L’Arxiu històric municipal aplega tota la documentació generada —i conservada— per l’Ajuntament de Reus des dels seus inicis fins a l’actualitat. A la vegada, inclou també la documentació d’aquelles persones, institucions o entitats que al llarg dels temps n’hi han fet cessió. És per això que aquí es conserva bona part de la documentació produïda a la ciutat i, aquest fons, que és molt ric, constitueix el fonament de la seva memòria històrica.
Per a qualsevol aspecte del nostre passat col•lectiu que ens interessi esbrinar ens hem de remetre, doncs, necessàriament, a aquestes fonts documentals.
També, és clar, per a tot el que fa al cas que avui ens ocupa, la Setmana Santa, així com per a qualsevol altre aspecte de la religiositat a nivell local.
Els arxius han acostumat a recollir la documentació a mesura i en la forma en què s’ha anat produint. És el que en arxivística en diem el respecte a l’ordre inicial i al de procedència. Vull dir amb això que la informació sobre qualsevol tema, als arxius, rarament la trobarem recollida de manera temàtica, sinó més aviat dispersa, sempre en funció de qui, com i on s’ha generat. I això és especialment vàlid per a tots aquells aspectes que, com és el cas de la Setmana Santa, que tot i que ha tingut sempre un pes important dins de la religiositat local, no ha generat mai unes sèries documentals pròpies. D’aquí que, avui, per localitzar-ne la informació servada, caldrà que l’investigador espigoli entre els papers dels diversos fons conservats i només després, mercès l’anàlisi de les diverses fonts en podrà restituir la veritat històrica.
Anem a seguir, breument, quines són aquestes fonts:
Per als temps medievals, una de les fonts que tenim són els registres de comptabilitat municipal, tant entre els llibres com els albarans i àpoques de clavaria on, entre altres assentaments comptables, trobem els de les sagristanies, en els quals els sagristans de torn —perquè es renovaven cada any— apuntaven anualment les diverses entrades i sortides. Aquests registres, que normalment són molt breus i que massa sovint es redueixen a apuntar de manera prou lacònica —en el millor dels casos ho fan amb una sola frase— el motiu del moviment econòmic, són una bona font d’informació i, en el cas present, constitueixen veritables petits manuals del costum observat al seu temps. És a dir, gairebé una mena de breus consuetes que permeten refer dins el possible, mínimament, com es vivia la religiositat del seu temps.
Aquests textos ens permeten confirmar algunes de les pràctiques d’aquests dies, com per exemple la del cobriment del retaule i de les creus amb un vel que no es treia fins després de Divendres Sant. Aquesta pràctica comuna vé avalada indirectament en aquesta font mercés una despesa dels sagristans el 1421: el Dissabte Sant, els sagristans de Sant Pere van fer
“lavar —és a dir, van fer treure— los draps de la dita església”.
O bé l’erecció del monument, que es feia amb una estructura de fusta sobre la qual s’exposava l’urna amb el Santíssim Sagrament el Dijous i Divendres Sant. Als llibres de comptes, la constatació que es feia el monument ve indicada per breus notes com una de 1492, quan els sagristans registraren una despesa de deu sous, corresponent al que havien pagat a un fuster
“per fer lo monument”.
En altres casos, com el de 1515, només parlen de netejar-lo, de manera que es pot pensar que devien guadar l’estructura d’un any per l’altre. Com també era pràctica comuna, l’urna del monument se segellava amb cera gomada. Per exemple, el 1491 els sagristans compraren tres onzes de
“sera gomada per a sagelar lo corpus domini lo digous sant”.
Hi havia també lluminàries, que no es comenta com eren, però que d’acord amb el costum que s’observava a Tarragona, devien consistir en una sèrie variable de ciris grossos al voltant del monument, així com de candeles que aportades pels fidels. Ambdues coses —el monument i la lluminària— apareixen sempre esmentades als comptes, com també que igualment com en les altres ocasions solemnes “agranaven” el temple, és a dir, el netejaven.
Un altre costum del Divendres Sant, tal com també es feia durant la Quaresma, era la predicació. En general es feia venir a la vila un predicador foraster, normalment frare franciscà o bé dominicà. Aquí remarco, per insòlit en aquell temps, la del divendres sant de 1538, que, segons l’albarà que s’ha conservat es va fer en castellà, a càrrec d’un clergue nomenat Miguel Gómez.
