En tots els conflictes bèl.lics la població civil és la que en surt més malparada, no sols per les accions violentes que provoquen ferits i morts, sinó per les malalties i fam que motiva la situació. La Guerra del Francès (1808-1814) fou especialment dura i cruel, els setges que les tropes de Napoleó posaren a les ciutats de Girona, Lleida, Tortosa i Tarragona foren sagnants, i una de les conseqüències més visibles fou l’èxode: cercar refugi a altres indrets teòricament més segurs, sigui per terra (interior) o per mar (Illes Balears). Segons les estadístiques parroquials a Tarragona entre 1809 i 1811 moriren més de tres mil persones, bona part naturals de la ciutat però també de forasters, sigui de poblacions properes, del mateix Camp o de més allunyades com de Barcelona, Lleida, l’Ebre i l’Aragó. L’existència d’un port facilità la vinguda de persones del litoral. De la capital catalana havien emigrat vers Tarragona funcionaris de l’administració (oficials de correus, de la duana, de la sal), artesans (sastre, fuster, seller, perxer, forner, mestre de cases), professionals de la medicina o del dret, comerciants, gent de mar (pescadors, mariners, patrons), i evidentment militars. Sense ànims d’exhaustivitat hem cercat en el llibre d’òbits de l’any 1811 de la Catedral tarragonina alguns dels gironins que hi perderen la vida (1).
De l’Empordà sobresurten dues viles costaneres, Sant Feliu de Guíxols i Begur. De la primera localitzem un patró, Jaume Baguer Patxot, fill de Joan del mateix ofici i Caterina. Finà a Tarragona el 21 de gener del 1811, als 52 anys i deixava vidua Caterina Ribes, havia signat testament davant un notari guixolenc. De la vila corallera, trobem un altre patró, Joan Gravalosa, fill de Joan, pescador i Maria, estava emmullerat amb Reparada Corp Mauri . Moria el 4 de gener del 1811, a l’edat de quaranta anys. La seva esposa traspassarà vint dies més tard, era filla de de Joan, mariner i de Maria, ambdós de Begur.
Dins el mateix corregiment i bisbat de Girona el mes de febrer del mateix any s’anota la defunció de d’Anton Torrent, espòs de Teresa Miró, d’Arenys de Munt. La mort li sobrevingué a bord de la fragata Maria Antònia, ancorada al port de Tarragona.
De Figueres hi ha un rellotger de 46 anys, Jaume Porta Illa, fill de Mateu i Teresa.(fou enterrat al fossar general el 30 de gener). Més de l’interior, concretament d’Olot, a la Garrotxa, trobem a un funcionari de l’administració, Gaspar Fontfreda Danés, oficial de la Reial Audiència, fill de Feliu, pagès i Margarida, el qual mor als 28 anys el dia 8 de febrer del 1811.
Del Pla de Girona sobresurt la seva capital amb diversos naturals. La primera és Narcisa Bullons, vídua de Josep Fontdevila, perruquer, filla de Josep Bullons, també perruquer. Al mes de març el matrimoni format per Andreu Gispert, seller de Girona i Josepa Runduni, de Sans (Barcelona) enterra una filla de quatre mesos. De l’estament nobiliari cal esmentar l’òbit el 17 de març, de la gironina Maria Narcisa, filla de Llàtzer de Camps i Maria Narcisa de Font, muller de Marià Sabater Vilanova i de Camps, marquès de Capmany, als 55 anys (testà davant el notari tarragoní Francesc Albinyana). El seu cos es diposità en el nínxol 156 del fossar general.
Per a qui vulgui ampliar informació sobre el setge francès de la ciutat de Tarragona el remetem als estudis d’Adolf Alegret (1911), Josep Iglésies Fort (1965) i Josep M. Recasens Comes (1965).
NOTES :
(1) Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, fons parròquia de la Catedral, llibre IV d’òbits (1809-1819).
|
