per títol
per autor
DOCUMENTS RELACIONATS
LA RECERCA EN EL CAMP DE L’ETNOLOGIA
LA NIT DE SANT JOAN A REUS: LES FOGUERES, LES REVETLLES I LA CERCAVILA DE FOC
CARRUTXA

Solstici, sortilegis, fades, falles, fogueres, foguets, follets, fonts, fum, bruixes, balls, beuratges, bonaventura, coca, cava, cendra, aigua, aire, amor…
¿Què es pot dir, per resumir, d’una nit en què en despuntar el dia es creu que el sol surt per l’horitzó donant voltes i ballant; en què a Mallorca diuen que les oliveres giren les fulles cap al sol així que surt; en què Shakespeare va centrar l’acció de la seva obra El somni d’una nit d’estiu; d’una nit en què tot es pot i tot s’hi val, que tot comença i acaba, que cada any com l’au Fènix reneix de les seves cendres…? Què es pot dir de la nit més màgica de l’any?
Joan Grau, La nit de Sant Joan



Els trets que configuren una cultura ètnica són múltiples i abasten els diferents aspectes de la vida de l’home. Les festes tradicionals i populars formen part del patrimoni cultural d’un país pel fet d’aportar, al marge del fet estrictament no-laboral, un riquíssim contingut de costums, formes específiques de celebració, manifestacions folklòriques que s’hi troben associades, etc.
En una societat que tendeix a considerar la festa simplement com un temps de no-treball i que tendeix a organitzar els ritmes de vida en funció de la producció i no del respecte a les formes culturals de cada comunitat, la determinació del calendari festiu sembla, potser, només un problema de quantificació de jornades de descans enfront de jornades treballades. La supressió, però, del calendari laboral de determinades festes tradicionals suposa un pas decissiu per a la seva eliminació efectiva com a festes integrades en una cultura amb la desaparició dels elements i costums que les defineixen.

Carrutxa, manifest «Volem les festes» per reivindicar Sant Joan


La nit de Sant Joan –el profeta precursor de Jesús– és una de les festes del més antigues del santoral cristià i una de les que compta amb un costumari més ric dins el calendari popular. És de les poques –com el Nadal o la nativitat de Maria– que commemora el naixement d’un sant i no la data de la seva mort o de la seva canonització.
Coincideix amb el solstici d’estiu, el moment de l’any en què les nits són més curtes i a partir del qual es comencen a escurçar els dies. La festa integra tot un seguit de pràctiques populars relacionades amb el culte al sol i l’arribada de l’estiu, que li atorguen un caire de nit màgica.
La nit de Sant Joan és la nit del foc i de l´aigua, per bé que aquest segon element ha perdut gran part del seu protagonisme històric, si més no a Reus. Antigament, les fogueres, enceses a les places, a les sortides de la vila o a les cruïlles dels carrers principals, tenien un caire purificador. Allunyaven el mals esperits, les bruixes i, amb elles, les possibilitats de tempesta o qualsevol altre inclemència metereològica que pogués afectar l´obtenció d´una bona collita. També tenien una funció purificadora a nivell individual: dansar al voltant de la foguera i, sobretot, saltar-la era una forma de deslliurar-se de males influències. Les cendres del foc de la nit de Sant Joan tenien, igualment, virtuts guaridores. En moltes poblacions s’encenia una foguera davant de cada casa on hi vivia un Joan.
També mullar-se, a mitja nit o a la sortida del sol, tenia un sentit de purificació. A més, l´aigua, aquesta nit, servia de base per a abundants ritus curatius i ordalies amoroses. Avui, l´aigua ha perdut bona part del seu simbolisme. Malgrat això, en algunes poblacions es practica encara –o ha desaparegut en temps recents– el costum de tirar-se aigua, els uns als altres, pel carrer.
Podríem esmentar moltes pràctiques, pròpies d’aquesta nit, relacionades amb creences sobre màgia. Andreu de Bofarull, a Reus en el bolsillo (1851), sintetitzava així els costums de la diada:

Siete cosas en estremo raras y contradictorias constituyen la velada y dia de S. Juan, esto es, las hogueras y en oposición, mojarse mutuamente; comer caracoles, los desaforados cantos de los rondadores de arrabales; los augurios de medianoche verificados en un barreño de agua y una clara de huevo, sobre cuyas caprichosas líneas la muchacha consultora, se pinta en su imaginación, a un lindo novio, rico, bien plantado y que se ha de presentar cuanto antes; a más, sobre la misma hora, más de un rosal queda partido en dos mitades, entre cuyos troncos pasa y vuelve a pasar un pobre niño quebrado, al son de los murmurios paternales de –tómalo, Pedro –déjalo, Juan sin que ni uno ni el otro lleven semejantes nombres; y por último, ir a tomar la buena ventura, cuando por algunas incautas es más que mala ventura.