En canvi, en aquestes fonts documentals, no he trobat mai cap referència a les processons d’aquests dies, tot i que les processons, al món medieval, formaven part del paisatge més quotidià de les poblacions, perquè sembla que almenys n’hi havia, ben bé, tots els diumenges de l’any.
Un costum del Divendres Sant que sí que és ben documentat en aquests registres dels sagristans, almenys a la primera meitat del segle XVI, era el repartiment de “panellets” o pans petits. Per exemple, el 1521, el sagristà de Sant Pere va pagar quatre lliures i quatre sous
“per forment donaran ab panalets lo Divendres Sant”.
Un altre assentament comptable d’aquest mateix any especifica que el blat que compraven
“per caritat se dóna lo Divendres Sant y dia de Tots Sants”
Heus ací, doncs, un precedent dels panellets a Reus, que avui només es fan en un sentit festiu i com a dolços per Tot sants.
El vespre del dissapte Sant es beneïa el ciri pasqual. Es tractava d’un ciri ben notable, pintat i ornat amb oripell, pagat per tota la comunitat per mitjà d’una quota fixa, que el 1421 era de dos diners per cada cap de casa. Per cert, aquest detall ha permès de calcular el veïnat que aleshores devia tenir Reus: dos-cents cinquanta-tres caps de casa, el que representava una població total que oscil•laria entre les mil i les mil tres-centes persones.
La missa pasqual era solemne i, després de viure els dies sants, els parroquians hi acudien molt motivats: sabem, també mitjançant aquests registres, que era un dels dies en què més s’omplien els bacins de la parròquia.
Aquesta font cal complementar-la amb d’altres, com poden ser els llibres d’actes de la comunitat de preveres i la resta de la documentació pròpiament parroquial, d’on es poden treure notícies, per exemple, com la següent, referida a la Setmana Santa de 1587:
“se trauran las banderetas quan se trau la vera creu, que les traguen dos capellans y los dos siris altres dos capellans”.
Volem suposar que aquestes “banderetes” serien penonets, potser amb improperis.
De la comunitat de preveres de Sant Pere es conserven els llibres d’actes des de l’any 1490 i cobreixen l’evolució de la parròquia i de la comunitat fins el segle XIX. Són, en conjunt, uns llibres molt rics amb notícies relatives a la religiositat local, però també hi ha altres textos que són prou interessants, entre els quals vull destacar el llibre d’anotacions de mossèn Güell, del segle XVII, que és una altra mena de consueta general de la parròquia, fins i tot amb les entrades disposades per ordre alfabètic.
La font més important que podem trobar entre la documentació pròpiament municipal són els llibres d’actes del Consell. La sèrie d’actes que conservem s’inicia l’any 1444 (de fet, n’hi havia d’anteriors, però que a mitjan segle XIX ja s’havien perdut) i és gairebé completa fins a l’actualitat.
Aquesta font és també bàsica per tot el que fa a les formes de religiositat dels reusencs i, és clar, per a la Setmana Santa. Per exemple, és aquí on trobem les primeres notícies sobre la formació de la confraria de la Sang i els seus primers temps, així com la creació del seu temple fora muralla; i trobem al llarg dels segles una bona quantitat d’informacions puntuals, però importants, sobre la setmana Santa.
Evidentment, tot i que el municipi intervenia de forma activa en aspectes propis de la religiositat local —com és el cas més paradigmàtic el de les processons i els oficis de pregàries, així com tot el relacionat amb el culte a la Mare de Déu de Misericòrdia—, l’Ajuntament no participava de manera directa en l’organització de la Setmana Santa, de manera que en aquest cas sovint es tracta de notícies indirectes, sobretot a l’entorn de les confraries i dels gremis, perquè el funcionament d’aquests sí que era regulat per l’Ajuntament mitjançant l’aprovació de les seves ordenances, així com també exercia una mena de tutela permanent sobre el seu funcionament quotidià.
Per aportar una sola mostra d’aquest tipus d’informacions, vegem què diu una acta del Consell datada el dia 26 de març de 1732:
“més avant, fonch proposat com la confraria de sant Josep [dels fusters i els paletes] ab tots sos artistes, nos ha fet entèndrer se avindrien ab la germandat del misteri de Nostra Senyora dels Dolors y se incorporarien per a avant de dit misteri”.
