per títol
per autor
DOCUMENTS RELACIONATS
COQUES I JOTES, LA FESTA AL PRIORAT
PALOMAR, SALVADOR

«A la plaça ballen coques,
mare, deixeu-m’hi anar…»

Podríem dir que la coca és el pa mudat per a la festa. Efectivament, la coca –que té com a ingredients bàsics farina, ous i sucre– és, amb la seva senzillesa, la protagonista de no pocs rituals festius que, més enllà del seu consum com a menjar, li atorguen un paper simbòlic important com a objecte que serveix per evidenciar relacions personals –de festeig o de prestigi de casa– o creences religioses i com a recurs per al sosteniment econòmic de la festa.
Aquest article es basa en diversos exemples, del passat i el present, de poblacions del Priorat, tot i que alguns costums que s’hi descriuen es podrien fer extensius a les comarques veïnes.
Bona part de la funció festiva de la coca gira entorn del seu paper a la dansa popular. Ens referim al ball de coques com una forma de ball de plaça comuna a tots els pobles del Priorat que va ser vigent fins al primer terç del segle XX i que ha restat viu en la pràctica festiva d’algunes poblacions. En són exemples el ball de coques a la Festa Major d’estiu de Falset, per la Mare de Déu d’agost, la festa de les xiques del Molar –el 8 de desembre– i, sobretot, la festa de Sant Sebastià al Masroig, el cap de setmana més proper al 20 de gener.
El ball de coques al Priorat es feia amb tonada de jota. La jota, interpretada per formacions de rondalla –corda i vent–, grallers i, sobretot, per les bandes de música que hi va haver a quasi tots els pobles, ha estat la dansa de carrer per excel·lència fins que fou bandejada, amb la mateixa transformació de les festes majors, per altres balls de moda amb més prestigi. El folklorista reusenc Josep Bargalló i Badia publicà el 1991 un extens recull sobre la comarca, on aportava més d’una vintena de tonades de jota, moltes d’elles identificades popularment amb una població, fossin melodies d’autor amb títol conegut o melodies d’autor desconegut.
El ball de coques s’ha fet a la plaça, a l’aire lliure, habitualment al davant de l’església ja que sovint es treien els bancs del temple a l’exterior perquè la gent pogués seure mentre es desenvolupava la dansa. Es ballaven coques al migdia, a la sortida d’ofici, o al capvespre, a la llum de les teieres o graelles que es plantaven al mig de la plaça. El ball de coques es coneix amb aquest nom perquè el ballador obsequia la parella amb una coca, que pot haver estat comprada o aconseguida en una subhasta. En tot cas, es tracta d’una fórmula que combina galanteig i prestigi social –per al ballador que adquireix la coca i per a la balladora que la rep. Quan les coques són encantades o subhastades abans de cada dansada, el fet d’adquirir-la dóna dret a començar el ball amb la parella triada, molts cops amb la coca a la mà. Evidentment, per a qualsevol noia era un honor sortir del ball de plaça carregada de coques. O ballar la darrera dansa, després de la subhasta de l’última.
És cert que es pot obtenir la mateixa finalitat amb altres objectes. En aquest sentit, sovint trobem testimonis de l’ús de canterets, mocadors o ventalls. Tanmateix, calia adquirir-los fora de la població mentre que la coca era molt més a l’abast i necessitava d’una implicació força més gran de la població. Es pastava a les cases i es portava a coure al forn del poble, amb ingredients que poden haver estat captats per les cases. O eren encarregades pels majorals de la festa al forner i portades, al dejuni de la festa, per les cases perquè les noies les enramessin, és a dir, les guarnissin amb fruita confitada, per exemple.
No cal dir que el resultat econòmic del ball de coques era assegurat i que, durant molts anys, la subhasta o venda de les coques fou una font d’ingressos cabdal per als organitzadors de les nostres festes, generalment els fadrins, encapçalats per uns majorals a l’aixopluc d’una confraria.
Aquestes coques enramades per les noies, i les altres sense guarnir, eren portades a l’església per ser beneïdes durant la missa. Tenim documentat, en aquest sentit, un interessant exemple referent a la confraria de Sant Isidre d’Ulldemolins, al segle XVIII. La confraria es queixava a l’arquebisbe de Tarragona, després d’una visita pastoral, de la prohibició respecte que les noies puguessin oferir coques a l’església, que després eren subhastades públicament, com sempre s’havia fet. Aquesta fou la resposta:

