El passat i el present de l’ètnia gitana a Europa ha merescut monografies ja des del segle XIX. Són nombrosos els estudis existents a França, Itàlia, Alemanya, Portugal, Romania, Polònia, Espanya, etc., des de moltes perspectives. L’antropologia i la filologia han estat les disciplines que hi han dedicat més atenció i que han aportat dades més fiables sobre el seu origen, el nordest de l’Índia.
La denominació gitano en castellà prové de la forma arcaica del gentilici egipcio, “egiptano”, nom donat a Grècia per primer cop perquè els que hi anaren procedien de l’Egipte menor. És la denominació que, en les seves variants idiomàtiques, s’ha fet més comú i que ha agafat la ciència. Però en algunes regions europees se’ls coneix com a zíngars o pel seu ofici, calderers. A Catalunya, al segle XV, els documents parlen de “boemians”, és a dir, procedents de Bohèmia. Ells mateixos, a la península ibèrica, s’autonomenen “calé” (negre en llenguatge caló), fent referència al color fosc de la seva pell.
Fonts documentals
Un dels principals problemes amb què ens trobem quan estudiem els gitanos és la manca de fonts documentals. Les referències escrites sobre ells no són tan abundants com voldríem, i gairebé inexistents les fonts directes produïdes per ells mateixos, com ja ha remarcat Teresa San Román (2).
Pels Països Catalans l’Arxiu de la Corona d’Aragó té un bon recull d’informació, en especial els registres de Cancelleria i Audiència reials (3). Les fonts de caràcter local, tot i demanar un treball més lent i minuciós, ens poden aportar informació per a la història d’aquest col•lectiu. El fons municipal, a través dels llibres d’actes i de la comptabilitat, ens permet detectar el pas de grups de gitanos nòmades, possibles problemes existents amb els residents del lloc, el pagament d’almoines per accelerar la seva partença; i ja en el segle XVIII, censos oficials separats i en el XIX i XX els padrons d’habitants que recalquen el diferent origen ètnic. En la centúria nou-centista ens ofereixen moltes possibilitats d’investigació els llibres de passis de radi o de passaports, existents en els períodes bèl•lics, com durant les guerres carlines, que ens permeten dibuixar els recorreguts dels gitanos de fira en fira de bestiar.
En els fons parroquials els llibres sacramentals anoten els baptismes, casaments i enterraments d’una part de la població gitana, la sedentària, i alguna partida dels itinerants. La construcció de genealogies en base els registres parroquials ens permet de seguir les estratègies matrimonials, l’endogàmia, els graus de consanguinitat, la mobilitat, la mortalitat..., i en definitiva, totes les variables demogràfiques. La reconstrucció de famílies se’ns fa sovint difícil per a l’època en què només es registrava el primer cognom, donada l’existència de molts grups familiars amb el mateix cognom.
En els fons privats és rar trobar-hi notícies, però a vegades hi ha sorpreses. Així passa en el fons patrimonial i comercial de la família Moragues de Valls (AHT) que conserva tres passaports de gitanos del 1828 i 1847 (4).
Uns altres fons, els senyorials, ens forneixen de dades en la seva secció judicial: localitzem judicis per diversos delictes on apareixen com imputats. Quan els gitanos esdevenen sedentaris i, en conseqüència, propietaris, podem recórrer als llibres fiscals, notarials i registrals. Finalment, no cal descurar els repertoris legislatius ni tampoc les cròniques literàries, que ens poden facilitar dades d’interès. La premsa també es fa ressò de nombroses notícies sobre aquesta minoria.
Abans del segle XVIII
Els Reis Catòlics, un cop expulsats els jueus, el 1499 legislen contra els gitanos, amb lleis que els obliguen al sedentarisme. En el segle següent els legisladors continuaran dictant noves lleis (1539, 1594) centrades en el control dels costums i el seguiment de les pràctiques religioses. Posen en evidència que no es confessen, no dejunen, mengen carn durant la Quaresma, no combreguen, no demanen dispenses en els matrimonis entre parents, etc. Com ha escrit el francès Bernard Lebou, després de l’expulsió dels moriscs, els gitanos carregaran amb tots els pecats del Regne d’Espanya, seran el símbol del desordre en els aspectes que cal controlar: moral, laboral i cultural, i d’aquí apareixeran les polítiques d’assimilació del segle XVIII (5).
