per títol
per autor
DOCUMENTS RELACIONATS
ELS CEMENTIRIS DE REUS (SEGLES XII-XVIII)
ELS CEMENTIRIS DE REUS (SEGLES XII-XVIII)
FLORES JUANPERE, MONTSERRAT

En l’actualitat, el cementiri roman allunyat de la nostra vida quotidiana. La major part dela població només s’hi acosta amb motiu de l’enterrament de familiars i amics propers o bé en les diades específicament dedicades a recordar els difunts: llurs aniversaris de naixement i de mort i, sobretot, el dia de Tots Sants.
Aquesta relació amb els cementiris és força diferent de la convivència que hom hi tenia durant la Baixa Edat Mitjana i l’Edat Moderna.
Aquesta transformació no ha estat pas casual. Ben al contrari, en cada moment la vivència de la mort ha estat directament lligada a una dinàmica espiritual i social més àmplia. A l’Edat Mitjana, la mort no es vivia de manera traumàtica; es considerava, sense gaires escarafalls, com una fase més de la vida. És lògic, doncs, que l’espai dels morts -el cementiri-, es trobés al mig de la vila, davant la porta de l’església. Més encara: era un espai obert a la circulació del públic, s’hi feia mercat, s’hi estenia la roba, hi pasturaven els porcs…
En aquells moments, el cementiri de Reus estava situat davant la porta sud de l’església de Sant Pere, en un espai que corresponia a l’actual carrer que passa entre la Prioral, lesPeixateries Velles i el carrer de l’Hospital.