« […] y per quant se nos ha representat que la puntualitat confraria no podia suportat los gastos se li offerian per no tener venda alguna ni poder venderse las cocas que en el dia de cap d´any portavan a la Iglésia les donas, offerintlas al offici, y que cedia el reveren rector a favor de esta confraria. No constant en la referida prohibició de les vesitas antesedentes de que se prohibís el venderse ditas cocas públicament, si sol el vendrerse y encantarse publicant la coca o la sèdula de tal dona o donsella. Confirmant las referidas novament per los mateixos motius en ellas expresam, el qual al venderse ditas cocas se publique el nom de la dona o donsella la offerix, donam primís y facultat per a què pugan ditas cocas vendrerse y encantarse sens publicar la coca o sèdula de la dona o donsella la aija offerit y no altrament. Dat en la s. visita de la Iglésia de Ulldemolins, als 16 de de juny del any 1734.»

De la resposta es pot intuir, d’una part, la importància econòmica de la subhasta de coques i de l’altra el fet clau que en subhastar-se cada coca se sabia quina era la noia que l’havia portat.
Mentre les coques enramades es reservaven per a la subhasta, el matí de la festa es passaven a repartir les coques comunes per les cases del poble. Aquesta és una pràctica que encara trobem en poblacions com el Masroig, el Molar o Porrera. A Falset, per la Festa Major d’agost, s’ha recuperat fa alguns anys el costum –anomenat significativament les danses– d’anar a repartir coques amb un seguici integrat pels fadrins –ara són els quintos i les quintes de l’any–, acompanyats de la banda de música. Es reparteix una quantitat limitada de coques, pagades, i l’Ajuntament en regala per honorar la persona més gran i el nadó més petit de la població o persones que han col·laborat en la festa.
Antigament, a Cornudella de Montsant –com es fa encara en altres poblacions de la comarca, com Falset o Marçà–, el dia de la festa la canalla sortia a repartir espígol i altres herbes aromàtiques pels carrers de la població. A Cornudella eren obsequiats pels majorals, en acabar, amb llepolies, fruits secs i la típica «coca dels fadrins» que era la que venien després a la plaça.
De fet, repartir o subhastar coques és un acte de festa que trobem, més enllà de les festes majors, en altres tipus de celebracions. Per exemple, en els aplecs a les ermites. Un exemple força interessant és el de l’aplec de Sant Marc a la Mare de Déu de la Foia, de Cabassers. Després de l’ofici se subhasten rams que han preparat les noies, coques i, en darrer terme, el «rollo de Sant Marc», tot a a benefici de la parròquia. També sabem del repartiment de coques en festes cíviques com els «homentages a la vellesa» que s’organitzaren en diverses poblacions als anys 60 i 70 del segle XX.

Els balls de majorales

Arreu de la comarca l’inici del ball per part dels majorals de la confraria organitzadora era una pràctica ben comuna. A Bellmunt, obrien el ball de coques els majorals dels Sants Innocents amb les noies que prèviament havien escollit, i després de ballar ells ja podia ballar tothom qui ho volia comprant per a la balladora una o més coques.
Alguna d’aquestes danses ha esdevingut ballet folklòric interpretat pels esbarts dansaires d’arreu del país. Aquest és el cas del ball de majorales d’Ulldemolins, amb què iniciaven el ball de coques al Pla de l’Església les majorales del Roser i els majorals de Sant Isidre. Les ordinacions de la confraria del Roser d’Ulldemolins, del 1891, especifiquen clarament l’obligació de la primera majorala del Roser de començar el ball que organitzava la confraria de Sant Isidre. Segons anota Ramon Violant i Simorra a la seva Etnografia de Reus i la seva comarca:

«La confraria dels fadrins [la de Sant Isidre] tenia preparada una parada de canterets de vidre, coques, vanos i mocadors de seda de coll, ja que després del ball de majorales, el fadrí que volia ballar havia d’obsequiar la balladora amb un canteret, coca […]»

El ball de majorales d’Ulldemolins, tal com el coneixem avui, és la fixació d’una tonada –que, com en altres poblacions, hauria pogut variar amb el pas dels anys– fruit del recull realitzat el 1931 pel folklorista Joan Rigall. Per a aquest estudiòs, la fórmula d’inici del ball de plaça a Ulldemolins és idèntica

«a la de altres danses i balls de Pavordes i Pavordeses que, amb múltiples variants, s’han ballat i es ballen a la terra catalana. Aquesta semblança en línies generals no ateny a la melodia i a les figures del ball, ja que aquest ens mostra, inconfusiblement, la veritable existència entre nosaltres del que en podríem dir la jota catalana.»

Podem encara esmentar altres exemples. Al Masroig, les majorales de la confraria del Roser iniciaven el ball de plaça amb els majorals de Sant Sebastià per la festa major dedicada a aquest sant. S’explica que les majorales portaven les faldilles llargues fins als peus i que dansaven sense aixecar massa els peus de terra.
A Poboleda, per Sant Domènec, les majorales obrien ball amb una jota característica i després es ballaven coques. I a Porrera, el ball de coques s’iniciava també amb els majorals de la festa amb l’anomenat cap de ball.

Balls de coques en tots els pobles

A Falset, el ball de coques es fa a la plaça de la Quartera, davant de l’ajuntament. També aquí inicien el ball les autoritats civils i festives –l’alcalde i els quintos– i després balla tothom. A cada ballada és costum que el ballador obsequiï la seva parella amb una coca de les que es venen en taules disposades a banda i banda de la plaça. Mentrestant, un subhastador va oferint la «toia» –un objecte decoratiu– a la gent, que va pujant de preu. La subhasta de la toia assenyalarà la fi de la dansada i aquell que l’aconsegueix és acompanyat per la banda de música fins a casa seva.
La jota ha estat reincorporada al ball de coques falsetà en els últims anys del segle XX. S’havia perdut, tot i ser a començaments del segle, el component bàsic de la festa, segons anota el dietari de mossèn Mestre:

“Com a costums que encara ´s conservan podem senyalar las dansas y lo ball de cocas que casi tots los anys se celebran per la festas majors de Agost 15, 16 y 17, de Setembre 7 y 8 […]. Lo ball de cocas que´s fa per la tarde y nit devant de casa de la vila té de particular que lo ball reglamentari és la jota y lo instrument obligat que ha de portar la música, lo bombo. Se fixa lo preu del parell de cocas y tot aquell que se compra un parell té dret a que ´s toqui una jota que balla ab la noya que vol. Estan per això les balladoras asentadas en banchs a disposició de aquell que las vulgui per ballar… Lo que ´s diu en última dansa és un ramellet o un objecte artístich y se adjudica al que ne ofereix més diners […].»

I es mantenia encara, per Santa Càndida –o Càndia, com diuen a Falset– a mitjan segle:

«Y el tradicional “Ball de coques” en Falset es otra tradición secular que ha llegado hasta nuestros días. Consiste en bailar unas jotas, cuidando el mozo de obsequiar a su pareja con un par de cocas cada baile, habiendo siempre el acicate de la “Toia” la que es adquirida por el mejor postor que la ofrece a su pareja con la circunstancia especial que vienen ambos obligados a bailar “la última dansa” enfrente de la casa de la obsequiada, trasladándose para ello los danzantes y numeroso público, al son de la música, al lugar designado.» (Diario Español, 15/9/1954).

Certament l’adjectiu de secular és correcte si tenim en compte les anotacions de Mn. Dalmau Llebaria, publicades a Falset y comarca, l’any 1930, en les quals transcriu el contingut de les ordinacions de la confraria dels fadrins del 1668.

