Gegants, antics i nous
Salvador Palomar

El 10 de juny de 1756, propera la festa major, els regidors de l’ajuntament de Reus, constataven el mal estat en què es trobaven els gegants de la Vila –aleshores n’hi havia quatre– per raó dels molts anys que feia que no havien estat arranjats. En concret, des de les celebracions solemnes en honor a sant Bernat Calvó, feia més de vint anys. Els membres del consell municipal acordaren que s’efectuessin les reparacions convenients, fer uns vestits nous per als gegants i, encara, aprofitar la roba vella per fer un vestit per a la mulassa que, pel que sembla, no anava necessitada de tanta elegància. Ho van deixar tot a càrrec d’un regidor de nom Bofarull, el qual “per reconèixer-lo inclinat a les coses de bulla i que alegren al poble, encara que no sia sinó als minyons” de ben segur portaria la gestió amb “feliç encert”.
La notícia, extreta de les actes del consell municipal que es troben al nostre Arxiu Històric, correspon a una de les moltes reparacions i renovacions fetes a aquestes figures d’imatgeria popular, presents a les nostres festes, si més no, des del primer quart del segle XVII.
Potser és estrany que el tema sigui objecte de deliberació al consell. Més d’un cop, només podem seguir el rastre de millores i canvis a partir de les relacions de despeses i els albarans corresponents a les feines efectuades, sempre poc precisos pel que fa a les característiques de la feina. En tot cas, queda prou palès que fa dos segles i mig, els gegants eren un component tant important com funcional de la nostra festa. Uns personatges que no consta enlloc què representen, però que no solien faltar en cap festa major i solemnitat.
És per això que es fa difícil afirmar en quin moment els gegants de Reus van passar de ser quatre a ser sis –els grans, el mitjans i els petits– identificant-se amb els habitants de diverses parts del món: els indígenes americans, els moros o els europeus. El que sembla clar és que no es van presentar solemnement en el transcurs de les festes de col·locació de la primera pedra del canal de Reus a Salou, el 1805. La descripció detallada de la festa, conservada també al nostre arxiu, ni els esmenta. Van sortir, probablement, integrats en el llarguíssim seguici de grups festius que aleshores participava a les festes i que apareix referit genèricament.
Potser algun dia trobarem un document que ens aclarirà quan es va fer el canvi que ens va portar a tenir les actuals parelles de gegants. Una hipòtesi –només una hipòtesi– afirmaria que són resultat d’una d’aquestes renovacions de finals del segle XVIII. Que els vitxets, nom més antic i que trobem en altres poblacions properes– serien uns antics gegantons –tipus de gegants en que es veuen totalment les cames dels portadors– reaprofitats i transformats en els gegants petits. No sabem si també són refetes o bastides de nou les altres parelles. El que si és cert és que l’estètica d’aquests gegants correspon a la d’aquest moment històric. Per això és important que les parelles fetes durant el segle xX –els japonesos i els negres definitius– hagin conservat l’estil dels més vells per formar un conjunt tant harmònic com impactant –els gegants reusencs són els millors del món, per a la gent de Reus, però alhora són valorats com un dels conjunts més significatius de Catalunya– que identifica les nostres celebracions, especialment la festa major de Sant Pere.
La continuitat dels personatges, però, no ha estat impediment per a tots aquells canvis –en la indumentària, l’estructura o la mateixa aparença de les figures– que s’han succeït en el temps. Els caps dels nostres gegants han estat refets –alguna vegada totalment, després d’una caiguda– repintats, han canviat les perruques o els pentinats. La fotografia, tot i abastar només el periode més recent de la història, ens il·lustra sobre aquestes transformacions. Els gegants han canviat per seguir éssent, als ulls de grans i petits, els mateixos. Aquesta última renovació, la d’enguany, feta amb una precissió impensable en temps d’aquell regidor amant de la bulla i les coses que alegren el poble, dóna nova i llarga vida als nostres gegants, símbol i representació identitària de la ciutat.