall de l’Oliver i al seu redós, inclòs Montalt i les fonts: a Navarra i Miquel, per deu sous; a Ramon de Pezonada i Sança, per cent cinquanta sous; a Guillema de Tapioles, per noranta sous; a Saurina i Bernat Llombart per setanta sous. I encara un any més tard, el 10 de juny de 1204, la reina comprà un altre honor, aquest cop a Guillem de Montsó, per seixanta-dos sous i vint diners.
Amb tot, també és possible que aquestes compres i posteriors donacions reials només vinguessin a arrodonir el solar inicial de monestir. Si més no, sabem que els cartoixans, en una data indeterminada, van comprar un honor a la coma Pregona, que és a on van ser bastides les primeres cel·les.
A partir d´aquests moments, amb l´aportació de noves terres per part de la reina Sança i l´impuls que sens dubte li havia de donar l´àmplia concessió dominical del rei Pere I, van anar endavant les obres de la fàbrica del nou monestir, que aquí ja va ser conegut, des del primer moment, com d’Escaladei.

La fi de la primera comunitat de Bonrepòs
Poc més d’un any després del plet, el 15 d’octubre de 1204, els frares Arnau i Joan, de Bonrepòs, van fer donació de tota la casa i lloc de Bonrepòs, amb totes les seves pertinences, a Pere Balb i la seva esposa Guillema, amb la condició que amb el seu consell i voluntat aquest hi edifiqués un nou monestir, fos masculí o bé femení.
En prendre’n possessió, el mateix 1204, Pere Balb va inventariar el que trobà a Bonrepòs, inclòs el bestiar, els cafissos amb diversos tipus de cereals, les vinyes, les bótes i cups, els estris de treball, l’escàs mobiliari… Es tracta d’un inventari molt breu que ens permet conèixer alguns aspectes de la vida diària, sobretot els relatius a la seva economia. Tot plegat fa més l‘efecte d’una petita explotació agrària i ramadera que no pas d’una comunitat religiosa, si no fos per una petita al·lusió a l’església: praeterea domina regina fecit fieri ecclesiam.
Hom ha dit i repetit que, després de la donació, aquests frares van sortir de Bonrepòs per incorporar-se a Escaladei. Ja d’entrada, sobta aquesta suposada decisió presa poc temps després del llarg i difícil plet amb els seus veïns de Poboleda.
El més probable, però, és que aquests frares mai no haguessin professat a Escaladei, de la mateixa manera que tampoc no hi devia professar mai Pere de Montsant, per molt que els cartoixans el consideressin el seu primer prior. Al capdavall, podria ser molt bé una llegenda creada a posteriori per Escaladei, potser cap a finals del segle XV, desprès de l’annexió de Bonrepòs, per tal de legitimar els seus drets sobre tot Montsant.
És perfectament possible, com suposa Fort, que aquests frares es quedessin a Bonrepòs mateix, o bé a la rodalia. La raó sembla evident: Bonrepòs, diu, es va comprometre a mantenir-los. I en tot cas, es tractava de religiosos que, com a mínim, cal considerar-los propers al Cister. En el cas de professar a algun monestir semblaria més lògic que ho fessin a un del Cister que no pas a Cartoixa.
Sigui com sigui, el que és evident és que la donació que el 1204 van fer els frares Arnau i Joan a favor de Pere Balb i la seva esposa marcava la fi d’aquesta comunitat, almenys entesa com havia estat fins llavors, ja que Pere Balb quedava amb les mans lliures pel que fa a la nova casa que s’hi havia de bastir. Una altra cosa és que els frares marxessin immediatament o bé restessin a la casa durant algun temps, o bé si es quedaren per la rodalia, com suposa Fort.