«El últim article dels estatuts mana com s´ha de fer “ball” de Corpus a les autoritats per donar “més solemnitat”. Dos jutglars i varis balladors ballaven davant de cada casa del Batlle, Regidors, Rector, etc. Estava aquest ball ben agermanat amb el ball de coques de la festa major, car en els comptes es fan notar els ingressos pels “encants”, encantar les coques.»

A Bellmunt, entre les coques enramades, n´hi havia una de broma: un bocí de fusta embolicat com un braç de gitano i posat al mig de la coca. El ball de coques es feia al migdia, a la plaça –davant de l´església o de cal Prior, segons les èpoques– en sortir de missa.
De Cabassers, Delfí Navàs escriu a la seva Descripció històrica, física y política de Cabacés, del 1918:

«Per les festes de Sant Blay (3 Febré) y del Naixement de la Mare de Déu (8 de setembre) en los añs que per l´Ajuntament y vinticuatrena se determine fé una bona festa amb música y ball de jota a la plaza, ademés de les coques, rams y altres objectes que´ls maijorals [de la confraria del Santíssim Sagrament] compren per ballá a la plaza, algunes cases en la missa maijó de dits dies ofereixen coques enramadas que se encanten al ball de plaza y aumenten l´ingrés de la confraria per pagà la iluminació, música y sermó.»

El 1896, el Centre Excursionista de Catalunya publica, amb el títol de Capsanes y sos encortons, una monografia sobre la població, obra de Francesc Nogué, en què es descriu la festa major:

«A la nit és quan aquesta pren un to d´alegria y de tendresa qu´aixampla´ls cors y rejoveneix als vells, ballantse la jota al so de bandurries y guitarres. A voltes són deu o dotze noies que ballen ab un jove. Aquet compra una coca per a cada una d´elles. La jota comença, y ballen ab la coca, portantla lo jove a la mà. La música para, y´l jove fa entrega de la coca a la noya, y ella l´entrega a la seva família. La música torna altra vegada a ferse sentir, y´l jovent repren lo ball, donant fi a la festa amb una pluja de corre-cames, trons y borratxos, que mou gran gatzara entre les noyes.»

També a Gratallops les coques eren repartides pels majorals de la confraria de Sant Sebastià per les cases on hi havia noies, i en acabat les passaven a recollir enramades.Després eren subhastades. I a la Vilella Baixa les coques es pastaven a les cases i les portaven al forn a coure.
A Torroja, ens explicava la Ramona Cabré:

«A la plaça, a més, hi havia una tauleta on hi venien coses, ramellets…, perquè en lo ball que es ballava a la plaça, a cada ball havies de portar algo, sinó no calia que hi entressis, al ball. El ballador havia de portar un obsequi a la noia si l’anava a buscar per anar a ballar […].»

Segons explica Jaume Sabaté i Alentorn, el ball de coques era propi de la Festa Major de Sant Miquel al Lloar. El forner n´havia cuit el dia abans una bona colla. Poc abans del ball, les posaven apilades a sobre d´una taula en un racó de la plaça. Sabaté el documenta, a partir de les dades de l’arxiu parroquial, des del segle XVIII.
Abans de començar el ball, les xiques del Lloar cantaven –a començaments del segle XX– cançons com aquesta:

«Qui la ballarà la darrera dansa,
qui la ballarà, que tan goig tindrà.
Jo la ballaria, dolça coqueta,
si el ballador em dóna la maneta.
La ballarà, la noia més maca,
que serà la més estimada.
Jo la ballaria amb el meu promés
si és que em jurava amor fidel.»

El xicot que comprava cada coca l´oferia a la balladora preferida i tots dos sols encetaven el ball, encara que al cap d´un parell de tombs hi entrava tothom.
Fer-se amb la darrera coca era símbol de distinció i de poder adquisitiu. El ballar la darrera dansa vestia molt, es podia elegir la noia desitjada i oferir-li públicament –més que la coca– el seu afecte.
En altres poblacions hem trobat notícies de jotes cantades que, amb acompanyament de guitarra, haurien servit per ballar coques al primer terç del segle XX. A tall d’exemple, aquesta és una cobla d’Albarca:

«Sempre me´n fas, mala cara,
fins per la festa major.
Llavors me la faràs bona
perquè et balli un mocador.»