També els de Sant Hipòlit van fer una proposta semblant: la Creu de Passió i els de santa Magdalena (que eren els del gremi dels teixidors) demanaren el pas de l’Oració de l’Hort,
“tot ab major aument de devoció per les professons de la setmana santa; però que per lo predit, necessitarien dites confraries de algun aument del salari de exàmens, annuals de fadrins, aprenents y altres arbitres, que proposen en ordinacions”.
A ambdues propostes el Consell els va respondre afirmativament. Es veu aquí com, per molta devoció que hi hagués —que n’hi havia— els gremis intentaven de treure profit de la seva participació a la processió, i treure’n un profit no pas únicament espiritual, sinó més bé ben material, ja que ho proposaven a canvi que el municipi els autoritzés a augmentar les taxes que cobraven als fadrins i als aprenents, així com a tots aquells que vulguessin examinar-se per passar al grau de mestre d’ofici.
De vegades, les notícies sobre les processons ens arriben per mitjà d’una altra funció ben pròpia de la municipalitat des dels seus primers temps, com pot ser la relativa a les obres públiques.
Vegem-ne un parell de mostres: el 1726 volien ampliar la plaça de la Sang i, així, el Consell de l’1 de maig en va comentar aquesta qüestió.
Uns anys més tard, l’11 d’abril de 1739, comentaven els consellers com ja s’havia portat a terme l’ampliació de la plaça, i llavors concretaven que ara sortia d’aquí la processó, i és per això que hom demanava per posar-hi la creu del camí de Riudoms, i diuen “fent-i algun adorno més”. Com és natural, la proposta va ser aprovada. Permeteu-me un parell de consideracions a l’entorn d’aquesta notícia. Diuen que la processó “ara surt d’aquí”. De fet, en feia molts d’anys que la processó sortia d’aquest mateix lloc i potser cal interpretar que ara hi hagué canvis a la processó, i això és un aspecte que —com tants d’altres— caldria investigar.
L’altra qüestió és la creu: demanaven portar la que hi havia al camí de Riudoms, una creu que segons algunes opinions podria correspondre a l’antiga creu de cal Sans, dita també la creu dels Cobs, és a dir, la creu que era —o era propera— al lloc on s’havien alçat antigament les forques de la vila. Evidentment pot ser casualitat, però pot que no ho sigui tant i que la creu més propera a l’antic lloc de martiri de la vila fos traslladada precisament a la plaça de la Sang, on la vila llavors ja rememorava de feia molts anys els actes de la passió de Crist. Si fos així —que evidentment és hipotètic— podríem dir que es va transformar i reforçar el sentit martirial que devia tenir aquesta creu.
Cap a mitjan segle XVI es va formar la confraria —més endavant congregació— de la Purísima Sang, en un moment que l’església vivia aires de renovació. Certament, a partir de 1564 el Concili tarraconense va decidir servar tot el que disposava el Concili de Trento, amb els canvis que això va representar per a les pràctiques quotidianes de l’Església.
A partir d’aquesta època, les processons de Setmana Santa són organitzades per la confraria de la Sang. Però no en coneixem els seus primers temps sinó per les notícies de les actes municipals. La documentació de la Sang conservada s’inicia l’any 1604 i, des d’aquest any i fins ben entrat el segle XX, es conserva també en aquest Arxiu Municipal, tot i que la congregació en guarda també una part.
Destaquem aquí dues sèries documentals que s’inicien el 1604: els llibres de comptes i els llibres d’actes. Els primers permeten saber puntualment tots els ingressos i totes les despeses que tenien, així podem saber, per exemple, el que acaptaven els dies de les processons —perquè en aquests dies van sortir durant molts anys els bacins al carrer— o bé què costava organitzar els actes d’aquests dies. Per exemple, el 1603, les processons del dijous i del divendres sant, així com l’adoració, van costar setze lliures, nou sous i vuit diners a les arques de la confraria, o bé el 1611, només per posar un sol exemple més, la confraria va pagar sis lliures i vuit diners als capellans, per la missa cantada, aniversari i processons del dijous i del divendres sant.
