per títol
per autor
DOCUMENTS RELACIONATS
NOTES ETNOGRÀFIQUES SOBRE DUESAIGÜES: FESTES I DIADES DE RELIGIOSITAT POPULAR
Els arquebisbes i els castells (anys 1771-1825)
La festa, necessitat o luxe?
Morters festius a Tarragona (1709)
Al juny, fogueres i pirotècnia (Barcelona, segle XVIII)
LA DIADA DE LA TRUITA AMB SUC D´ULLDEMOLINS
LES DANSES DEL CARNAVAL DE REUS
ESPERIT DE VI, ESPERIT DE FESTA
ESPERAR ELS REIS. COSTUMS TRADICIONALS DE LA NIT DE REIS
COQUES I JOTES, LA FESTA AL PRIORAT
SANT ANTONI
LA FESTA DE SANT ANTONI A REUS
EL TIÓ: UN VELL COSTUM EN EL CANVI DE SEGLE
LA SETMANA SANTA COM A PATRIMONI CULTURAL DE LA CIUTAT DE REUS
PETIT CANÇONER DE LA FESTA MAJOR DE REUS
EL SEGUICI FESTIU REUSENC ENCARA ES POT FER MÉS GRAN
LA TRONADA DE REUS
SANT JORDI: DE LA LLEGENDA A LA FESTA
LA SETMANA SANTA COM A PATRIMONI CULTURAL DE LA CIUTAT DE REUS
PALOMAR, SALVADOR

El sentit de la paraula pregó és el de crida. Crida per anunciar o per destacar l’interès d’una festa. Encara que, estrictament, no sembli necessari anunciar un esdeveniment que ja és ben conegut. En una manifestació cíclica, que es repeteix periòdicament i que configura el que sentim com a tradició, el pregó mateix també forma part del ritual festiu.

És obvi que, entre les moltes aproximacions possibles al tema, avui em centraré aquesta crida a destacar l’interès patrimonial de la Setmana Santa reusenca en l’àmbit que conec perquè, en col·laboració amb altres persones de Carrutxa, ha estat objecte del nostre treball d’investigació: el patrimoni etnològic o, si ho preferiu, la cultura popular i tradicional.

Tot just començar, ja he fet servir conceptes que mereixen ser remarcats. D’una banda, el de festa, com a moment viscut col·lectivament, diferent de quotidianitat. En el seu sentit més solemne, com a temps per a la creença i per al ritual, és a dir, per a la recreació d’uns costums i d’unes pràctiques culturals, socials i religioses adoptades per una comunitat. Festa, per tant, molt més enllà del simple fet laboral, del període de descans o d’oci. És obvi que, per a una part de la població, aquests dies són poc més que un pont llarg, unes petites vacances. Però no ho és menys que, per a d’altres, la celebració té un valor i un significat, atorgat des de les pròpies creences o des del coneixement cultural.

Voldria destacar, doncs, l’interès de la Setmana Santa com a patrimoni de la ciutat. El patrimoni és la selecció que qualsevol comunitat humana fa d’uns béns, que li són llegats des del passat o que crea en el present, atorgant-los un valor específic i una categoria de representativitat o de referent identitari. Uns béns que poden ser materials, en forma d’edificis, obres d’art o objectes, però també immaterials, en forma de costums tradicionals, tonades musicals o cants.
És evident que la Setmana Santa reusenca incorpora una considerable quantitat d’aquests components patrimonials que la presenten –i no només als ulls dels reusencs i reusenques– com una de les celebracions més representatives de la tradició d’aquests dies a Catalunya.

Si ens cenyim estrictament a l’àmbit material, hem de fer referència al valor artístic dels misteris, les imatges i les indumentàries. La iconografia religiosa ha trobat en els passos de processó una forma peculiar de composició escultòrica, pensada per a ser vista en moviment. Reus compta amb una col·lecció excepcional de misteris pel seu valor històric i per la seva qualitat artística. Un conjunt que inclou des de peces d’una antiguitat notable fins a obres d’artistes contemporanis de reconegut prestigi.Un patrimoni material que mereix ser conservat, documentat i donat a conèixer més enllà de la seva sortida al carrer en les diades que correspon. La desgraciada circumstància que fa un any va malmetre el pas del Descendiment, de la confraria dels pagesos, ens ha de fer reflexionar sobre la importància de preservar aquesta part del nostre patrimoni local i disposar d’espais adequats per a ubicar-lo.
Quant als components immaterials, cal explicar que la Setmana Santa reusenca compta amb una llarga història i un ric costumari tradicional, que ha anat evolucionant amb el temps. Algun dels components que ha anat afegint s’han integrat amb tanta força en el patrimoni col·lectiu que, al cap de poc temps, la Setmana Santa reusenca ja ha resultat inimaginable sense ells.