La nit del foc

El foc conserva encara una important presència en la celebració de la festa. Les fogueres tradicionals de Sant Joan, a diferència d’aquelles que s’encenien en altres moments de l’any, presenten característiques específiques que, seguint Romeu i Figueres, podem resumir així:
Són el resultat d’un treball col·lectiu, que es manifesta en la recapta i en l’obtenció del material inflamable. Ara se n’ocupen, sobretot, els xiquets, però antigament ho feia tothom.
La foguera no és construïda d’una manera metòdica o arquitectural, sinó que el material inflamable hi és apilat de forma irregular. Això diferencia clarament els focs santjoanencs d’altres tipus de fogueres força més ritualitzades, com algunes que trobem per Sant Antoni del gener.
Es basteixen diverses fogueres per tota la població: a la plaça, a les cruïlles dels carrers, però també a l’exterior de pobles i en llocs enlairats.
A l’entorn de la foguera s’hi ballava i les fogueres se saltaven. Aquest costum, prou generalitzat, es pot interpretar tant com una prova de valentia i habilitat per als joves com una forma de ritus de purificació. De fet, hom considerava que les cendres de la foguera tenien virtuts curatives i les noies les recollien per tractar els grans a la cara o malalties de la pell.
Ja des de dies abans, colles d’amics, especialment la canalla, recullen fustes i estris vells, que comencen a apilar en solars, masos o places. És la base de les fogueres que, en alguns casos encara acabades per una mena de ninot, seran enceses durant la nit del 23 al 24 de juny. Les ordenances municipals han intentat de regular el bastiment de les fogueres a la via pública, però a les ciutats més grans es fa difícil calcular el nombre de piles que es preparen i encenen sense permís municipal. Les fogueres són acompanyades de l’encesa de coets i petards, que ja es comencen a sentir en l’atmosfera sonora de les nostres contrades força dies abans. En aquest punt, és important de remarcar que les institucions han fet una notable tasca de difusió de mesures preventives per tal d’evitar accidents derivats d’una incorrecta manipulació dels productes pirotècnics. Aquí s’hi afegeix la participació a la festa de colles de diables i figures del bestiari de foc, nascudes moltes vegades com a element dinamitzador de la celebració.
D´una forma molt general podem intuir que la festa actual de Sant Joan té dos grans vessants: d´una banda, la manifestació cultural, regulada i carregada de noves significacions; de l´altra, unes formes de celebració que connecten molt més directament amb la tradició històrica i que perviuen en l´àmbit de la ciutat.
En el primer apartat cal incloure les fogueres organitzades per entitats, centres culturals o associacions veïnals, les tradicions reinventades o recuperades: la flama del Canigó i les cercaviles de diables i bestiari festiu. En el segon, la munió de fogueres plantades per la canalla allí on la ciutat ho permet, poc controlades i sense altra finalitat que ser cremades a l´arribada de la nit.


Recollir la Flama del Canigó

Cada any, la nit del 22 de juny un grup de gent puja al cim del Canigó, encén un foc i el vetlla tota la nit. A la matinada, porten aquesta flama a Perpinyà i des d’allí s’escampa arreu de les terres de parla catalana. A Reus, hi arriba en avió.
Segons anota Joan Grau,

l’inici de la Flama del Canigó va ser l’any 1955, en què Francesc Pujades, veí d’Arles de Tec (Vallespir), enamorat del Canigó, i inspirat en el poema del mateix nom que va escriure Mn. Cinto Verdaguer, va prendre la iniciativa d’encendre un foc la nit de Sant Joan al cim del Canigó i des d’allí repartir la seva flama per totes les terres de parla catalana. Avui, l’entitat TIC (Tradicions i Costums) es fa càrrec de coordinar el repartiment.