Entre 1498 i 1502, el primer cementiri va ser traslladat a una ubicació no gaire llunyana de l’anterior, l’espai situat entre la porta principal de l’església i el corredor de la muralla pel seu costat sud-oest. Aquest nou cementiri ha quedat present en la toponímia reusenca: quan va ser evaquat i es va urbanitzar el seu solar, un dels carrers que en va resultar va rebre popularment la denominació de Fossar Vell. Aquest topònim ha sobreviscut
fins a l’actualitat.
Les causes d’aquest trasllat són diverses, i potser estan relacionades amb el canvi de mentalitat que reclamava situar el fossar en un lloc apartat de la circulació habitual. El nou emplaçament, apartat i tancat per un mur, estava més d’acord amb aquesta nova sensibilitat. Alhora, també hem de tenir en compte la possibilitat que el trasllat del cementiri s’inscrigués en el projecte de construcció de la nova església, tot i que no és fins al 1501 que trobem documentats els primers debats sobre aquesta qüestió. Precisament és aquest l’únic motiu que, tradicionalment, els historiadors han atribuït al trasllat.
La zona on es volia instal·lar el nou fossar estava ocupada per l’abadia, un hort annex, la notaria pública i un celler. Les primeres gestions per al trasllat del fossar van estar destinades, doncs, a buscar noves ubicacions per a aquestes instal·lacions, que pertanyien al rector de la parròquia i als preveres de la comunitat de Sant Pere, la qual cosa va dificultar el seu trasllat. L’abadia es va traslladar a la seva ubicació actual i, a més, es van expropiar parts de cases veïnes.
L’any 1500 ja funcionava el nou cementiri, tot i que en les dècades següents va presentar diversos problemes com les humitats que provocava en les cases veïnes -cent anys després, durant la Guerra dels Segadors, fins i tot va arribar a caure un fragment de la muralla a causa de la humitat provocada per l’enterrament massiu de soldat. Altres fonts de problemes van ser la capella i la cambra on s’emmagatzemava el baiard que servia per a traslladar els cadàvers. El 1731 va caler ampliar el cementiri, ocupant el corredor de la muralla contigu, que rebia, precisament, el nom de corredor de les Ànimes.
En aquest segle XVIII es va consolidar definitivament la nova concepció del cementiri i, en general, de la mort. És per això que es van iniciar les gestions per treure el cementiri del nucli habitat de la vila; el procés va culminar quan el cementiri fou traslladat a la capella del Roser, a l’entrada de Reus pel camí de la Selva, a començaments del segle XIX. Tot plegat anava en consonància amb les mesures higienitzadores de la Il·lustració.
El primer projecte de nou cementiri que hem localitzat data de l’any 1796. Havia d’estar ubicat a la part baixa de la vila, entre el torrent del Molinet i el camí de Tarragona -que encara no havia estat substituït per l’actual carretera Amàlia. Aquest projecte, molt avançat per a l’època, mai es va traslladar a la realitat; la causa, segons Bofarull, va ser que poc després es va iniciar la Guerra del Francès. Sense descartar-ho, gosem apuntar també que la ubicació era relativament propera a la vila, encara que en sentit contrari a la circulació de les aigües.
El nou cementiri va ser beneït el 3 de març de 1802, enmig d’una llarga polèmica que en va retardar la inauguració.
A banda del cementiri general, en aquests segles van existir altres espais d’enterrament a la vila: els convents de Jesús -de franciscans-, de Sant Joan -de frares carmelites- i de la Concepció -de monges carmelites-; els fossars d’empestats de Sant Roc -després anomenat del Roser- i de na Palera, el vas dels albats del portal de Monterols i les sepultures dins l’església parroquial.
Un aspecte a estudiar per a aquest període és de quina manera, durant la baixa edat mitjana i la primera edat moderna, els ritus funeraris s’enllaçaren fortament amb els ordes mendicants -franciscans i carmelites descalços, en el cas de Reus- i amb les noves formes de religiositat urbana.
Pel prestigi espiritual que tenien, aquests ordes van començar a rebre en els seus convents enterraments de particulars. Això va provocar un conflicte amb els preveres que, arreu d’Europa, es resistien a veure disminuïda la seva capacitat d’influència en el camp religiós sobre la població. El conflicte s’estén des de finals del segle XIV fins a finals del segle XVI, amb l’emissió de diverses butlles papals que van acabar concedint als convents franciscans la capacitat d’acollir enterraments de fidels, amb la condició de pagar a la parròquia la quarta funeral -els drets d’estola- i de cedir als preveres el trasllat del cadàver des del seu domicili fins al convent. A l’entremig, a Reus es van produir múltiples estira-i-arronses per casos de difunts intestats, o bé perquè la Comunitat de Preveres no admetia que els franciscans anessin a buscar els difunts en processó amb creu alçada… La fase final del conflicte es va centrar en el cobrament de la quarta funeral, que els frares discutien als preveres.
Podem dir que, a partir del moment en què els reusencs van tenir la possibilitat d’escollir el lloc del seu enterrament -la parròquia, els convents, els vasos particulars…-, el fossar va esdevenir, més que mai, demostratiu dels corrents d’espiritualitat.

Els cementiris d’empestats es construïen a la vora dels hospitals que es creaven, durant una epidèmia de pesta, per tal d’aïllar aquests malalts. A Reus tenim documentat el cementiri de na Palera, que va ser habilitat pel govern municipal el 1348 i va ser desallotjat el 1359. No es coneix amb seguretat la ubicació d’aquest cementiri, però diversos indicis apunten a la
partida del Vilar.
El cementiri del Roser va se construït cap a 1525 vora l’ermita de Sant Roc, destinada a refugi d’empestats. El 1539 es va canviar l’advocació per la de la Mare de Déu del Roser.

Gràcies a la documentació de la comunitat de preveres sabem que abans del segle XVII existia a Reus el costum d’enterrar els nens menors de vuit anys -anomenats albats- al voltant de la creu de terme que estava situada davant del portal de Monterols, fora de la muralla. La creu va ser retirada l’any 1622; és probable, doncs, que en aquell moment ja no s’utilitzés com a lloc d’enterrament.
Pel que fa a enterraments dins de l’església parroquial, n’hi havia de personals i també altres propietat de gremis, com per exemple el dels pagesos, que hi ocupava un lloc força central.


Data de publicació digital: 22/01/2003




La Biblioteca Digital és un servei de CARRUTXA en conveni amb L'INSTITUT MUNICIPAL D'ACCIÓ CULTURAL DE REUS

by mussara·com