En els darrers anys la historiografia tracta i aprofundeix temes que s’havien considerat marginals, com la història de la dona. Si bé no sempre és fàcil endinsar-se en el coneixement del món femení, de les seves activitats, el rol familiar, la supeditació a l’home (marit o pare) en el règim jurídic, social i econòmic... Dificilment tenia accès a la cultura, i el seu treball era molt mal remunerat.
Entre les sortides laborals femenines destaquem el servei domèstic, que es coneixia popularment com “anar a servir” a una casa, i consistia en fer totes les feines domèstiques (cuinar, netejar, cuidar els fills, cosir, etc.) a canvi de la manutenció i un petit salari. No explicarem les condicions de vida de les minyones, altres historiadors ja ho han fet (1), el que si voldríem presentar és la quantificació de les serventes que hi havia a Montblanc a finals del mil vuit-cents, en concret el 1889, a través del buidatge del padró d’habitants (2).
En aquella època la vila ducal era una població mitjana, el 1887 comptava amb 4701 habitants (3), i la seva economia era bàsicament agrària, però en ésser capital de partit judicial aplegava una sèrie de serveis relacionats amb la justícia (jutjat de primera instància, presó), amb la fe pública (notaries i registre de la propietat), amb l’ordre públic (guàrdia civil), amb les comunicacions (correus, telègrafs, ferrocarril), etc., al voltant dels quals hi treballaven una munió de funcionaris i professionals liberals, la majoria vinguts de fora -per una curta durada, a l’espera d’una destinació pròxima al seu lloc d’origen o de més categoria (ciutat)-.
En la vessant eclesiàstica, Montblanc tenia dues parròquies (Santa Maria i Sant Miquel) i una comunitat de preveres al capdavant de la qual hi havia el Plebà, rector i arxiprest. També hi havia dues comunitats de monges, una al Convent de la Mare de Déu de la Serra i l’altra a l’Hospital de Santa Magdalena. Al Convent de la Mercè hi havia franciscans. A la vegada a Montblanc s’havien concentrat alguns membres de les classes benestants de la comarca (Blancafort, Pira) i de fora d’ella, com hisendats, industrials i comerciants a l’engròs.
Les característiques principals de les minyones són la seva joventut, solteria, origen rural, analfabetisme i la temporalitat de la seva residència. En algunes ocasions Montblanc podia ser un lloc de pas, de formació en l’ofici, de trànsit envers una ciutat, sigui al Camp de Tarragona o a l’àrea de Barcelona. L’equivalent masculí de la minyona és variat: en l’agricultura hi ha el mosso, en la menestralia hi ha l’aprenent, en el comerç el dependent, a més d’algun criat i cotxer. A canvi del seu treball tenien aixopluc, menjar i vestit.
Respecte a l’estat civil, un 98 % de les minyones de Montblanc, eren solteres i més de tres quartes parts no sabien llegir ni escriure. Sobre la seva procedència geogràfica, bàsicament coincideix amb l’àrea d’influència o de mercat de la vila ducal: en primer lloc hi ha la pròpia comarca (38,6 %), segueixen les Garrigues 27,3 %), l’Urgell (18,2 %) i a més distància el Camp de Tarragona (11,4 %). Vegem el quadre:
Procedència geogràfica:
La Conca de Barberà :17
-Belltall : 1
-Blancafort: 1
-Conesa: 1
-Espluga de Francolí: 1
-Montblanc: 2
-Passanant: 2
-Pira: 1
-Rojals: 1
-Savellà del Comtat: 1
-Senan: 4
-Vallespinosa:1
-Vallfogona de Riucorb:1
Les Garrigues:12
-L’Albi: 1
-Arbeca: 2
-Les Borges Blanques: 1
-L’Espluga Calba: 3
-Fulleda: 1
-Juneda: 1
-Els Omellons: 1
-El Vilosell: 4
-Vinaixa: 1
L’Urgell: 8
-Llorenç de Valbona: 1
-Montblanquet: 3
-Rocafort de Vallbona: 1
-Sant Martí de Maldà: 2
-Vallbona de les Monges: 1
Camp de Tarragona:5
-La Pobla de Mafumet: 1
-Valls: 1
-Vilallonga del Camp:2
-La Selva del Camp: 1
Altres:2
-Barcelona: 1
-Tous: 1
Total: 44
Un aspecte a comentar és el temps de residència a la vila i l’edat. Un 62 % de les minyones feia més de tres anys que hi habitava, un 31 % havien vingut abans d’un any i un altre 31 % entre dos i tres anys. Un 20 % tenien estada entre 4 i 5 anys, un 9% entre sis i deu anys, i només dues feia més de deu anys.