Els llibres d’actes de la Sang, contràriament al que ens pot semblar a primera vista, no porten massa informació sobre la setmana santa, i això per una raó prou evident: cada any es feien els actes acostumats, i que per tant eren prou coneguts per tots, per la qual cosa no els calia explicitar-ho a les actes, a no ser que hi hagués algun motiu extraordinari, com és el cas de 1623: el 13 d’abril, es va reunir el parlament —de les seves reunions en deien “parlaments”— i comentaren que
“com sia us y pràtiqua cada any de fer profesó lo digous sans y van ab la profesó a sant Fransesch y com se sàpia que lo senyor prió no vol anar a sant Fransesch per sertes diferènsias que tenen en los frares, per so an agustat a vostres mercès que vegen que•s determinaran del que se a fer. Fonch determinat en lo dit parlament que los senyors de procuradors juntament ab dos personas que•n donen part als senyors de jurats y que lo qui feran los senyors de jurats ab la comunitat que•s fasa”.
La notícia s’emmarca dins la picabaralla que durant molts anys van mantenir la comunitat de preveres de Sant Pere amb els frares de Sant Francesc, que ara no hi entraré, però per la nostra part cal remarcar un detall prou interessant com és la constatació de l’anada processional a Sant Francesc.
Aquesta notícia ja la va recollir Andreu de Bofarull a la seva Memòria històrica sobre la congregació, un manuscrit escrit el 1853 i que va romandre inèdit a l’Arxiu fins a l’any 2001, en què va ser editat per Carrutxa en forma d’opuscle.
Segueixo, doncs, Bofarull, per dir que el plet sembla que el devien guanyar els preveres perquè, segons diu, no es parla més de sant Francesc.
Aquest és, per ara, l’únic cas conegut a Reus d’un canvi de l’itinerari processional a causa d’un enfrontament entre les comunitats religioses. Normalment, els canvis de recorregut que es coneixen són deguts a obres, a impediments físics o bé per contrari, a l’augment de participació, que aconsellava de modificar-la, o bé, fins i tot atenent la comoditat del públic, com el 1833, que les processons deixaren de passar pels carrers de l’Abadia i de les Barreres —per ser massa estrets— i a partir d’aleshores ho van fer pels ravals. Aquesta darrera notícia, a més, també denota un cert canvi de mentalitat per quan s’atenia a la “comoditat del públic” un aspecte que abans sembla que mai no s’havia tingut en compte.
Les actes, en canvi, sí que parlen sovint d’altres activitats de la congregació, com és el cas del sorteig dels dots per a les donzelles pobres (sobre el qual tema se’n conserven dos llibres de registres) i sobretot pel que fa a les pregàries que sovint hom havia de fer per demanar el benefici de la pluja, unes processons que es podien fer a les més diverses ermites, fins i tot relativament llunyanes, com la de la Mare de Déu de Puigcerver, però que sobretot, les pregàries es dirigien a la Mare de Déu de Misericòrdia.
Uns documents d’aquest fons que sí que aporten una bona notícia de les processons de la Setmana Santa són els inventaris, ja que en aquest cas, en esmentar al menut tot el que tenia la Congregació, també es donava detall dels elements que sortien a les processons.
El fons documental de la Congregació és prou ric i abasta a més ordinacions i reglaments dels segles XVIII i XIX i força documentació variada, així com uns manuscrits que recullen la seva història: l’esmentat d’Andreu de Bofarull i un d’anterior, signada anònimament per un congregant. Cal dir en tot cas, que també l’opuscle de Bofarull és anònim per bé que avui és indiscutible la seva autoria.
Sense marxar del món de les confraries, cal dir que també es poden trobar notícies sobre la Setmana Santa en altres dels fons conservats a l’Arxiu, com són, entre altres, els de la confraria de sant Isidre i santa Llúcia, de la qual, com a mostra, afegiré un parell d’exemples: el 1825 van fer imprimir
“350 estampas de full del devallament de la creu”
o bé el 1826, que, per anar a la processó de Divendres Sant, es van gastar set lliures i deu sous
“y són per las parruqas y empolvar-las y enpolvar los minyons per la profesó del divendres Sant”.
La seva participació, doncs, com passava també a les altres confraries, era ben activa. En aquests casos, s’han conservat alguns llibres i força albarans dels gremis que precisen les diverses despeses.
Finalment, i ja per acabar aquest breu itinerari —no pas exhaustiu— per la documentació relativa o bé útil per a l’estudi de la Setmana Santa de Reus, esmentar el fons de l’Hemeroteca municipal, que avui és pot consultar a la Biblioteca Central “Xavier Amorós”, on es pot trobar tot allò que s’ha publicat a la premsa local en els darrers cent cinquanta anys llargs i que permet complementar i completar la informació servada en aquest Arxiu.
|
