La festa major de Reus, a l’igual que moltes altres celebracions patronals de les poblacions del Camp o el Penedès, té en el seguici festiu un dels seus components bàsics. Anomenem seguici el conjunt de balls, danses, figures i altres manifestacions festives que precedeixen la corporació municipal en els seus desplaçaments rituals –per exemple, l’anada a Completes– o la comitiva religiosa de la processó de Sant Pere. Entre aquestes manifestacions festives n’hi ha que han estat històricament propietat de la Vila –els gegants, la mulassa, els nanos i l’àliga– i d’altres que eren a càrrec o pagades pels gremis d’ofici: els cavallets dels blanquers, els diables dels boters o el ball de gitanes dels teixidors de lli.
En l’actualitat, però, són les associacions culturals –colles, coordinadores de danses, esbarts...– les responsables de la sortida al carrer d’aquestes manifestacions festives tradicionals, amb el suport municipal.
La relació d’elements festius que composen a l’actualitat el seguici festiu reusenc és llarga, només cal donar un cop d’ull al programa. El cert, però, és que d’any en any es parla de la incorporació de noves danses. Enguany, per exemple, es torna a fer el ball de valencians que ha estat un temps breu sense sortir, però al mateix temps, altres danses o manifestacions festives són també objecte de l’interès de diverses entitats que es proposen la seva recuperació.
Certament les possibilitats de creixement del seguici festiu reusenc, a partir dels referents històrics coneguts, no estan, ni molt menys, exhaurides. Només a tall d’exemple, podem enumerar tot un seguit de danses i representacions què, en el passat, havien format part de les demostracions festives de la ciutat.
La moixiganga
Tot i que, a vegades, el nom de moixiganga s’aplica a diferents balls o comparses de gent disfressada, la podem definir com una dansa de temàtica religiosa en la qual els balladors figuren, per mitjà de construccions humanes, diverses escenes de la passió de Crist. En algunes poblacions, però, la moixiganga és una dansa complexa que integra figures diverses, procedents, potser, d’altres manifestacions festives. A Reus la trobem documentada a la segona meitat del segle XVIII: el 1775, en una festa dedicada a sant Bernat Calvó; el 1792 a la processó de trasllat de la Mare de Déu de Misericòrdia al seu santuari; el 1793 a la festa del trasllat de la imatge de St Domènec a la seva nova capella, al costat del portal de Monterols. Al segle xix apareix citada a la solemnitat de la visita del rei Ferran VII a Reus, el 1814; o a les festes de la Jura d’Isabel II, el 1833. Es pot pensar, doncs, que formava part d’aquest conjunt de més d’una vintena de danses que integraven els seguicis reusencs a l’època. La moixiganga pertanyia, en aquell moment, al gremi de sastres. Altres poblacions del Baix Camp on s’havia ballat són Mont-roig del Camp, Riudoms o la Selva del Camp.
El ball de pastorets
És una dansa documentada a Reus als segles XVIII i XIX. El trobem, com a mínim, entre 1775 i 1850 en festes de barri i solemnitats religioses –en honor a sant Bernat Calbó o la Mare de Déu de Misericòrdia– o cíviques, com les festes ja esmentades del 1833. També s’havia ballat, entre altres poblacions com Alforja, la Selva del Camp o Falset.
Figura un grup de pastors que evolucionen dansant amb una gaiata que porten a la mà. Per això, molts cops s’el considera com una mena de variant de les danses amb bastons. Però ball de pastorets, per sobre els components de dansa –gens menyspreables– és fonamentalment un ball representat, en el qual uns pastors, encapçalats per un majoral i un rabadà, parlen de la seva vida a la muntanya i alhora fan crítica de la vida de la comunitat. El pastor és personatge prou present en el teatre o la literatura popular i representa aquell que viu fora de la comunitat urbana, en contacte amb la natura, dotat d’enginy i saviesa emprírica però mancat de rústic i innocent... És, en definitiva, un personatge, ideal i idealitzat, per a parlar d’allò que no es pot dir des de dins de la pròpia comunitat. Aquest aspecte de representació teatral, amb uns textos que es repeteixen, però amb una part que varia d’any en any i que fa referència a persones i fets d’actualitat, és fonamental.
Moros i cristians
Com altres danses –la de mossèn Joan de Vic o el balls de cavallets i de galeres– el ball de moros i cristians fa referència als enfrontaments històrics entre musulmans i cristians. A Reus la trobem documentada entre finals del segle XVIII i el primer terç del segle XIX. I en altres poblacions de la comarca, com Alforja o Vilaplana, fins a finals d’aquest segle.