Helena Sánchez Ortega creu que els legisladors es preocupen solament dels gitanos rodamóns, no dels que tenien una residència fixa (6). Les diferències en el color de la pell, en la llengua, en els vestits i la cultura en general, els convertien en una classe marginal. El fet de ser nòmades els fa ser el blanc de totes les sospites. A Castella en el mil sis-cents se’ls acusa de lladres i assassins, de robar bestiar i cases. Les autoritats castellanes posen èmfasi en l’obligació de seguir els preceptes cristians i de tenir residència i ofici. En els processos inquisitorials oberts en contra d’ells es detecta una escassa formació religiosa, que va augmentant amb el pas dels anys.
A Catalunya tenim algunes notícies de la presència gitana en el segle XV. Agustí Duran i Sanpere (7) i Josep Portella Freixes (8) han recollit el seu pas per la Segarra en els documents. La política dels paers cerverins a mitjan segle XV és inicialment la de l’allunyar-los de la vila mitjançant contraprestacions econòmiques, de la mateixa manera que ho havien fet els seus homòlegs de Lleida i de Tàrrega. En el darrer quart de la centúria la consideració que reben per part deles autoritats locals és molt negativa: “són destruïdors i devastadors, i encara lladres” (1473). El 1497 són foragitats del terme acusats de robatori. Tots els testimonis indiquen que són nòmades i van en grups d’un centenar de membres.
A la ciutat de Lleida, Josep Lladonosa i Pujol informa que els gitanos hi apareixen entre 1474 i 1480. En el segle XVI en els registres de baptismes i casaments de la parròquia de Sant Andreu hi troba inscripcions de bohemians amb el cognom Grècia (9).
En el segle XVII disposem de més dades sobre la població gitana a les comarques meridionals. A l’Arxiu de l’Abadia de Santa Maria de Poblet, en la secció de processos criminals amb sentència, s’hi localitzen dues causes contra gitanos per robatoris. El 26 d’abril del 1601, Francesc Ricart, pagès i hostaler de Verdú (Urgell), declara davant del batlle general de Poblet, Joan Marsal Rius, que el diumenge de Rams, mentre se celebrava la missa major, fou testimoni d’un robatori de roba a la casa d’Antoni Ricart, de la mateixa vila, per part d’una gitana, Maria Isabel, de 40 anys, muller de Francisco. Fou agafada “in fraganti” dins l’immoble amb un farcellet de camises de lli a les mans. A més havia amagat al corral un braçat de camises. La dona, davant l’evidència, reconeix els fets, i és condemnada a ser assotada en el lloc públic acostumat a Verdú, i és desterrada per un període de 5 anys dels dominis de Poblet (10).
Anys més tard, el juny del 1689, la companyia de gitanos dels Romero, sacrifiquen tres porcs de la Granja cistercenca de Milmanda (Vimbodí). Quan les autoritats arriben al campament, prop del Mas Jover, només troben dones, nens i restes de menuts dels animals. Entre les detingudes hi figura Magdalena “Escudera” (muller d’Escuder). La justícia populetana li exigeix pels danys causats més de 53 lliures, quantitat que l’empresonada no té. Els béns de què disposa són 3 mules i 25 someres (11).
Aquests dos fets ens serveixen d’exemple dels negocis que feien els nòmades gitanos: la compra-venda de bestiar i la venda de teixits (a voltes de dubtosa procedència). Ens reafirmen el seu caràcter itinerant i la seva involucració en alguns delictes contra la propietat que els faran créixer la mala fama i per la qual cosa seran perseguits. Finalment, encara ens parla de l’atracció dels monestirs, els quals repartien almoines i menjar pels passavolants.
La comunitat gitana i els sagraments
Un cop d’ull als diversos llibres de l’Arxiu de la Prioral de Reus ens permet afirmar que la comunitat gitana de la ciutat seguia la pràctica cristiana oficial, en especial a partir del segle XVIII, per les nombroses inscripcions existents, tan de baptisme, com de confirmació, compliment pasqual (una vegada l’any), matrimoni i defunció. El rector acostuma a destacar el seu origen: després del cognom afegeix el substantiu “gitano/a”, perquè no en quedi cap dubte.
