per títol
per autor
DOCUMENTS DE ORRIOLS%20I%20SENDRA,%20XAVIER
EL CORN MARÍ
ORRIOLS I SENDRA, XAVIER

«—Vos qui sou un homo entès
i de llest passau la mida,
¿quin és l´animal que crida
quan té la carn consumida,
i quan és viu no diu res?
—Jo no som tan innocent
com vós vos deveu pensar.
Aqueix animal se fa
per los fondos de la mar:
si el voleu sentir cantar,
p´es cul li heu de dar vent
com si l´haguéssiu d´inflar.»
(Endevinalla mallorquina) (1)

La utilització dels cargols de mar gegants –és a dir, de dimensions grosses– com a instruments musicals ha provocat en el nostre idioma que se´l donés el nom d´un altre objecte d´origen terrista també utilitzat com a instrument de música i de so similar. Es tracta del corn, paraula que ve del llatí cornu, que vol dir banya, i el seu ús remot com a instrument musical no solament ha servit per batejar el seu homònim marítim sinó també a una extensa família d´instruments de vent –corneta, cornetí, cornet–- i tota la gamma que en anglès porta el horn com a sufix, que compren un grup prou nombrós.

La trompa, l´instrument de música derivat i sònicament més pròxim del corn, en la nostra llengua pren el nom, segons alguns autors (d´altres ho neguen rotundament), del grec strombos, corn marí (en grec el corn de banya era Keras), mentre que el vocable trompa en altres llengües veïnes deriva del corn de banya (alemany, Wald-horn o corn dels boscos; italià, cor; francès, cor; anglès, french-horn o corn francès).

El strombos és el cargol de mar tan prodigat en la mitologia clàssica pel seu ús com a instrument bufat per tritons i sirenes manta vegades iconografiats. Segurament per això la variant de molusc més usat com a corn és anomenat triton nodiferus. Curiosament, el saborós cargol de mar sense punxes que és la variant diminuta del corn de Tritó, els pescadors i musclaires del meu poble l´anomenen amb el nom –musicalment induït– de corneta.

El corn marí és un instrument modelat per la mare natura i lleugerament manipulat per l´home. Per això, molts organòlegs li atribueixen una gran antiguitat –Paleolític o Neolíti–, però a mi m´agrada més l´apreciació d´alguns etnomusicòlegs francesos que el qualifiquen, juntament amb d´altres semblants, com instruments sans âge, és a dir, sense edat, perquè mai s´han deixat de construir i d´utilitzar amb finalitats diverses.

El corn marí és, a més, un instrument ben especial perquè es fa sonar bufant-lo com aeròfon de broc, però també es pot escoltar a la manera de capsa de música. De petits ja hi sentíem el soroll llunyà de la mar d´on provenia. És un instrument universal, utilitzat principalment pel seu so voluminós i potent com a estri de comunicació i senyals, però també amb funcions màgiques i religioses.

Als Països Catalans també se´ns mostra en usos específics, no solament, com es podria pensar, per la gent de mar. L´antiguitat de la seva utilització és palesa en expressions arcaiques de la llengua i en les consuetuds. Tocar el corn era una metàfora de marxar d´un lloc. D´altra banda, el So de Corn era un dret en virtut del qual el senyor obligava el vassalls a tocar el corn al castell sempre que fos necessari.(2) Està lligat també de temps antic a la ruralia, sigui a prop o ben lluny de la marina. Violant i Simorra dóna detallada informació de l´ús que en feien els pastors del Pallars Sobirà per aplegar el bestiar, siguin pastors d´ovella, vaquers o porquers.(3) En activitats de la pagesia també hi era present com a element d´avís o reunió, sobretot en aquelles activitats de treball grupal (sega i verema). També en feines boscanes com els carboners.

Els segadors en serien un paradigma. Potser per això el baró de Maldà posa el corn en boca de segadors al segle XVIII, tot i que pot ser un corn de banya i fins i tot una tarota en sonar juntament amb una mitja cobla.(4)

Pel que fa a l´ús d´instrument de senyals tant en la sega com en la verema, al Principat i a les Illes, Amades en dóna referències en el Costumari, però la cita més interessant la fa respecte al vessant màgic del corn marí, utilitzat per carboners de la Cerdanya en un ball rodó per allunyar la Molsosa, animal-vegetal fantàstic, i assegurar així la bona combustió de la carbonera.(5)

L´ús agrari del corn marí o closca de caragol també era estès al País Valencià com a eina d´avís en múltiples feines del camp i també en cas de desgràcia, amb codis de senyals coneguts per tothom. Així ho explica Bernat Capó en les seves Coses de poble. En consigna també la desaparició: «El corn, com a mitjà de comunicació rural, ha desaparegut del nostre costumari. Ara es conserva, en alguna caseta del nostre camp, com a record d´un temps que, en rememorar-lo, provoca la curiositat dels més joves, que l´agafen, ixen a l´aire lliure i el fan sonar sense que ningú no pare atenció a la crida, que es perd per tossals i barrancs pertorbant els ocells que cerquen, entre el ramatge, el lloc apropiat per a ajocar-se».(6) No obstant, a València n´he vist d´utilitzats fa uns pocs anys (1988) per una comparsa de les festes de Moros i Cristians que simulaven almogàvers, amb encert, efectisme i precisió.