A Reus se n’encarrega el Foment Sardanista. Al començament de la Flama, la situació política impedí la seva circulació. No va ser fins el 1966 que la Flama va travessar la duana per escampar-se des d’allí a diversos indrets del Principat. Més tard arribaria al País Valencià o a l’Alguer. La Flama del Canigó vol reforçar el caire identitari d’una festa que ha estat reivindicada com a Diada Nacional dels Països Catalans.
Certament, el costum d’encendre fogueres es troba àmpliament difós arreu del país. Els focs de Sant Joan, però, no són una tradició exclusivament catalana. Costum extès per tota Europa, conserva la seva vitalitat en nombrosos indrets més o menys allunyats de la nostra geografia. I potser no cal buscar justificacions històriques –a cops molt poc rigoroses– per explicar el que avui diverses poblacions de les comarques properes es concentrin a la plaça del Mercadal de Reus, el 23 de juny, per recollir la Flama del Canigó. La festa de Sant Joan, articulada a partir de la recollida de la flama, les fogueres organitzades i els manifestos reivindicatius, té un caire absolutament diferent de la celebració antiga. És una festa d´identitat, amb un contingut polític –en el sentit més obert de la paraula– a nivell de poble o de barri, que genera un ritual específic: la caravana de cotxes i motos guarnits, el soroll, les disfresses de catalanets, les senyeres –catalanes, del Barça…–, o els recorreguts a peu, les cerimònies d´arribada, les ballades de sardanes, etc. És especialment significatiu, en aquest sentit, el transport que efectuen a peu, amb relleus, diverses poblacions del Priorat.
El costum de plantar fogueres a la ciutat de Reus és ben viu. Tot i que no hi ha dades exactes, algun cop hem comptat que superaven la seixantena. Ubicades principalment a la perifèria, s´introdueixen dins el nucli urbà quan les circumstàncies ho permeten. Les remodelacions urbanístiques permeten constatar com en el lloc on s´han enderrocat unes cases i resta, encara que sigui temporalment, un espai suficient, hi ha moltes probabilitats que una colla de xiquets amuntegui fusta per cremar-la per Sant Joan.
Aquestes fogueres són preparades pels més joves, algun cop amb la col·laboració dels adults; però, sens dubte, són, els primers, els protagonistes de la nit. Les primeres hores de la matinada del 24 de juny les brases de les fogueres acullen al seu voltant colles de xiquets i adolescents sense els grans, que han tornat a casa o han anat a ballar a qualsevol revetlla de barri. Colles de gent molt jove que tomben pels carrers amb una bossa de plàstic plena de piules, trons, petits voladors i altres enginys pirotècnics menors. I és en aquests grups de nois i noies, a la fosca de la nit, en els descampats on s´han cremat les fogueres, en la foscor de la nit més curta de l´any, on podeu encara copsar una de les funcions més antigues de la festa com a espai de llibertat per als joves, la festa com a moment de trencament amb l’ordre es tablert, d’alliberament respecte a la moral dels adults. L’evolució de la societat ha modificat, en bona part, aquest paper de la festa. Avui, només els més joves necessiten aprofitar la nit de Sant Joan.
Si a tot això hi afegim que, per a aquests nois i noies, la festa del juny marca majoritàriament, amb evident exactitud, la fi del cicle quotidià de treball –el curs escolar– per entrar en el període estiuenc de vacances, potser ens caldrà acabar dient que, de tots els actes, manifestacions i costums festius presents a la celebració actual de la nit de Sant Joan, les fogueres espontànies –i poc controlades– són la forma que arrela més en la tradició històrica de la festa.
Les revetlles, finalment, conserven bona part de la seva força. Les organitzades –municipals, associacions de veïns, d´entitats…– s´emporten una part de la població. N’hi ha, però, encara moltes de familiars, de colles d´amics i algunes de carrer. Amb orquestres i conjunts, les primeres; amb música de llauna, les segones. El complement gastronòmic del ball és la coca de Sant Joan, una coca dolça amb fruita confitada. El xampany acostuma a ser el company de taula indispensable en aquesta celebració.
Al voltant de les revetlles es conserva la pràctica dels guarniments dels carrers, amb serrells de paper i banderetes, i d’emprar la llum matisada pels fanalets de paper. Perquè si a la nit llarga de Nadal els costums ens omplen de llum, a la nit curta de Sant Joan, en canvi, guanya la foscor. Una foscor lleugerament il·luminada des dels fanalets i les restes de la foguera.