Les festes del Molar i el Masroig

Tornant al present, el ball de coques segueix fent-se al Molar per la festa de les xiques. Aquesta celebració recupera, de fet, pràctiques festives del passat i manté la fórmula tradicional de repartiment de coques per les cases i ball a la tarda al Centre Obrer Recreatiu. El fet que tingui lloc en un local a cobert data de finals dels anys 40 del segle XX, en un moment en què van coincidir un seguit d’anys de climatologia adversa. És tracta d’una excepció ja que es tracta, per definició, d’un ball de plaça. No és estrany trobar-se que, puntualment i en cas de mal temps, el ball de coques es fes en alguna casa amb una entrada espaiosa –com a cal Prior de Bellmunt en el passat– o al local de la societat recreativa –com hem vist fer al Masroig no fa massa anys–, però és singular que sempre se celebri a cobert
La festa actual deriva de la que organitzaven les noies fadrines de la confraria de les Esclaves de la Mare de Déu dels Dolors. Antigament, les noies tenien cura d’enramar les coques que, avui, s’encarreguen al forn de Gratallops. La festa ha estat recuperada fa pocs anys, després d’haver decaigut i arribar a desaparèixer a la dècada dels 70.
Certament, és al Masroig on s’ha conservat, en bona part, l’ambient del ball de coques tal com el descriu la gent gran. De fet, tota la festa –amb les cercaviles al matí per captar guilandos i repartir les coques– manté els trets de les antigues festes majors. A la plaça, l’orquestra –Els Bandors– toca un seguit de jotes del repertori de la comarca, entre les quals destaca el «Coco Pere», la tonada més popular a la població, Abans de cada dansada, el subhastador presenta una coca o un lot fet d’allò que s’ha aplegat per les cases de la població –conserves, pastissos, galetes, ampolles de vi o de licors… Aquell qui es queda la coca o el lot corresponent té dret a iniciar el ball en solitari o, tot dient «que la balli tothom!», oferir la dansada a tots els assistents. Antigament, aquesta era una fórmula que propiciava el prestigi personal i les relacions de festeig en pujar els nois per les coques i triar la balladora per començar la dansa. En l’actualitat, però, es tendeix a pujar per colles –de poble, ja que assisteix a la festa molta gent dels pobles veïns o d’associacions, com els grallers o els diables–, que inicien el ball. Són especialment valorats els lots que ofereix la Cooperativa i el que tanca el ball.
Antigament, la darrera dansa era encantada per un preu molt alt i la seva adquisició comportava un notable prestigi. S’explica que qui es quedava la coca anava a casa de la noia a la qual volia oferir-la, seguit dels músics, que anaven tocant, i bona part del públic. I que acostumava a no anar directament a la casa de la noia, sinó voltar per diversos carrers per augmentar la cusiositat del seguici. En arribar a la casa de la noia, li oferia la coca, ballaven la darrera dansa davant la porta o tornaven a la plaça per ballar-la. L´endemà, la balladora obsequiava el ballador amb un berenar on ell tenia dret a convidar els seus amics.
En les dues darreres dècades del segle XX, la coca enramada que tancava el ball de plaça del Masroig, la feia la Francisca Aragonès –fins que va morir, ja centenària– i que recordava prou bé com «la gent preparava coques i les portava al forn a coure. A l´endemà, les passaven a buscar, les enramaven i les portaven a subhastar a la plaça si hi havia noies a la casa» i com, mentre es ballaven les coques «tiraven molts focs: trons, carretilles. Hi havia molta gernació, allavons. Es tiraven trons i carretilles borratxes. Que hi havia vegades que una noia estrenava un vestit i sortia encesa d´allà. Com més maca te posaves, més te´n tiraven… Sí, sí, i ni havia que estrenaven lo vestit a veure si li cremaven». I se´l posaven l´endemà per anar a missa, per anar a la processó, com més cremat millor. Era un senyal d´èxit de la xicota entre els nois. I afegia: «Al darrer ball es feia una subhasta, per una coca o un cabrit. S´acompanyava a casa de la noia i es feia un ball a la porta, i hi havia cases que donaven beure a tothom».