Els noms de pila són els de l’època, amb una especial dedicació a Sant Antoni i a Sant Francesc, patrons dels animals. El lloc de darrera residència o naixement és molt significatiu, ja que denota una gran mobilitat que fa suposar un seminomadisme: sembla que alguns feien recorreguts per les localitats amb presència de membres del seu grup, els quals els acollirien a casa seva. De fet el procés de sedentarisme és creixent al llarg del temps. En el segle XVII les poques referències existents ens mostren una comunitat que viatja en grups o “companyia de gitanos”, i que en cas de malaltia eren acollits pels hospitals com la resta de de rodamons. Les primeres referències trobades a Reus així ens ho confirmen. El dia 13 d’abril del 1633 s’inscriu el baptisme d’Antoni Joan Eximeno, fill de Miquel i Càndia, gitanos (**), sense cap referència al seu lloc de residència. El 24 de març del 1691 s’enterra a Reus “com se acostuma, per amor de Déu”, a Diego Ximenas, natural de Vila-seca, “lo qual anava ab una companyia de gitanos”, i havia mort a l’hospital de Reus” (***). El 20 de juliol del 1701 es batejava a Margarida Josepa Maria Carbonell Ximenes, filla de Francesc, pagès de Terrassola (Alt Penedès) i Gertrudis (****).
La primera partida que anota un habitant de Reus data del 30 de desembre del 1688. Aquest dia rebia les aigües del baptisme Sebastià Bustamante “Mandossa”, fill d’Ignasi-Xavier, negociant de Reus, i de Maria. Actuè de padrí el Ciutadà Honrat de Barcelona, Sebastià Torroja (*).
En el segle XVII la presència als sagramentals és molt minsa. Podem afirmar que el nomadisme afavoreix el restar fora dels registres oficials, amb algunes excepcions. El 15 de desembre del 1694 es donava sepultura a Montblanc a Maria Concòrdia, gitana(&). En canvi, a mesura que avança el segle XVIII, i després de l’entrada amb vigor del decret de Nova Planta i les lleis borbòniques de control i sedentarisme obligatori pels romaní, com la pragmàtica del 14 de maig de 1717, la situació canvia de forma notable. A Montblanc el 30 d’agost del 1753 se celebra una novena i tot per un gitano adult difunt, és a dir que la seva família paga misses per la seva ànima. El 1748 s’havia enterrat un albat, una filla de Caietano Hernàndez. El 26 de novembre del 1761 és batejada Antònia Ximenes Escuder, filla d’Agustí (natural de Lleida i habitant a Montblanc) i de Teresa (originària del Regne de València). Un senyal d’arrelament és l’adopció de patronímics locals. El juny del 1758 Antoni Hernàndez i Rita Ximenes posen a un fill seu el nom de Macià, patró de Montblanc.
A Reus la situació és la mateixa, però amb un major contingent. El 21 de novembre de 1731 es bateja a la Prioral a Manuela Ximenes, filla d’Antoni i de Francesca, veïns de Reus. A més de la Manuela els qui reberen el sagrament d’iniciació cristià a la parròquia aquell any foren el Josep Ximenes Carbonell (26 de març) i el Cristòfor de Malla Carbonell (1 d’agost). El 4 d’abril del 1734 el batejat és un nen, Antoni Ximenes, fill de Francesc i Feliciana, habitants a Reus. A finals del segle XVIII la comunitat de Reus està consolidada. L’estiu del 1765 són quatre els matrimonis que es registren. El 25 de juny trobem el casament de dos germans amb dos cosins: Pere “Gustamante” (Bustamante) Romero, fill d’Antoni i Serafina, es casa amb Petronil•la Carbonell La Rosa, filla de Josep i Manuela (casats a Reus l’any 1737); i Josepa Bustamante Romero es casa amb Joan Carbonell Pérez, fill de Pere i Joana. El 27 de juliol es mariden Antoni Ximenes Bustamante, fill de Francesc i Agustina, i Josepa Malla Carbonell, filla de Carles i Francesca. Els pares dels dos nuvis són negociants. L’endemà ho feien Josep Bustamante Romero, comerciant de Vilaseca, amb Maria Malla Carbonell, filla de Fèlix i Teresa, i viuda de Jaume Ximenes. Aquests casaments ens introdueixen en la forta endogàmia i en l’ofici o ocupació dels romanís. Quan està consignat als llibres parroquials fa referència a negociant, comerciant o tractant de bestiar, en contra de les lleis. A molta distància algun és designat com a pagès o jornaler. El fet de no disposar de propietats rústiques i els seus viatges ens fan creure que potser treballaven en el camp de forma estacional, quan la demanda de mà d’obra és més gran, com per la recol•lecció de fruits.
