per títol
per autor
DOCUMENTS RELACIONATS
REUS, PARÍS I LONDRES
REUS, PARÍS I LONDRES
GORT JUANPERE, EZEQUIEL

“Reus, París i Londres” és una frase feta, potser la frase més coneguda i a la vegada la més tòpica que hi ha sobre Reus i que prou sovint encara es repeteix. La frase vol recordar la potència econòmica —industrial i mercantil— de la ciutat en el passat i que fa referència als tres mercats europeus on en el segle XVIII —o si més no així es diu a Reus— s’hi establien el preus de l’aiguardent.
No sempre, o bé no tothom ha sapigut el seu sentit, tot i que ha utilitzat la frase i fins se l’ha volgut completar, com era el cas d’una cantarella que va ser viva almenys fins a mitjan segle XX:

Reus, París i Londres
i el carrer de Monterols
i una mica més avall,
la plaça de les cols.

Era de fet una descripció urbana que res no tenia a veure amb la frase original: a Reus, el París i el Londres eren un cafè i un hotel d’anomenada que hi havia a la plaça de Prim. Si se segueix després pel carrer de Monterols es fa cap al Mercadal, dit també durant molts anys plaça de la “verdura” o bé per altra nom la plaça de les “cols”, ja que en part del segle XIX i al llarg de tota la primera meitat del segle XX s’hi féu mercat, amb parades de verdura.
El mite que envolta la dita del “Reus, París i Londres” segueix avui ben viu i ha estat utilitzat en diverses ocasions, de vegades en el sentit més tòpic, com va ser el muntatge teatral que, amb aquest nom, es va estrenar al teatre Fortuny l’any 1972, o bé amb més propietat pel que fa al fons, pel Museu, que l’any 1990 va presentar una exposició sota aquest mateix títol i amb un subtítol prou definidor: “El segle XVIII, un segle de progrés”.
Aquí ens hem de quedar amb aquesta idea: el segle XVIII va ser per a Reus un segle de progrés i representa el millor moment econòmic pel qual ha passat la ciutat.
A continuació veurem a grans trets com va evolucionar Reus en aquell segle i ho completarem amb alguns testimonis de l’època que, en descriure el què van conèixer de primera mà, ens permeten avui tenir una imatge més viva i propera d’aquells temps.


A principis del segle XVIII, Reus amb prou feines sortia del recinte clos per la muralla medieval (és a dir, l’espai que avui delimiten els ravals). Demogràficament, a principis de segle hi havia unes nou-centes famílies i era la major vila del Camp i la sisena de Catalunya, mentre que el 1787 Reus era ja la segona població de Catalunya amb 14.440 habitants. El salt havia estat espectacular, sobretot si considerem que l’embranzida definitiva no va començar fins a cap el 1760.
Durant la segona meitat del segle XVIII el comerç català va tenir una notable arrencada i Reus, dins d’aquesta línia de redreçament econòmic i de progrés va destacar força. La comercialització i l’exportació de l’aiguardent, juntament amb l’exportació dels fruits secs, foren els principals motors del creixement econòmic, però no els únics, com també és el cas de la producció i exportació de mocadors de seda i d’altres.
El ràpid creixement industrial en tots els sectors va provocar també un ràpid creixement demogràfic mercès la migració de la gent de la comarca, atraguts per les expectatives de millora que se’ls obrien a Reus. El comerç d’exportació, a més, va obrir la vila al món. S’exportà arreu i molts comerciants de diferents països s’hi van instal.lar.
Al mateix temps, com a conseqüència, hi hagué un creixement extraordinari de la vila des del punt de vista urbà: a mitjan segle, s’havia urbanitzat pràcticament tot el tomb de ravals i bona part de la muralla medieval ja havia desaparegut. També s’havien urbanitzat el carrer del Vent i el del Pedró, i ben poca cosa més, però en la segona meitat del segle la vila creix de forma extraordinària i cap a 1800 la superfície edificada de la vila fora muralla ja doblava llargament la de l’antic clos medieval i a més hi abundaven els casalicis i fins n’hi havia alguns de ben notables, com cal Bofarull —en part encara existent— o cal Miró.