La cercavila de foc

A finals dels anys setanta, la nit de Sant Joan esdevé una festa emblemàtica del moviment ciutadà que reivindica les festes i la cultura popular. La revetlla que s’organitza a la plaça del Castell des de 1977 és el punt de trobada dels col·lectius joves que organitzen activitats culturals de carrer. L’últim Ajuntament franquista i el primer Ajuntament democràtic, poc sensibles a la renovació de continguts i comissions festives, van canalitzar cap a Sant Joan, una festa molt propera a Sant Pere, però marginal respecte dels actes centrals de la Festa Major, les inquietuds d’aquests col·lectius joves.
El 1979 es realitzà una cercavila festiva pels carrers de la ciutat amb la participació de músics, màscares i personatges teatrals que feien referència a la tradició de la diada com a nit de bruixes i dimonis. Encapçalava aquesta cercavila una figura de bestiari, representant un boc o cabra, de cartró-pedra.
L’any següent, el 1980, la cercavila esdevingué de foc, una proposta d’allò que avui –a partir de la denominació encunyada a les festes de la Mercè de Barcelona– coneixem com a correfoc. L’acte el convocà una «coordinadora d’entitats per unes festes populars», que convidà, a més, a participar en la Revetlla Popular –acte final d’una Setmana de la Joventut–, a donar un tomb pels ravals de la ciutat «tot xiulant i rebent ferrades d’aigua que, malgrat les restriccions, ens vulguin llançar els veïns, per sorollosos i per tal de mantenir la tradició» i a acabar a la Boca de la Mina, veient sortir els sol i menjant truites «de fonoll, si pot ser, per a tenir bona sort i espantar les bruixes». Cal dir que la xiulada es va mantenir durant uns anys i que un grup testimonial anà a menjar-se la truita un any rere l’altre. La remullada no fou tal, potser perquè efectivament era època de fortes restriccions al consum domèstic… i va desaparèixer de la proposta festiva l’any següent.
La pirotècnia esdevingué així protagonista de la primera part de la festa. A la primera cercavila hi participà una nova bèstia festiva, de foc, construïda a Reus: la cabra. L’acompanyaven tres diables, amb la indumentària tradicional del ball de diables reusenc i alguns portadors de la cabra portaven com a indumentària unes bates de treball decorades amb motius refererents al sol i al foc.
La cercavila de foc volia recuperar també un costum del passat, ben conegut a les festes reusenques de barri, a la vuitada de Corpus, i de Sant Joan. Es tractava de tirar carretilles sense cap altra indumentària específica que una maça, la roba –usada i resistent a les espurnes–, un barret al cap i una bossa o civader –antigament s’empraven aquests estris– carregat de carretilles a l’espatlla. La participació a la cercavila era, en principi, oberta a qui s’hi volgués afegir: els carretillaires.
El 1981 s’estrenà a l’acte, que s’anomenà cercavila de foc per primer cop, la nova colla de ball de diables de Reus. Tot i que la forma tradicional dels diables reusencs es basa en la participació individual a la festa –com el 1979, en el trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia al seu santuari–, des de Carrutxa s’impulsà la creació d’una colla que possibilités la revitalització d’aquesta manifestació festiva i la seva presència, més enllà de les comptades sortides excepcionals, en les festes del cicle anyal: carnaval, Sant Joan, festes dels barris i festes de Misericòrdia.
El primer any la cercavila no figurà al programa i en anys següents hi constà com a «Ball de dimonis i bruixes pels carrers de la ciutat. Organitza la Delegació de la Joventut i la Carrutxa», en una clara mostra de la més absoluta desvinculació de la regidoria organitzadora de la Festa Major, la de festes, de l’acte.
La cercavila de foc tingué, en aquells primers anys, el seu recorregut pels carrers petits –i encara oblidats pel comerç– del nucli antic reusenc. Amb el pas dels anys, la cercavila de foc anà ampliant –i també canviant– el seu recorregut i el nombre de participants, sense aconseguir però arrelar com un correfoc de participació massiva. Les raons cal cercar-les, a més de la limitada acceptació que ha tingut la fórmula del correfoc a Reus, en la vigència d’una tradició local –fogueres, revetlles particulars o d’entitats– que en absolut se centra en els actes que tenen lloc al nucli antic. A més, durant anys, l’actitud del sector comercial vers l’acte ha estat de poca col·laboració, quan no de clara hostilitat.
Durant els vint anys de celebració de la cercavila, hi han participat molts grups de foc, vinguts de les comarques properes i, més endavant, d’altres indrets del país. El 1985 la cercavila de foc s’anunciava com a «Trobada d’elements de foc de les comarques meridionals». Aquests anys participen a la cercavila grups del Baix Camp com els balls de diables de les Borges, Maspujols o la Selva, el drac de Mont-roig. Es manté la participació de grups de música –bàsicament les colles locals i alguns grups de la comarca– i d’alguns carretillaires.
El 1988 la cercavila es reduí a la plaça del Mercadal. A començaments dels anys noranta la cercavila es potencià amb la contractació de grups com el drac de Sabadell, els diables de la Creu Alta de Sabadell, el Jordiet de Garcia, els dracs de Montblanc, de Pinell de Brai o de Cunit, o el ball de diables de Torredembarra, entre d’altres.
Aquesta presència s’anà reduint, tot i que hi actuaren, alguns anys, el ball de diables d’Alforja.
En els últims anys, la cercavila ha comptat bàsicament amb la participació dels tres grups de foc locals: la cabra, el drac i el ball de diables. Ha deixat de sortir la mulassa de foc, un intent poc reexit de recuperació d’una antiga forma de mulassa que, hipotèticament, hauria existit a Reus abans del 1700. La presència de carretillaires és pràcticament nul·la.