Entre les fonts parroquials també trobem contradiccions. A la capital de l’Urgell l’abril del 1730, i amb motiu de la mort de Serentina Ximenez, el rector Josep Pelns, afirma que en l’exercici del seu sacerdoci (quaranta anys) a les parròquies de Mollerussa (trenta anys) i Tàrrega no havia enterrat mai abans “ningun gitano ni gitana”. Quatre anys més tard, en sepultar a Maria Ximenez, repeteix “que és la primera que ab tants ans de rector he enterrat, ni he oyt a dir a ningú aver-ne enterrat ningut... no féu testament, que ells no•n acostumen a fer” (&). El biògraf del rector comenta que aquest era un despistat i descurat a l’hora de portar els llibres parroquials. Ens estranya molt l’escassa presència de gitanos en les partides, quan a Tàrrega tenim documentades el 1746 la residència de tres famílies que aplegaven uns vint-i-cinc individus; i quan Tàrrega és molt pròxima a Lleida i Balaguer, dues de les principals poblacions amb comunitats gitanes del corregiment.
L’endogàmia és molt definida i els casaments amb parents no són vistos malament per la comunitat, sinó que s’afavoreixen. Els cognoms es repeteixen una i altra vegada en totes les poblacions del Camp. Sovintegen els matrimonis amb llaços de consanguinitat. El 16 d’agost del 1796 Antoni Ximenez Salazar, fill del negociant Agustí i de Josepa, es casa amb Josepa Maria Ximenez Fonts (coneguda pels pares com a Teresa), filla d’Anton i d’Antònia, a Valls, amb dispensa de tercer i quart grau de parentiu. Actuen de testimonis el teixidor Ramon Figuerola i el sagristà Francesc Batalla (***). Valls era un altre nucli important del Camp de Tarragona amb població gitana sedentària, dedicada en especial al comerç de bestiar. El 7 d’octubre del 1793 el negociant de Juneda Agustí Castro, s’enllaçava amb Teresa Pubill Serra, filla del negociant Pere, de Valls. El 23 d’abril del 1800 Mateu Escuder, vidu negociant de Valls pren com a muller a la reusenca Magdalena Carbonell Aguiló, filla d’Antoni i Teresa. És un exemple de les intenses relacions entre les diferents comunitats del Camp: Reus, Valls, Tarragona, Riudoms, Torredembarra, La Selva del Camp, Vilaseca, Cambrils, la Secuita i properes (Montblanc, Juneda). A Valls l’any 1793 es bategen tres infants, tots ells amb el mateix primer cognom: Ximénez. El 3 de març Teresa Ximénez Gispert, filla d’un tractant de Reus, el 12 de setembre és Antoni Ximénez Pubill, fill d’Antoni i Agustina; i el 29 de desembre, Francesca Ximénez Ximénez, filla d’Antoni i Teresa. Els darrers batejaven un nen, Francesc, el 29 d’octubre de 1795, actuaven de padrins els montblanquins Francesc Ximénez i Agustina Borràs.
Els romanís del Camp de Tarragona a finals del segle XVIII pertanyen a unes poques famílies: Ximénez, Carbonell, Malla, Escuder, Hernández, Batista, Pubill i Castro. Tot i que els casaments entre membres de la mateixa ètnia són els més abundants, no són excepcionals els matrimonis mixtes, fet que ens mostra la seva acceptació i integració social. El 16 de juliol del 1754, Joan Ximénez Carbonell, negociant de Reus, fill del també negociant Francesc i de Josepa, es casa amb Antònia Cavaller, filla de Joan i de Caterina, tots tres veïns de Reus. Del 30 de novembre del 1795 data una declaració signada a Valls pel negociant Anton Batista sobre la mort accidental del seu fill Manel la nit del dia 25 sota les rodes d’un dels carros de la casa Moragues. En l’interessant document declara que “fou de desgràcia e imprevenible, de modo que inguna culpa pot imputar-se al carreter que•l manava (...) per rahó del qual no he demanat justícia y me abdico del dret de demanar-la, y a imitació de Christo perdono al dit carreter si culpa pogué tenir” (***).
Pistes documentals sobre les activitats econòmiques
Un repàs als índexs dels manuals notarials de Reus a inicis del mil vuit-cents, abans de la guerra del francès, ens fa adonar d’un important nombre de debitoris de matrimonis gitanos a comerciants de teixits. Es tracta de la regularització formal del deute d’una venda a l’avançada, és a dir, a fiar.