No tenim temps avui per entrar en detalls sobre les transformacions que la celebració de la festa ha tingut al llarg de més de cinc segles d’història. Podem, però, intentar imaginar-nos la celebració en un passat ubicat en els límits de la memòria col·lectiva: allò que recorden les generacions més grans i allò que recorden haver sentit explicar dels seus avis. D’aquest moment, a cavall dels segles XIX i XX, i deixant de banda les circumstàncies concretes d’un moment històric o l’altre, podem intentar dibuixar un costumari popular en el qual litúrgia oficial i pràctica parareligiosa s’interrelacionen constantment. I ho podem fer veient, alhora, què i com ha arribat als nostres dies.

Ens podem imaginar el diumenge de Rams amb una fira al Mercadal on s’hi venien palmes i palmons, branques de llorer i d’olivera, rosaris i figueretes de sucre… i la canalla anant a beneir les palmes.

Imagineu-vos, a partir del Dimecres Sant, la canalla corrent pels carrers de la vila, fent sonar carraus i matraques o fent repicar maces a la fusta a totes les portes que trobaven al seu pas. O imagineu-vos el brogit a l’interior de les esglésies, el soroll esgarrifós d’aquests instruments en acabar l’ofici de tenebres de Dijous Sant, en el moment en què el temple es quedava a les fosques, amb les imatges tapades i els altars despullats. Una cerimònia que, segons s’explica, recordava la foscor i el terratrèmol que va seguir el moment de la mort de Jesús i que tenia un nom que avui no es pot pronunciar sense recança perquè ens recorda, malauradament, aquesta tendència humana a dividir el món entre bons i dolents. En déiem matar jueus i fa feredat recordar que, en època medieval, sovintejaven els assalts als calls jueus en aquests dies. Afortunadament, en els darrers segles no prenia mal ningú més enllà del banc d’alguna església, afectat per la fúria colpejadora de les maces, si és que el mossèn no havia posat, amb bon criteri, uns cairats o una bona biga al passadís perquè petits i grans s’hi esplaiessin picant. Deixem, doncs, aquest nom per a la història –que no tota tradició s’ha de mantenir– i aprenguem dels errors del passat en un present que necessita, més que mai, el diàleg entre cultures. Els carraus i les matraques han perviscut, en tot cas, més com a joguines que com a objectes rituals, encara que no són pocs els pobles del nostre entorn en els quals segueixen emprant-se per anunciar els oficis o durant els viacrucis i processons.

En algunes parròquies s´havia fet el salpàs, conegut a les nostres comarques com sal i ous. El dimecres sant passava el capellà per les cases, acompanyat dels escolans, i les beneïa tot fent un senyal a la porta amb sal i aigua. Després de la cerimònia, les famílies obsequiaven al capellà i els escolans, generalment, amb diners i ous, que s´empraven per fer les mones dels escolans.

Ha perdut força el costum de visitar els monuments de les diferents esglésies. S´explica que antigament, a Reus, calia visitar-ne un mínim de sis, i la gent es vestia amb les seves millors robes per complir amb aquesta obligació. Per guarnir el monument s´empraven els desmais, nom amb què a Reus anomenem el que en altres indrets coneixen com a maigs o cabelleres: llargs filaments vegetals de color blanc, que es preparaven sembrant gra en una torreta i deixant-ho créixer en un lloc fosc i humit. Els testos es guarnien amb riques robes brodades i, damunt, s´hi posaven estampes. També era costum penjar joies de les palmes i palmons amb què es bastia el monument. La ruta de visita als monuments de parròquies i convents, que es feia després de la celebració de l’ofici, començava a les Germanetes dels Pobres (on feien la missa més matinera) i acabava a la Puríssima Sang. Era una activitat social que, com en tantes festes, possibilitava la relació entre les persones: sortir al carrer, trobar gent més o menys coneguda, saludar-se, comentar algun esdeveniment familiar o laboral. Ens enganyaríem si no veiéssim, en tota festa, la importància d’aquest espai de comunicació que és el carrer, si la formuléssim només com un espectacle al qual acudir com a espectadors.

Més enllà de l’estricta litúrgia, aquests dies eren plens de petits costums, tradicions domèstiques i familiars que, vistes en conjunt, conformen un ric mosaic de cultura popular. Per exemple, en l’àmbit de la gastronomia, la Setmana Santa es caracteritzava pels cigrons cuinats a la cassola o pels panadons d’espinacs. I, quant a les postres, assenyalava la fi de la temporada del menjar blanc que, antany, el Dijous i Divendres Sants s’acompanyava de bunyols. Hi ha creences curioses com aquella, prou estesa, que afirma que mentre Jesús és al monument no es pot escombrar la casa perquè després s’omple de formigues. O que és moment, en canvi, de rentar les olives confitades. També és prou comuna la creença que atorga virtuts curatives als ous que ponen les gallines en el mateix període i l’antiga pràctica de posar ous dins les torretes que figuraven al monument, amb el convenciment que adquirien idèntiques virtuts.

