Cada herba té la seva virtut

 

Aquests dies, coincidint amb la segona Fira de l'Hort, la festa del barri on es troba la seu de Carrutxa —Horts de Miró— hem dedicat l'aparador del local a les plantes i fruits emprades com a remei popular. El tema és molt ampli i, de ben segur, pot ser objecte —com ja ho ha estat— de treballs de recerca específics o activitats de divulgació. Aquest mínim tast visual només vol servir per recordar la importància d'aquests remeis vegetals en la cultura popular.

L’ús de vegetals amb finalitats remeieres ha estat una pràctica habitual des que l’home és home. Un llegat cultural transmès de generació en generació que ha servit per a guarir gairebé qualsevol tipus de dolència, ja sigui per ingesta directa o transformada en forma d’ungüents, olis, xarops, etc.

Una de les formes més senzilles d’emprar un vegetal amb finalitats remeieres és la infusió d’alguna de les seves parts, principalment fulles i flors. A tall d’exemple, una infusió de flors de camamilla o d’espernallac serveix per a fer rentats oculars en cas d’irritacions i conjuntivitis, ja sigui amb l’ajuda d’una gasa o amb l’ús d’una copeta de vidre per a fer un bany d’ulls.

Una de les plantes més emprades en fitoteràpia és la farigola o timó que, en infusió o en xarop, s’ha fet servir fer a combatre els refredats —bullim a foc lent fins a obtenir un líquid caramel·litzat un litre d´aigua, cinc o sis figues seques, una poma tallada en quatre trossos, la pell d´una taronja i una bona rameta de timó. La flor del saüc o saüquer també combat aquesta dolència, a part de ser bona per a baixar la febre. Altrament, per a sanejar una habitació o una casa, un costum força estès era prendre brases del foc i posar-les en un pala metàl·lica, on s’hi anaven tirant flors de saüc seques, a fi i efecte que el fum resultat anés desinfectant l’espai.

L’abundància de certes plantes en el territori ha provocat que se les reconegui amb diversos noms. Un exemple el trobem en la maçanella, anomenada també caçanella, secanella, escaçanella, sempreviva, ramell de Sant Ponç, flor de Sant Joan, flors de tot l'any, sol d’or, herba de Corpus, etc. Un dels principals usos d’aquesta planta és el dermatològic, preparant-ne olis i cremes per a aplicar damunt la pell.

Un dels olis més coneguts en medicina popular és l’oli de pericó, emprat en cremades, ferides, picades d’insectes, contusions, etc. Per a preparar-lo posem les seves flors a macerar en oli d’oliva, deixant-ho reposar a sol i serena uns quaranta dies, canviant el pot de posició de tant en tant. Al cap d’aquest període de temps en traiem les flors i filtrem l’oli.

Prenent l’oli d’oliva com a base de molts ungüents populars, posem a foc molt lent un recipient de terrissa amb un quart de litre d'oli. Quan aquest bull, hi afegim tres brots de romer o romaní, tres de mata o llentiscle, tres de bordís d’oliver o ullastre i cinc gallons de nou. Ho remenem amb una cullera de fusta fins que la nou i els brots siguin rossos, moment en què el retirem del foc i traiem els vegetals. Fet això, agafem una mica de reïna de pi i cera nova d’abella i les fonem en l’oli encara calent. Deixem refredar tot el conjunt, moment en què s’anirà prenent fins a obtenir un ungüent d’olor balsàmica que emprarem en cas de talls, contusions, nafres, grans i furóncols, estirar estelles clavades…

Perquè, com afirma la veu popular, cada herba té la seva virtut.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.