Sobre l’edat d’arribada més de les tres quartes parts havien vingut entre els 11 i els 20 anys, i només tres passaven dels 30 anys i altres tres no arribaven als 10.
El perfil del qui té una minyona casa és divers, tant pot tractar-se de persones soles, com per exemple capellans o vidus que necessitaven alguna noia per les feines de la llar, o matrimonis i famílies grans. En el rerafons hi ha però una qüestió bàsica, la pertinença a una classe social alta, amb poder adquisitiu, a més tenir serventes era un prestigi que solament una èlit podia mantenir. Així, no trobem cap pagès que en tingui, ni tampoc artesà; amb ofici solament localitzem un paleta i un hostaler, el primer vidu.
Quins sectors de la societat montblanquina necessitaven el servei de les minyones i podien pagar-s’ho? Si ens fixem en les xifres, podem afirmar que bàsicament era el sector terciari (66 %), format per funcionaris de pas. El jutge provenia d’un poble de Castelló de la Plana, el registrador de la propietat era de Granollers, els dos mestres de Valls i de Sant Pere d’Osor (Girona). Els professionals liberals eren més estables, tret d’un administrador de Berga, i els dos notaris (un de Maldà i l’altre de Tarragona). A causa de la seva alta mobilitat laboral, aquests darrers s’emportaven sempre les minyones d’un lloc a l’altre, i eren com de la família. Un notari tarragoní tenia una serventa vídua de 40 anys natural de Vilallonga del Camp, localitat d’on provenia la seva nissaga i on tenia propietats. El fedatari públic de Maldà portava una noia de Montblanquet.
Un hostaler originari de l’Ametlla de Segarra tenia al seu càrrec una minyona de 17 anys nascuda a Vallespinosa i un mosso de Verdú, de 25 anys. Un comerciant montblanquí a més d’una jove minyona de 15 anys, filla de Pira, tenia un dependent de 22 anys de Ponts (La Noguera).
Les majordomes dels eclesiàstics eren més aviat grans. Un prevere de Copons tenia una blancafortina de 40 anys, el Plebà tenia una vallenca de 40 anys vinguda l’any 1884, un altre capellà esplugí hostatjava una noia de 29 anys del Vilosell.
El sector primari ve representat exclusivament pels propietaris de terra (22,7%). Si els consideréssim com a rendistes i els incloguéssim com a classe passiva en el sector terciari, aquest sector pujaria al 88, 6 % del total.
Hi havia algunes cases que tenien dues minyones, com és el cas d’un comerciant montblanquí que en tenia una de Rojals i una altra dels Omellons, ambdues de vint anys. Un propietari de Valls en tenia altres dues, unes germanes de Senan de 16 i 15 anys respectivament.
Altres forasters que mantenien criades eren un comerciant de Breda (matrimoni) i un de Solivella,a més de propietaris naturals de Cervera, Valls, la Guàrdia dels Prats i industrials originaris de Barcelona i l’Espluga de Francolí.
La manca d’una indústria local fa que el sector secundari estigui poc present en la demanda de criades, i pel que fa la pagesia, més aviat exportaven noies a l’exterior a fi d’alliberar una càrrega a la família.
Clientela:
Sector primari: 10
-Propietari: 10
Sector secundari:3
-Industrial: 2
-Paleta: 1
Sector terciari:29
Administració
-Empleat: 3
-Jutge: 1
-Mestre: 2
-Registrador: 1
-Recaptador de la Contribució: 1
Església
-Preveres: 4.
-Monges : 1 (Hospital)
Comerç
-Comerciant: 9
Hostaleria
-Hostaler: 1
Professionals liberals
-Administrador: 1
-Advocat: 1
-Escrivent: 2
-Farmacèutic: 1
-Procurador: 1
-Notari: 2
Altres:2
-Vídues: 2
Total: 44
Notes:
(1) Vegeu entre d’altres, els estudis monogràfics de Carmen Sarasúa Criados, nodrizas y amos. El servició doméstico en la formación del mercado de trabajo madrileño, 1758-1868. Madrid 1994; i A.Farré-C.Garcia “A tot estar”. El servei domèstic a Terrassa 1940-1960. Terrassa 2001.
(2) Arxiu Comarcal de Montblanc. Fons Municipal de Montblanc. Població, llibre 1434.
(3) Per a una visió d’aquest període us remetem a Gabriel Serra “Montblanc: de la “Febre d’Or” a la fil.loxera” a Aplec de Treballs (Montblanc) 8 (1987), ps. 181-243.
|