Pere de Montsant
Un cas a part dins la història d’Escaladei, relativa a aquests moments inicials i que ja he esmentat breument, és el de Pere de Montsant, un personatge certament històric, però que al voltant del qual hom bastí un relat prou fantàstic i cal suposar que interessat per Escaladei, ja que al seu voltant s’articulà tot l’entramat pretesament històric entorn de la fundació del monestir.
Pere de Montsant és, sens dubte, l’ermità de més anomenada de la zona, fins el punt d’atribuir-li el nom de la muntanya. Segons això, la muntanya es diu Montsant perquè hi havia aquest ermità que s’ho deia. De fet, la lògica més elemental indica que el procés havia de ser ben bé a l’inrevés, és a dir, que va ser l’ermità qui va prendre el nom de la muntanya.
Pel que fa a Escaladei, els mateixos monjos –almenys des del segle XVII (d’abans no se sap)– consideraven Pere de Montsant com el seu primer prior. I fins i tot Valls el va convertir en un monjo arribat a Monsant des de Gran Cartoixa, nomenat prior pel pare general de l’orde.
Pel que fa al lloc on tenia l’eremitori, hom el situa normalment a Santa Maria de Montsant, però els cartoixans del segle XVII el situaven a la vall de l’Oliver, és a dir, al lloc on després es va alçar el monestir d’Escaladei.
El muntatge historicollegendari neix de l’equívoc produït per la presència al llarg de la segona meitat del segle XII de diversos ermitans i sacerdots dits Pere (un nom que a l’època era prou comú): es deia Pere –Pere de Pinós– el sacerdot que va rebre en feu Albarca –una altra vila al peu de Montsant– el 1152; s’ho deia el sacerdot que el 1164 va rebre Santa Maria de Montsant conjuntament amb Ramon de Vallbona; també el capellà de Siurana, documentat entre 1164 i 1170, i un ermità de Poboleda (en la primera comunitat, no cartoixana). De tots ells, hom en féu un sol personatge, Pere de Montsant, que els cartoixans a més convertiren en el seu primer prior.
Que un personatge com Pere de Montsant fos el primer prior prestigiava el monestir alhora que li permetia guanyar en antiguitat i en legitimitat a la comarca, així com també beneficiaria la imatge del monestir el fet que tots els ermitans de Montsant haguessin optat per ingressar a Cartoixa.
Guanyava en antiguitat perquè els permetia situar la fundació d’Escaladei el 1164, és a dir, trenta anys abans de la fundació real, i la situava als mateixos inicis del regnat del rei fundador. I el fet que ell i tots els ermitans haguessin professat a Cartoixa els podia proporcionar un cert sentit de legitimitat en la propietat del territori.
Tanmateix, el que se sap realment de Pere de Montsant és ben poca cosa: va ser un un ermità que ja abans de 1170 disposava –o en formava part– d’una comunitat, que el 1175 signava com a testimoni en una professió a Poboleda, i que cap a 1190 mantenia alguns drets a Montsant. Se suposa que va morir cap a finals de segle, el 1197 segons Trenchs, o cap a 1199 segons Lladonosa.