Tot aquest creixement, tant demogràfic com econòmic i urbà, en un període de temps relativament curt, havia de provocar l’admiració dels viatgers que llavors visitaren Reus. Els seus comentaris avui ens donen una excel.lent visió de l’època:
El baró de Maldà cap a 1770 destacava l’aspecte urbà: “los carrers en general són amples, empedrats y límpios, ab bona caseria, algunas de sas fachadas pintadas, memorable lo Mercadal” i destaca la indústria: “existeix un número considerable de fàbricas de aigua ardent, que se extrau la major part per lo port de Salou, que dista dos lleguas de la població. També se trebàllan molts gèneros de seda, especialment tafetans, en què se ocúpan vint telers, tres-cents per lo pertanyent a velers, dos cents per galons y trenta per cinteria. En efecte, Reus és una de las poblacions més ricas de tota la Província de Cataluña” I més endavant, l’any 1787, el baró definia la població com “la famosa vila de Reus”.
Tenia raó el baró a destacar el Mercadal ja que era una plaça de grans proporcions en relació al que s’estilava en aquell temps, i que a més disposava al seu voltant de cases prou notables, de tres pisos (quan el normal arreu eren un o dos) i a més ja hi començava a haver balcons volats, que era una remarcable novetat de l’època.
Un viatger anglès, Henry Swinburne, va passar per Reus el 1775, o 1776, i en va deixar un breu, però bon testimoni del moment de prosperitat que vivia la vila: “Reus creix en extensió i en població de dia en dia; el nombre d’habitants ha crescut aquests quinze anys darrers dos terços i ara puja a vint-mil habitants. L’eixample ja ocupa el doble que la ciutat vella. Han començat a construir un teatre molt bonic i han llogat una companyia d’actors”.
Segons concreta aquest autor, les principals produccions de Reus eren el vi i els licors, que s’exportaven en grans quantitats pel port de Salou, amb el detall que “allí —a Salou— queda dipositat a la platja, fins que abelleix als mariners catalans de carregar-lo als seus vaixells; perquè, com que són pagats per anyades, solament treballen quan els ve de gust i la mar està calmada i el temps és bo”. Un altre producte que s’exportava era l’avellana —diu que hi havia plantats més de seixanta mil avellaners. I concloia: “Aquí tot porta l’empremta del comerç i la ciutat de Reus prospera; és evident que a càrrec dels poblets que l’envolten, alguns dels quals es van despoblant notòriament”.
Un francès, el baró de Bouroing, cap al 1793, a més de remarcar la prosperitat de Reus mercès la seva indústria i l’exportació dels seus productes, destacava que a Reus hi havia una de les més formoses fàbriques d’aiguardent d’Europa, pertanyent a una casa anglesa.
No és estranya aquesta referència a un comerciant anglès. Al Reus d’aquella època en residien molts de comerciants estrangers i fins, com veurem, hi havia representacions diplomàtiques.
Un altre francès, Laurent Lipp, aquell mateix any de 1793, va publicar que al mercat dels dilluns de Reus es fixaven els preus de l’aiguardent de tot Catalunya.
Però a més dels viatgers, també hi hagué almenys un reusenc que en va deixar una acurada descripció: va ser l’argenter i arxiver Celdoni Vilà, el 1787. Segons aquest autor, llavors al terme gairebé no hi havia un pam de terra sense conrear. Es produïa molt de vi, entre vuitanta i noranta mil càrregues anuals, però també hi havia força varietat de producció, entre altres les coliflors, que segons aquest autor s’hi feien tan grans que en cap altra lloc se les podia igualar.
Del nucli urbà diu que hi havia cent-vuit carrers, rectes, amples, llargs i molt plans; quinze places —destacant especiament la del Mercadal— i cinc ravals amplíssims Hi havia sis fonts, un teatre i escoles per als nens i una —de costura— per a les nenes.
En l’apartat de comerç i indústria, destaca la presència de moltes fàbriques de curtits, d’indianes, d’aiguardent, de naips, de sabó, així com l’alt nombre de mestres dels més diversos oficis i sobretot la producció de seda, ja que hi havia més de sis-cents telers. També destaca l’argenteria, que defineix com una de les majors de Catalunya.
Reus, diu, proveïa de pesca salada a una tercera part de Catalunya i també bona part d’Aragó. Pel port de Salou assenyala que s’exportava una “exorbitant” quantitat de licors i fruits secs, a més d’una “multitut” de caixes de mocadors de seda. I era per aquesta gran activitat industrial, mercadera i exportadora que a Reus hi havia afincats molts estrangers i que fins alguns Estats hi tenien una representació consular. Segons Vilà hi havia vice cònsols de França, Anglaterra, Holanda, Dinamarca, Gènova, Toscana, Nàpols (Itàlia com a Estat llavors encara no existia), Ragusa (a l’actual Croàcia) i l’Imperi.
Va ser doncs, un període d’una activitat i creixement extraordinari. Cap a finals del segle, però, a causa de les guerres tot aquest nou mon es va col.lapsar, tot i així però, Reus va seguir essent la segona població de Catalunya al llarg de tot el segle XIX i fins entrat el xx. Igualment l’estructura urbana evolucionà relativament poc fins a mitjan segle XX.


Data de publicació digital: Warning: strtotime(): It is not safe to rely on the system's timezone settings. You are *required* to use the date.timezone setting or the date_default_timezone_set() function. In case you used any of those methods and you are still getting this warning, you most likely misspelled the timezone identifier. We selected 'Europe/Berlin' for 'CEST/2.0/DST' instead in /var/www/vhosts/carrutxa.cat/httpdocs/biblioteca/fitxa.php on line 85 Warning: date(): It is not safe to rely on the system's timezone settings. You are *required* to use the date.timezone setting or the date_default_timezone_set() function. In case you used any of those methods and you are still getting this warning, you most likely misspelled the timezone identifier. We selected 'Europe/Berlin' for 'CEST/2.0/DST' instead in /var/www/vhosts/carrutxa.cat/httpdocs/biblioteca/fitxa.php on line 85 13/01/2003




La Biblioteca Digital és un servei de CARRUTXA en conveni amb L'INSTITUT MUNICIPAL D'ACCIÓ CULTURAL DE REUS

by mussara·com