El 12 de juliol del 1806 el matrimoni Ximénez Ximénez, Josep, tractant, i Magdalena, de Reus, signen un debitori a Esteve Pratdesaba, comerciant reusenc, per un total de 184 lliures 9 sous i 3 diners. El total es desglossa de la següent manera:
-18 mucadors de cotó pintats a mà, a 26 pessetes la dotzena
-1 mucador fi, per 6 pessetes
-6 peces de vetes, a 3,5 pessetes la peça
-6 peces de vetes, a 10 sous la peça
-6 peces de vetes, a 8 sous 6 diners la peça
-3 peces de lligacames (“camaligas”), a 1 lliura 13 sous 9 diners la peça
-1 gorro, per 3,5 pessetes
-4 papers d’agulles, a 6 sous 3 diners el paper
-13 canes 3 pams d’indianes blaves, a 30 sous cana
-14 canes d’indianes per a cobrellits, a 30 sous cana
-15 canes 6 pams de jasi, a 34 sous cana
-13 canes 7 pams de cotó blau, a 30 sous cana
-39 canes 5 pams de vió de colors de cotó, a 30 sous cana
Tots els productes mencionats havien estat comprats per la família gitana a la botiga que tenia el comerciant a la plaça de la vila, suposem l’actual plaça del Mercadal.
La presència de la dona en el tracte mostra la seva participació en el negoci. Podem pensar que era la muller la responsable de la venda dels teixits, la qual faria en els mercats de poble en poble, acostant els productes de la capital als pobles del voltant. El seu marit l’acompanyaria i ajudaria en el trasllat, però sembla que l’activitat estava sota la seva total responsabilitat.
El 7 d’octubre del mateix any són un altre matrimoni Ximénez Ximénez, l’Antoni, també tractant, i l’Antònia, els qui signen debitori davant del mateix comerciant, aquest cop per 410 lliures 15 sous 5 diners, una xifra realment important, i que es comprometen a pagar en el termini de tres mesos. També havien comprat “al fiado” roba per un valor de més de 400 lliures al negociant Josep Ximénez i la seva muller, Antònia Ximénez, en concret 466 lliures 13 sous 8 diners.
El negoci és lucratiu. La Magdalena Ximénez i el seu marit, que havien comprat gènere el mes de juliol (més de 184 lliures), el 10 de desembre del mateix 1806 ho tornen a fer per 457 lliures 12 sous 6 diners. Els pactes són els mateixos, el venciment serà a 60 dies, el 10 de febrer següent. Veiem també què encarreguen aquest cop:
-132 canes 4 pams de vions de cotó en onze peces, a 30 sous la cana
-18 canes 1 pam de vions blaus a la cordellada en una peça
-28 canes 4 pams de cotó blau de tir fi en dues peces de cotó, a 30 sous la cana
-24 mucadors blaus de 5 pams, a 30 pessetes la dotzena
-51 canes 2 pams d’indiana de tir en quatre peces, a 29 sous la cana
-40 canes 7 pams d’indiana de tir en tres peces, a 30 sous la cana
-2 pams de tela, a 5 sous
-1 gorro “marcellesco” (barretina), a 4 pessetes.
Tot sumava 430 lliures 12 sous 6 diners. Les 27 lliures restants serveixen per saldar el compte que la Magdalena tenia obert a la botiga esmentada.
Els homes gitanos també es dediquen als negocis, tot i la prohibició de les lleis, però no de roba –cosa de dones- sinó de bestiar. Josep Ximénez (el marit de la Magdalena?), era tractant de bestiar. El 21 de novembre del 1803 es constitueix en pagador del deute que tenia contret la seva mare, Pasquala, al comerciant de Reus Joan Martí Sardà. El dèbit era de 60 lliures 18 sous 9 diners, que l’esmentada Pasquala no podia pagar per estar tancada a la presó de Reus. El fill es compromet a pagar el 25 d’abril del 1804, dia de Sant Marc, a la Fira de Verdú. El negoci del bestiar tenia uns dies especials, en què es concentrava el possible benefici: les grans fires existents a la zona, com eren la de Prades i la de Verdú.
AMPLIAR FIRES DE BESTIAR
A més de la dedicació al comerç de roba i bestiar, per mercats i fires, coneixem altres professions que desenvoluparen els membres de la comunitat gitana al Camp de Tarragona. Teresa San Román comenta les estratègies seguides al Regne d’Espanya durant l’època moderna. Ella comenta l’alternança d’activitats integrades, conegudes i honestes però de poc prestigi (quincallaire, cistellers, esmoladors i xolladors...), amb d’altres de marginals (captaires, llegir la bonaventura, robar...) (&&pp.20-24).