Algunes plantes es beneficiaven també de les virtuts d’aquests dies sants. Es deia que la farigola collida el Divendres Sant no perd mai la flor. Per això era –i és– usual que, de bon matí, abans o després dels Viacrucis amb què comença la jornada, molta gent s’escampés pels terrenys que envoltaven la ciutat ien collissin. I que, antigament, les parades de venda de farigola omplissin els porxos de la plaça del Mercadal. Avui, encara es pot veure alguna parada prop del recorregut del Viacrucis del matí.

Totes les festes tenen els seus referents geogràfics. Si per la festa major de Sant Pere és el Mercadal o per Misericòrdia el Santuari, l’espai de referència de la Setmana Santa reusenca és, sens dubte, el temple de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist. La confraria reusenca va construir la seva església en una ubicació significativa: fora la muralla de la vila medieval, al costat de l’antic hospital, en el camí de la Selva, una de les grans vies de comunicació de la vila antiga. Allà, amb el pas dels segles, es va anar formant una plaça de forma triangular, entre la muralla, l’església i la riera, que era escenari dela formació de les processons; fins i tot, en algun moment es va aturar el projecte de modificar la plaça precisament amb l’argument que no hi hauria prou espai per a encabir la processó. A cavall dels segles XIX i XX, aquesta plaça va esdevenir escenari d’un dels moments més identitaris de la celebració, les Tres Gràcies.
La Sang mantenia el seu paper d’institució de referència en l’organització de la Setmana Santa, conservant el seu caràcter penitencial.

Dins la tradició catalana, les de la Sang són les confraries penitencials per excel·lència: en trobareu a moltes poblacions del país. La possibilitat d’una doble fórmula –confrares o penitents– diversificava el perfil dels qui participaven a les processons. Fa un segle, i encara ara, cada any moltes persones, per voluntat personal o per tradició familiar, s’afegeixen individualment a la processó, sense formar part de cap col·lectiu establert. I tantes altres persones que, sota l’anonimat que atorga la vesta, s’afegeixen a la processó com a resposta a un compromís religiós personal: una prometença, una petició, una acció de gràcies, un acte d’homenatge i record envers una altra persona... De vegades les podem identificar amb algun detall extern que parla d’aquesta motivació emotiva –unes sabates de criatura, per exemple–, o que s’inscriu en una tradició penitencial comuna –creus, ciris, rams de flors, cadenes.

Des d´antic, la Confraria de la Sang cura de l´organització de les processons que es celebren aquests dies. A banda de les del migdia del divendres, fins al segle XVIII se´n celebraven dues d’importants: una el dijous i una altra el divendres. A cada una hi participaven els misteris més adients a la litúrgia del dia. Més endavant, tan sols quedà la del divendres o del sant Enterrament. El segle XVI hom representava l´emocionant escena del Davallament de la Creu, per a la qual es comptava, a l’església, amb una imatge del sant Crist amb els braços articulats.

Pel que fa als misteris, es trobaven relacionats amb els antics gremis. Cada ofici comptava amb la seva associació professional que tenia la confraria sota l’advocació del corresponent patró. Algunes confraries gremials disposaven dels seus passos o misteris i la Sang els en cedia d’altres que eren de la seva propietat. Sobre la història de la Setmana Santa i la seva relació amb la societat reusenca del passat, es poden dir moltes coses. A banda d’aportacions cabdals com les de Guix Sugranyes, hi ha gent que hi està treballant en l’actualitat. El coneixement de la festa ens ajuda, sens dubte, a entendre com funcionava la societat en cada moment.

Un moment central de la nostra Setmana Santa és, sens dubte, el migdia del divendres. Per explicar les processons del migdia del Divendres Sant, em permetré utilitzar les paraules d’un etnòleg –del qual, enguany, en celebrem el centenari del naixement– que va fer una descripció de la vida i dels costums de Reus i la seva comarca, en un llibre d’enorme interès, encarregat per l’Associació d’Estudis Reusencs. En paraules de Ramon Violant i Simorra:

“La de l´Agonia, que temps ha surt de l´església de la Sang a les 12 del migdia del divendres, per acompanyar el sant Crist d´aquest nom a l´església Prioral de Sant Pere, on roman de de la 1 a les 3, excel·leix per la munió de nens i nenes vestits amb vesta negra de vellut o de seda satinada, i de natzarens, duent barba i bigoti de crepé, perruca i corona, i una creu de fusta al coll per tal d´imitar el Natzarè. Segueixen arrenglerats en dues fileres darrera els armats. El Crist va acompanyat de dos individus vestits de guerrer del segle XVI, portant la llança de cap per avall. Es diu que figuren el Bon Lladre i el Mal Lladre. Des que treuen el Crist de la seva església fins que hi torna, no es mouen del seu costat i ni tan sols mentre dura la funció de l´agonia a l´església de Sant Pere, on roman penjat a l´altar major. De retorn a l´església de la Sang, una immensa gentada omple de gom a gom la placeta del davant, que acudeix a demanar-li tres gràcies mentre puja els tres graons de l´església, ja que hom creu que en concedeix una per cada un. Abans d´entrar al temple, la imatge és girada de cara al poble, el qual la saluda amb fervorosos visques.”

Una descripció que coincideix en bona mesura amb allò que podem veure en els nostres dies. Hi podriem afegir, potser, una referencia al cant del Vexilla Regis, una peça molt representativa del repertori tradicional de la nostra Setmana Santa. Han desaparegut aquests natzarens que, com altres personatges bíblics, formaven part de les processons dels primers anys del segle, però es mantenen uns personatges tant característics com el bon lladre i el mal lladre, que en el transcurs del temps han rebut altres noms com el d’homes de ferro, o el més curiós d’ “oriones o uriones”. En referència a aquest nom, no em puc estar de citar textualment l’amic Ferran Sugranyes que, en un text per a la postal que s’ha editat amb motiu d’aquesta Setmana Santa, explica:

“Aquest darrer nom és fruit de la imaginació popular, doncs Urió seria un sant fictici, fruit de la mala interpretació de la paraula centurió, pronunciada santurió i descomposada en Sant Urió. Per altra banda, la denominació de centurions d’aquests personatges s’adiu més amb la interpretació popular d’aquests legionaris romans que acompanyaren Jesús al calvari i després feren la guàrdia al sepulcre”

Romans o armats que podem veure a totes les processons. El dia acaba amb la més lluïda d’aquestes, que ens permet veure tots els passatges de la Passió de Crist desfilant davant dels nostres ulls. La processó de la segona meitat del segle xx és, tot cal dir-ho, força més solemne que la que s’havia celebrat en el passat. Les confraries actuals, tot i que algunes –pagesos, estudiants o natzarens– compten amb antics referents, són d’aquest últim segle. Tot i que avui he situat la cronologia de la meva descripció en un temps anterior, no m’estaré de destacar la importància d’aplegar la història recent, a partir de la memòria i l’experiència viscuda com una part, no menys important, d’aquest patrimoni col·lectiu que es configura a l’entorn de la celebració.

Tot aquest ric ventall de costums, alguns dels quals són presents a la festa actual, són una petita part d’aquest patrimoni cultural associat a la Setmana Santa.
Perquè, en la celebració actual, no podem dissociar –ni tampoc volem, perquè ambdues motivacions són importants i complementàries– el sentiment religiós i el sentiment identitari de pertinença a una comunitat. La nostra societat ha vist canviar molt profundament els significats de les festes. Les manifestacions de religiositat col·lectiva ja no són aquelles demostracions amb les quals la comunitat cercava el perdó o l’ajut diví davant les situacions de crisi, ni s’estructuren necessàriament d’acord a una jerarquia social. Avui que la religiositat es viu fonamentalment com a experiència personal i com a expressió d’unes creences individuals, les manifestacions col·lectives que continuen antics rituals reforcen el sentiment de pertinença de l’individu a la comunitat. En definitiva, aquest és un sentit cultural que ens mou i ens emociona.

Sens dubte, el moment paradigmàtic en el qual es reuneixen els significats i els sentits de la Setmana Santa reusenca és l’arribada de la imatge del sant Crist de la Sang a la seva església, procedent de la Prioral de Sant Pere. Un moment que sintetitza creença i identitat, religiositat i tradició. Un moment fortament ritualitzat, d’enorme solemnitat, en què cada pas i cada gest té la seva mesura, que és viscut –també escoltat o vist des de casa– amb un component d’emoció personal que ens lliga col·lectivament. Un moment que caracteritza i singularitza la nostra celebració en el qual, davant el Crist de la Sang, reusencs i reusenques demanen en silenci les tradicionals tres gràcies. De ben segur que, enguany, una quarta gràcia s’afegirà des del fons dels nostres cors, com a sincera expressió d’un desig àmpliament compartit: pau.


Data de publicació digital: 14/04/2003


Text del pregó de la Setmana Santa, llegit l’11 d’abril de 2003 al saló de Plens de l’Ajuntament de Reus.

La Biblioteca Digital és un servei de CARRUTXA en conveni amb L'INSTITUT MUNICIPAL D'ACCIÓ CULTURAL DE REUS

by mussara·com