La transformació de Bonrepòs
Després de la donació de 1204 ens trobem amb uns anys de silenci documental i cal esperar fins a 1210 per tenir-ne una nova notícia.
Entre 1204 i 1210 hi hagué el pas de la comunitat masculina a una de femenina, aquest cop plenament integrada a la regla cistercenca. Pere Balb llavors devia iniciar l’obra del nou monestir que es fundà, definitivament, el 1210.
El 14 de setembre de 1210, l’arquebisbe de Tarragona, Ramon de Rocabertí, atenent la devoció que Pere Balb i Guillema manifestaven vers l’orde cistercenc, els concedí a perpetuïtat i de manera irrevocable el lloc i població de Santa Maria de Montsant, els quals l’havien aconseguit de fra Gerard i de mestre Joan, poblador i ermità, respectivament, de dit lloc. També els donà les dècimes i les primicies de totes les possessions que llavors tenia el nou monestir, així com les que esperava tenir, i encara l’arquebisbe hi afegí totes aquelles altres que per dret esperava rebre ell i l’Església tarraconense.
Llavors, l’arquebisbe els autoritzà a edificar aquell lloc perquè pogués acollir perpètuament una comunitat cistercenca femenina, que havia d’estar formada per un màxim de tretze monges, sense que pogués sobrepassar aquest nombre sense el seu permís.
Nomenà Guillema per regir la comunitat, i que fos abadessa si així es volia, o bé en cas contrari calia elegir una persona suficient, discreta i apta per al regiment de la nova casa.
L’arquebisbe es retenia, per a ell i els seus successors, tots els drets episcopals que tenia sobre els monestirs cistercencs i instituïa tres preveres per celebrar-hi els oficis segons l’orde cistercenc i tots els serveis religiosos necessaris.
Finalment, va establir com a condició que fra Joan, que amb aquest acte devia restar desposseït del seu eremitori, si així ho desitjava, havia de ser alimentat i vestit de per vida pel monestir.
Sembla contradictori que tenint Bonrepòs, un indret proper a la vila de la Morera i situat enmig d’una vall ufana, Pere Balb anés a crear el nou monestir a Santa Maria de Montsant, que és un lloc ferèstec i aïllat, dalt la muntanya, proper a un cingle esglaiador. I tanmateix sembla que va aconseguir aquest lloc dels seus pobladors i se’l féu donar per l’arquebisbe. I és més estrany puix per aquest territori de Montsant sembla que pertanyia –o bé hi tenia drets– el monestir de Vallbona.
Potser cal entendre que hi havia problemes a Bonrepòs que endarrerien la creació de la nova comunitat, o potser que Pere Balb es va voler fer confirmar la possessió dels drets rebuts de la mà de fra Gerard i fra Joan a la vegada que creava la nova comunitat. Fos com fos, la vida de la nova comunitat dalt a Montsant no era viable i, en el supòsit que les monges mai s’hi haguessin arribat a establir, l’estada havia de ser forçosament breu.
Pere Balb llavors es devia moure per aconseguir la confirmació papal a la seva fundació i ho aconseguí: el papa Innocenci III, el 5 de juliol de 1213, va aprovar la constitució del monestir de Bonrepòs, el va fer franc de delmes i primícies, li va confirmar les possessions que ja tenia i les que podia tenir més endavant, excomunicà tots els invasors d’aquestes possessions i encara va concedir d’altres immunitats.
De la mateixa manera, també aconseguí que el rei Pere I, el 12 de novembre de 1212, li concedís franqueses per als béns que el monestir podia adquirir en tots els seus dominis. Aquest mateix privilegi va ser després corroborat per Jaume I i d’altres reis.
Les concessions consolidaven la nova fundació. També la comtessa d’Urgell, com a senyora de les muntanyes de Prades, el 19 d’octubre de 1212 va donar a Bonrepòs un home d’Ulldemolins, donant-lo com a vassall amb totes les seves possessions, i més endavant, el 15 de novembre de 1215, féu franc Bonrepòs de totes les contribucions reials i veïnals.
D’aquesta manera, la nova fundació –que era filial de Vallbona– arrencava amb bon peu, sota la direcció no pas de Guillema, sinó d’Anglesa, filla de Pere Balb i Guillema, que fou la seva primera abadessa.

Cloenda
Des de llavors i fins al 1452, els dos monestirs van conviure amb llurs territoris dominicals a tocar. Això degué seguir generant tensions entre les dues parts i es té notícia d’algun plet, com el de 1289, entorn de les contribucions, quèsties i talles de l´honor de Farena, un llogaret avui desaparegut, al terme de la Morera.
Els dos monestirs van néixer en moments molt propers, compartiren si fa no fa els mateixos rodals, toparen entre ells i els dos es transformaren al mateix temps: l’un, canviant de lloc; l’altre, canviant la comunitat; ambdós, bastint un monestir nou, creixent i consolidant-se mercés, especialment, a la protecció dels reis.
Escaladei i Bonrepòs seguiren dos camins distins –Cartoixa, Cister– vers la mateixa finalitat, amb relacions cordials o tibants, segons el moment, fins que Bonrepòs va ser suprimit i Escaladei se’n va apropiar i desfer, després d’un llarguíssim plet amb l’orde cistercenc.
Bonrepòs va desaparèixer com a monestir el 1452 i Escaladei, el 1835. Del primer, no se’n conserven, visibles, ni les restes. Del segon, hi ha les ruïnes, molt degradades. Sortosament, però, avui és un monument protegit.


Data de publicació digital: 13/01/2003




La Biblioteca Digital és un servei de CARRUTXA en conveni amb L'INSTITUT MUNICIPAL D'ACCIÓ CULTURAL DE REUS

by mussara·com