Els records d’Agustí Duran i Sanpere a Cervera a primeries del segle XX ens il•lustren la permanència d’una realitat anterior: “(...) vivia en ple carrer Major i amb bona consideració social, l’Isidre, un home alt i fornit, de veu profunda, cara arrugada i tracte autoritari, a qui els gitanos de pas reconeixien un veritable prestigi. Per això era conegut amb el dictat de rei dels gitanos. Les fires de Verdú, de Salàs i fins de Barbastre, eren el seu camp d’acció, on trafiquejava amb cavalleries per no perdre’n l’hàbit, i on exercia el càrrec d’àrbitre en totes les discussions sobre el dentat, el pèl, les coixeres i el preu de les mules, dels cavalls i dels ases. L’Isidre donava allotjament a molts gitanos de trànsit i sovint eixien de la seva casa música de guitarra, veus fortes de discussions o algun barró de cadera disparat en una baralla. Altres vegades l’autoritat del rei dels gitanos era manifestada portes enfora” (&& p. 447). El text ens introdueix en la consideració social dels gitanos, que veurem més endavant, ara ens il•lustra una de les activitats més típiques i tòpiques dels homes gitanos al llarg de l’època moderna, la compra-venda de bestiar en les fires del país.
El cens de la població gitana realitzat el 1785 al corregiment de Barcelona seguint la reial pragmàtica del 1783, anota les ocupacions del censats. 19 homes declaren ser pagesos, 12 dels quals també són xolladors, 5 es declaren comerciants de bestiar, 2 dels quals també esquiladors, i 4 es dediquen només a aquesta especialitat, de caràcter estacional, de forma exclusiva. És a dir, que el 60% de tots els caps de casa amb ofici (18 en nombres absoluts) al temps d’esquilar troben feina. De forma anecdòtica, quatre (tres nens) són obrers a la fàbrica, i les dones es dediquen a la filatura (deu) i a la confecció de mitges i cordons. En el conjunt del corregiment barceloní es compten 121 gitanos: 76 a Barcelona, 6 a Sants, 6 a Sarrià, 11 a Sant Andreu Palomar i 10 a l’Hospitalet (&&&).
El procés de sedentarització de la població gitana
La comparació dels censos borbònics ens aporta dades d’interès sobre la distribució geogràfica del poble romaní a Catalunya. Una consulta feta per la Reial Audiència el 1726 donava un total de 434 famílies gitanes al Principat, concentrades en només nou poblacions: Barcelona, Tarragona, Tortosa, Lleida, Reus, Valls, Vilanova, Camprodon i Olot (&&). Dos censos estudiats daten del del 1746 i del 1785. La seva comparació mostra, a més del creixement, una redistribució del poblament: augmenta de forma notable als extrems nord i sud: augmenten els corregiments de Tarragona i Tortosa per un cantó i el de Girona per l’altre, mentre la resta disminueixen o es mantenen. Vegem el quadre:
La població gitana a Catalunya segons els censos
Corregiment Cens 1746 Cens 1785 Variació
Tarragona 184 320 +136
Lleida 107 90 -17
Girona 87 200 +113
Tortosa 54 100 +46
Vic 54 10 -44
Barcelona NC 121 (no comptabilitzat)
Mataró 43 36 -7
Puigcerdà 37 14 -23
Manresa 34 17 -17
Talarn 32 1 família
Vilafranca Penedès 22 27 +5
Cervera 16 0 -16
Vall d’Aran NC 0
TOTAL 670 935 +265
Font: Cens 1746, Alejandro Vargas; cens 1785, Teresa San Román, buidatge realitzat per A. Gómez Alfaro.
Les xifres, que prenem amb molt de recel, ens parlen de tendències i no ens permeten que en treguem conclusions estadístiques. El que sí que ens permet una aproximació a la microhistòria és el cens permenoritzat del 1746 de Reus, el qual relaciona tretze unitats familiars, que porta per títol “Nota dels noms y connoms dels gitanos que habitan en la present vila de Reus, feta a 28 juliol 1746”. En el document a més de nom i cognom hi consten les relacions de parentiu, l’edat i el temps que fa que són veïns de la ciutat. Són un total de 64 individus (35 dones i 29 homes), amb una mitjana de 5 membres per unitat familiar, amb un mínim de 2 i un màxim de 7. La piràmide d’edats és molt jove, amb només 9 individus (14%) de més de 40 anys, un 70% de menys de 25 anys, i un 34% d’infants menors de 10 anys.
Una dada interessant és l’anotació marginal d’”ausent” a 14 dels individus, entre els quals dues famílies senceres. De fet, un dels nuclis censats no vivia a Reus, sinó que hi estava de pas, es tracta de la família formada per Francisco Montoya, la seva muller, Mariana Bautista i les tres filles del matrimoni, Josepa, Maria i Josepa Engràcia, de 13, 9 i 7 anys respectivament.