Un ús paramilitar de l´instrument és documentat en un dels capítols per al bon regiment de la vegueria de Besalú, de finals del segle XVI, reproduït per Francesc de B. Moll,(7) on s´indica la convocatòria de sometents per una cadena de corns allà on no arribava el so de les campanes i el perill a què eren exposats els cornadors.

De l´ús del corn entre mariners i pescadors com a estri comunicador en dóna notícia el valencià Vicent Zarzo, excel·lent músic i autor de diversos tractats de trompa, que el situa, amb actual vigència, entre els pescadors de Sardenya i també de Còrsega.(8) A Còrsega, conegut com a columbu, el corn marí ha esdevingut un símbol nacional. L´esmentat Moll també el referencia amb la mateixa funció entre els pescadors baleàrics i també que és emprat amb funció magicoritual en les esquellotades illenques, tant és així que el soroll ofensiu davant del vidu recent casat s´anomena a Mallorca corns i esquelles i a Menorca música de corns, i per això, del corn marí del gènere Triton, se´n diu en aquesta illa corn de viudo.

Un altre ús cerimonial és el relacionat amb la mainada per preparar l´arribada dels Reis d´Orient juntament amb efectes pirotècnics. Amades en fa esment en el Costumari com una activitat espontània de la mainada al Maresme i altres bandes, que cornaven i cremaven cordes davant del mar d´on creien que vindrien els Reis.(9) Tanmateix, al meu poble, a la costa de Ponent, m´explicava el meu pare que fins a la Guerra Civil la cavalcada de Reis anava precedida per joves que tocaven el corn marí mentre d´altres els enllumenaven amb restos, gruixuda corda enquitranada de les sínies tallada a trossos, que feien giravoltar encesos. El so profund, llunyà i misteriós dels corns omplia de frisança la canalla amb els fanalets a la mà per la imminència de l´arribada dels Mags.

Amb els ajuntaments democràtics, l´etnògraf Bienve Moya va intentar reimplantar l´exercici, només en la part sònica, però els cornadors, tot i ser gent de la platja, no van acabar de sortir-se´n.

A la mateixa ciutat, d´uns anys ençà el corn marí ha estat utilitzat com a anagrama del veterà Festival Internacional de Música Popular i Tradicional, no sé si per l´evocació d´un so tan mediterrani i universal alhora o per la qualitat natural del disseny de la closca del cargol. Qui sap si per tot plegat.


Notes:
1.- ALCOVER, Antoni; MOLL, Francesc de B. Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, 1976.

2.- ESTEVE, Joaquim; BELVITGES, Josep; JUGLÀ, Antoni. Diccionario Catalán-Castellano-Latino. Barcelona, 1803.

3.- VIOLANT I SIMORRA, Ramon. Els pastors i la música. Barcelona: Ed.Barcino, 1953.

4.- AMAT I DE CORTADA, Rafael d’. Calaix de sastre, I / 1769-1791. Barcelona: Ed. Curial, 1987: «…arribà a Can Peixau una colla de segadors amb son “tiru-liru´, el corn i criatura verda, passant a fer-me ab mon beneplàcit una música pastoril. Jo els hauria regalat peraquè se n´anessen a tocar una pavana als frares de Sant Jeroni, despertant-los a cops de cors i flubiols.»

5.- AMADES, Joan. Costumari Català. Barcelona: Salvat Editores SA i Edicions 62 SA, 1982.

6.- CAPÓ, Bernat. Costumari Valencià/2. Picanya: Ed. del Bullent, 1994.

7.- ALCOVER, Antoni; MOLL, Francesc de B. Op. cit.

8.- ZARZO, Vicente. Método completo de Trompa. Vol I. València: Piles Editorial de Música SA, 1998.

9.- AMADES, Joan. Op. cit.


Data de publicació digital: 13/01/2003




La Biblioteca Digital és un servei de CARRUTXA en conveni amb L'INSTITUT MUNICIPAL D'ACCIÓ CULTURAL DE REUS

by mussara·com