La cabra

La cabra, cabra de foc o cabra de Reus, és un animal festiu del tipus bestiari de foc, que consisteix en una barra llarga que porta en un extrem un cap de cabra –de forma semblant a un ariet– i, a l´altra, dues barres més petites travessades perpendicularment que permeten als seus portadors manipular-la. Sota el cap hi ha unes peces metal·liques –anelles amb rosca o pinces, segons el moment– que serveixen per fixar uns artificis pirotècnics, anomenats sortidors o, modernament, francesos, que projecten espurnes i peten en acabar.
De fet, la cabra és, a diferència dels dracs tradicionals, un animal pensat per als correfocs, sense excessiva presència quan està aturada, però que permet molt de joc quan entra en acció.
La cabra ha estat modificada en diverses ocasions. La primera cabra, feta cuita-corrent al local de Carrutxa, que neix com a col·lectiu en aquest moment i tardarà temps a constituir-se com a associació cultural. La seva factura és molt senzilla i el cap, fet de paper sobre una estructura de filferro, serà ben aviat substuït per un altre, realitzat per Albert Macaya. El 1981 la cabra té l’aspecte amb qè arribarà als anys noranta.
De fet, ha existit una certa confusió sobre l’any de construcció de la cabra de foc, que s’ha datat, en diversos articles, el 1979 i el 1981. Aquests dubtes –en un fet relativament recent i que hauria de ser sobradament recordat pels seus protagonistes– no tenen res d’estrany. Al contrari, ens mostren un cop més com, en la cultura popular, compta menys la data exacta i el nom de qui hi era que el fet per ell mateix. El procés de tradicionalització comporta, en general, una assumpció per part de la col·lectivitat d’unes manifestacions culturals que, evidentment, tenen autor i data, però que ben sovint s’obliden.
L’error ja apareix en una publicació de Carrutxa de l’estiu de 1982, per tant, molt propera en el temps. En un article de Lluís Padrell i Salvador Palomar s’afirma: «l’any 1979, tot preparant la cercavila de foc de la nit de Sant Joan, vàrem pensar en construir un animalot, una bèstia de foc». La construcció, però, es realitzà el 1980, fet que es pot deduir d’allò que s’explica unes línies més avall: «després de Sant Joan, la Cabra restà inactiva pràcticament durant un any fins que participà amb el ball de diables, el juny de l’any passat [1981]».
La cabra és l’element representatiu de la nit de Sant Joan reusenca; ha participat en desenes de correfocs i trobades de bestiari arreu de Catalunya. Va ser al correfoc barceloní als anys vuitanta. En l´actualitat, la colla de portadors de la cabra formen part de l´associació Ball de diables de Reus, creada el 1990, que engloba, a més, el drac reusenc construït el 1992.


Per conèixer més la festa:

GRAU, Joan. La nit de Sant Joan. Barcelona: Ed. Columna, 1995
ROMEU I FIGUERAS, Josep. La nit de Sant Joan. Barcelona: Ed. Alta Fulla, 1993


EDITA:

CARRUTXA
en conveni amb l’IMAC


Data de publicació digital: 13/01/2003




La Biblioteca Digital és un servei de CARRUTXA en conveni amb L'INSTITUT MUNICIPAL D'ACCIÓ CULTURAL DE REUS

by mussara·com