La legislació i les actuacions de les autoritats
A finals del segle XVIII s’identifica els “vagos” i “vagabundos”, amb els gitanos. Són nombroses les ordres contra aquest col•lectiu: 1766, 1775, 1781, 1784, 1788 i 1794 (&&), que té en la pragmàtica del 1783 la llei definitiva que pretén acabar d’una forma dràstica amb el “problema”. Des del 1730 existien “bayles celadores de gitanos” a Reus, Vilafranca, Vilanova i Lleida; però serà a partir del 1783 quan la repressió és dura i s’arriba a la detenció sistemàtica dels gitanos sense residència fixa.
Els gitanos de Reus, acudeixen a demanar protecció als mossos d’esquadra de Valls i al seu comandant, Felip Veciana, davant l’atropell per l’aplicació de la pragmàtica. Els mosso haurien impedit que es deportessin setze famílies gitanes de Reus, segons el batlle celador, un tal Carbonell, i haurien facilitat la fuga d’altres famílies empresonades a Calanda (&&). Hem consultat diferents documents que fan referència als batlles de gitanos de Reus i Valls de finals del XVIII. El setembre del 1790 Felip Veciana signa una carta dirigida a la justícia de Sant Sadurní i a tots els mossos, a favor de Pere Carbonell, comerciant i veí de Reus, “qual es nombrado bayle de los gitanos”, perquè l’ajudin en tot el que necessiti, ja que està fent una “diligencia inportante al Real Servicio, y entra ella la de procurar la captura de un reo llamado Matheo Cunillera”, natural de Marçà i que es té coneixement que s’amaga a Sant Sadurní. El març següent Felip Veciana reafirma en el càrrec de batlle dels gitanos de Valls a Mateu Escuder, “comerciant” veí de Valls, el qual “es hombre de bien y de onrado posseder, por tenerlo assí bien experimentado y que cumpla exactamente la Pracmática Real, y que haviéndole echo algunos encargos del real servicio ha desempeñado con el mayor zelo, por lo que (...) encargo nuevamente la vigilancia en que por su parte procura por todos medios que los que llaman castellanos nuevos y antes gitanos, vivan christianamente y cumplan lo que su magestad (que Dios guarde) manda en su Pracmática Real”. És a dir, que al Camp de Tarragona, els encarregats de vetllar pel seguiment de la dura llei del 1783 són els mateixos “castellans nous”. Val a dir que la família de Felip Veciana coneixia de feia anys les famílies de gitanos que vivien a Reus i Valls i que, com la seva, es dedicaven al comerç de bestiar, i es trobaven a les fires. La bona relació és un exemple de la integració de la comunitat romaní a les nostres contrades des de molt abans, i com la pragmàtica del 1783 és exagerada donada la situació existent: una comunitat gitana que viu en uns barris concrets, però respectada i integrada a la ciutat de Reus, que conviu amb una comunitat nòmada i més marginal que de forma itinerant va a la ciutat, on és acollida pels seus congèneres.
Un altre cas és el de Girona, on el governador fa complir el pes de la llei. En la documentació de l’hospici de Girona hi ha una “llibreta en què quedan notats los castellans antes gitanos per notícia breu dels dias de llur admissió començant a 29 agost de 1784”. En ell es reclouen a la força les dones i nens (fins a 14 anys) gitanos sense residència coneguda. La llista és molt interessant per les breu anotacions que amplien la informació sobre les circumstàncies d’entrada i sortida, algunes per fuga (50). Un total de 25 dones i nenes i 9 nens són tancats a l’hospici des del 1784 al 1789. L’activitat de reclusió es concentra als mesos de juliol i agost, excepció feta de l’any 1786, quan no hi ha cap repressió. La pitjor “redada” es duu a terme l’1 de juliol del 1789, quan “s’admeten” a l’hospici 17 persones, amb uns cognoms que ens fan pensar que el governador ha fet apresar tota una “companyia de gitanos” procedent de la Catalunya Nord que estava de pas.
NOTES
Agraeixo les atencions i informacions rebudes dels bons amics M. Dolors Montagut (de Cervera), Antoni Mayans (d’Olot), Sabí Peris i Carme Puyol (de Reus), Narcís Figueres (de Sils), Eugeni Perea i Manel Güell (de Tarragona), Gener Gonzalvo (de Tàrrega), Antoni de Veciana (a.C.s., de Mèxic), Valentí Gual (de Rocafort de Queralt) i del coordinador d’aquesta miscel•lània, Daniel Pinyol.