Era una dansa de guerrera en la qual cada ballador empunyava un sabre amb la mà dreta, mentre que a l’altra portava un escut. Cal pensar que els balladors s’enfontaven tot seguint el ritme de la música, colpejant espases i escuts.
Era, però, un ball en què els textos tenien la seva importància. Antoni de Bofarull n’explica algun detall de ’argument –diu que, després d’una batalla es presentaven els captius– i dóna una mostra del llenguatge emprat:
– ¿Ca careis c´agamos dellos
c´agarrados los tenemos?
– C´a galeras los echeis,
c´al gran moro los lleveis.
– C´a galeras, gran Señor!
Pasmado meas (me has)...
Els balls parlats
Un dels aspectes poc treballats encara, a Reus, en l’àmbit de la recuperació de les manifestacions festives carrer és el dels balls parlats. Aquests són representacions de teatre popular, amb un mínim d’elements escenogràfics, que es podien realitzar, total o parcialment, en el transcurs d’una desfilada o processó, o també en una plaça. En l’actualitat, la tradició reusenca només en conserva un: el ball de la Mare de Déu, que narra l’aparició de Misericòrdia, segons la creença popular. Aquest és, però, un ball que no surt cada any.
La llista de balls parlats documentats històricament a Reus és força llarga. Recordem només que, el 1880, Antoni de Bofarull escrivia: “germana de totes aquestas costums [les de la festa], però germana major, per sa gran importància y diversitat, y perquè si correspon per sa pràctica a tot lo Camp de Tarragona extenent-se fins endins del Panadés, Reus és indubtablement lo Colisseo ahont s’ha fomentat i fins lo conservatori de ahont sortien los mestres que la mantenian y propagavan”. Malauradament, malgrat la vigència del fet teatral a Reus, aquestes formes de teatre popular de les quals la ciutat n’havia estat capdavantera, no han estat reincoporades a la festa.
De balls parlats n’hi havia de temàtica religiosa i de profana, de seriosos i burlescos: de vides de sants, de bandolers i pirates, costumistes o pretesament històrics. N’hi ha de coneguts arreu com el ball de Serrallonga, que figura la trobada del bandoler amb la seva colla, de satírics com el de Dames i Vells –ben conegut a Tarragona, però també documentat a Reus des del segle XVII– o el de criades, centrat en la crítica d’unes minyones als seus amos. Històries de pirates com el de Marcos Vicente o de fets escabrosos, com el de la Rosaura, hagiografies com el desant Joaquim i santa Anna, o el de sant Domènec, amb referents històrics com ball de Colom o de la reina Isabel, o el dels Voluntaris de l’Àfrica, escrit amb motiu de les victòries militars del general Prim en terres magrebines... De ben segur que n’hi ha que han perdut tot sentit, però també n’hi ha d’altres que poden ser recreats com a testimoni d’un passat o a partir de l’actualització del seu llenguatge o continguts.
Tradició i creació
Podria semblar, però, que malgrat l’abundància de referències històriques sobre balls i danses, hi ha una limitació en la necessitat de cenyir-se a un repertori concret de manifestacions festives documentades. I que, per tant, el seguici actual només fa que reproduir allò que havia existit en un passat més o menys llunyà. Aquí convé fer dues observacions. La primera que tot procés de reincorporació d’una dansa popular al seguici comporta una important dosi de creació que supera –a cops, sobradament– la estricta reconstrucció històrica. Efectivament, el coneixement que tenim de les danses és força limitat i malgrat comptar amb descripcions de l’argument –o els textos, en algun cas–, músiques, descripcions de la indumentaria o coneixement històrics del context de la dansa, queden sempre molts buits per omplir. La incorporació d’un nou element al seguici s’ha de contemplar des de la perspectiva de les necessitats actuals –participació i implicació de més persones a la festa, generació de patrimoni– i dels recursos materials del present, amb el millor coneixement possible del passat.
En segon lloc, ningú prohibeix crear noves danses per al seguici, sense referent històric concret, a partir de models existents en altres indrets o creades absolutament de nou. De fet, en l’àmbit de la imatgeria festiva, la ciutat té bons exemples: el gegant Carrasclet o el drac són elements plenament integrats en el seguici que no tenen referents històrics directes. Evidentment, el repte està en fer propostes de qualitat, generades des de la participació i no com una volada d’un any, assumibles col•lectivament, aconseguint la sintonia entre els nous elements i el conjunt ja existent. Combinar, potser, referents simbòlics interioritzats amb conceptes innovadors. Crear tradició, en definitiva, per ampliar quantitativa i qualitativament el nostre seguici festiu.
|