A tall de cloenda, com fer servir les coques

Podríem posar encara molts altres exemples, segurament tants com poblacions de la comarca i amb variants degudes al pas del temps i les generacions. El cert és que el ball de coques es va anar acabant en la mesura que es va abandonar el ball a la plaça, en benefici del ball de saló, i el ball de la jota pel ball agafat, amb altres ritmes de moda. El cert és que l’un i l’altre van coeixistir força temps, a la meitat del segle XX, si bé es constata que el ball de coques va perviure fonamentalment a les festes d’hivern, que eren festes celebrades bàsicament per la comunitat local i visitants dels pobles més propers, mentre que a l’estiu –amb una presència de forasters més notable– s’imposaven totalment els balls d’envelat o el ball a les societats recreatives i els balls de coques quedaven bandejats com a «coses de vells».
Dels nombrosos exemples que hem aplegat arreu de la comarca podem intentar sintetitzar com segueix les formes de fer servir les coques.
Pel que fa a la seva preparació, coques pastades a les cases –especialment en les que hi havia fadrines– o al forn, amb ingredients captats per les cases. Però també coques encarregades al forner, fins i tot comprades fora vila, i portades a enramar a les cases.
Pel que fa al valor de les coques, les coques enramades se subhastaven, les altres es podien també ser encantades, però molts cops es venien a preu fix, passant-les a repartir per les cases o a la mateia plaça.
Quant al desenvolupament del ball, es pot subhastar cada coca i això dóna dret a iniciar el ball amb la parella triada a la persona que se la queda. Normalment, tot seguit, s’hi afegeix la resta de balladors.
Tothom balla totes les danses i el ballador ha d’obsequiar a la balladora amb una coca per cada ball concedit.
S’encanten les coques enramades –amb dret a començar la ballada– i es venen les altres.
El que és igual arreu és la importància de la darrera dansa, se subhasti una coca especialment guarnida, una «toia» o un altre objecte. Es valora més enllà del seu preu real i suposa un reconeixement social que comporta, quasi sempre, l’acompanyament per part dels músics a la casa de la noia.
En resum, podem dir que la coca ha estat l’objecte a partir del qual s’havien articulat un seguit de costums que permetien evidenciar la posició social, establir o consolidar relacions amoroses, honorar les persones i finançar la festa.
De ben segur que també es menjaven, és clar. Però això, si em permeteu la broma, podria semblar secundari respecte a tots els components d’ús que hem anotat. Per aquest motiu, acabo transcrivint els conceptes de descàrrega dels comptes presentats pels majorals de la confraria de Sant Isidre d’Ulldemolins, l’any 1875:

«Més dels gastos de les quoques de cañella y asúcar
més de la farina de les quoques
més dels ous
més del oli
més de layguarden y vin blanc
més del forné
més del siego
més del ancantadó
més dels fanals
més del amasa les quoques.»

Despeses semblants a les d’altres anys i que ens indiquen que, sens dubte, les coques eren, a més d’un recurs festiu, un bon i dolç producte de menjar.


BIBLIOGRAFIA

BARGALLÓ I BADIA, Josep. Balls i danses de les comarques de Tarragona. El Priorat. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1991.
PALOMAR, Salvador. «El ball de coques a Cornudella», a La Carxana, núm. 5. Albarca, 1999.


Data de publicació digital: 13/01/2003


Publicat a la revista Caramella n.5, juliol-desembre 2001

La Biblioteca Digital és un servei de CARRUTXA en conveni amb L'INSTITUT MUNICIPAL D'ACCIÓ CULTURAL DE REUS

by mussara·com