1.- Bernard Leblou, pàg. 12.
2.- La diferència inquietant. Velles i noves estratègies culturals dels gitanos. Barcelona, ed. Altafulla, 1994.
3.- Bernard Leblou els descriu a Inventario de los documentos sobre gitanos de los Archivos de Simancas, Madrid, Barcelona y Cuenca. Perpinyà 1980.
4.- Vegeu les reproduccions i comentaris de Josep M. Grau i Pujol, a “Els gitanos en els documents”, a Acobà Caló (Barcelona), 30 (1996), pp. 5-6.
5.- pp. 31-40.
6.- pp. 32-33.
7.- Llibre de Cervera. Barcelona 1977, pp. 447-450.
8.- “Els gitanos durant l’Edat Moderna (referència als gitanos de Cervera)”, a Palestra Universitària (Cervera), 1 (1986), pp. 89-100.
9.- Història de la ciutat de Lleida. Barcelona 1980, pàg. 198.
10.- AAP, Armari II, calaix 7, document 12.
11.- AAP, Armari II, calaix 14, document 29.
50.- Document sòlt trobat en un registre d’entrades de l’hospici de Girona del segle XVIII (Arxiu Històric de Girona). Pel seu interès transcrivim la relació: “Donas. Die 29 agost 1784 se admeté Mariàngela Batista, donsella, edat 7 anys. Die 29 agost 1784 Theresa Espinàs, donsella edat 6 anys (fora). Die 29 agost 1784, Theresa Batista, viuda, 60 anys (morí a 10 octubre 1784). Die 15 abril 1785 se admeté Maria Batista, filla de Anton y Narcisa edat 10 anys (die 10 dezembre se n’anà per ordre del mateix gobernador). Die 15 abril 1785 Josepa, germana de la dalt dita (die 10 lo mateix). Die 15 maig 1785 se admeté Francesca Asmenio, casada edat 22 anys. Die 15 maig 1785 se admeté Narcisa Batista, casada edat 50 anys (die 12 setembre 1785 fugí per la finestra). Die 9 agost 1785 se admeté Mariàngela Puig, donsella edat 17 anys (die 12 setembre 1785 fugí). Maria Paula Puig, natural de la Bisbal, se admeté lo die 9 agost 1785 (se n’anà per ordre de la Junta a 5 agost 1788). Die 7 agost 1787 se admeté Chatarina Pubill donsella edat de 7 a 8 anys. Die 8 juliol 1788 se admeté per ordre del senyor tinent de rei a Maria Gitaneta (Rosa Justa Patrach), que digué habitaban sos pares en Figueras y los portaren a la presó de Gerona, uns 6 anys (die 26 juliol de 1788 se n’anà per ordre del senyor tinent de rei). Die 1 juliol 1789 se admeté Joan Locaya, casat, per ordre del gobernador, àlias castellà nou. Dit die se admeté Catharina Locaya, muller del sobredit. Die 1 juliol 1789 se admete Theresa Gispert, àlias castellana nova. Die 1 juliol 1789 se admeté Maria Gispert. Die 1 juliol 1789 se admeté Jose Gispert. Die 1 juliol 1789 se admeté Josepa Buigas. Die1 juliol 1789 se admeté Theresa Buigas. Die 1 juliol 1789 se admeté Maria Buigas. Die 1 juliol 1789 se admeté Maria Pubill. Die 1 juliol 1789 se admeté Francesca Pubill. Die 1 juliol 1789 se admeté Vicenta Vila. Die 1 juliol 1789 se admeté Onofre Vila. Dia 1 juliol 1789 se admeté Barthomeu Vila. Die 1 juliol 1789 se admeté Francisco Patrach. Homes. Die 29 agost 1784 se admeté Anton Batista, edat 10 anys (fugí a 1... 1784). Die 29 agost 1784 Joan Espinàs, edat 8 anys. Die 15 maig 1785 se admeté Anton Asmenio, petit d’un any junt ab sa mare (die 9 de dezembre 1785 se n’anà per ordre del gobernador). Die 15 maig 1785 se admeté Joseph Batista, edat 2 anys, vingué ab sa mare. (die 9 dezembre 1785 se n’anà per ordre del sr. Gobernador). Pau Puig, natural de la Bisbal se admeté lo dia 9 agost 1785, edat 14. Die 7 agost 1787 se admeté Vicens Pubill, jove natural de Sant Pador, bisbat de Vich (die 9 janer 1788 fugí qual feya de hortalà).
|
