Els arxius al nostre país han estat durant molts anys mal coneguts i poc valorats per la societat. Si en origen estaven al servei de la institució productora dels documents amb l’objectiu d’aconseguir a una bona gestió de la seva activitat i protegir llurs interessos econòmics per fer front amb èxit a plets judicials (per cobrament de deutes, justificació de drets, herències, etc.); amb el pas del temps adquiriren altres finalitats menys pragmàtiques, com per exemple el coneixement de la història nacional –recordem la Renaixença-, de les arrels familiars... Tot i que l’accès al saber era minoritari i es reduïa a unes èlits: clergat, metges, farmacèutics, advocats, notaris..., els quals havien rebut la formació suficient de la llengua llatina i la paleografia medieval; avui, amb la democratització de la cultura, el panorama és completament diferent i a voltes invers: hi ha el perill de patir la massificació, amb el conseqüent risc del deteriorament d’un patrimoni escrit massa fràgil, tant per l’acció de l’home com dels animals o dels agents climàtics, per la qual cosa hom ha optat per la realització de duplicats en altres suports (fotogràfics o digitals) per a protegir els originals.
Gràcies a les inversions en infraestructures i a la creació de places de professionals que han fet en les darreres dècades les administracions, s’ha trencat l’aïllament dels arxius i la manca de comunicació entre aquests i la ciutadania, a la qual serveixen. Hi han hagut però alguns factors negatius que cal tenir presents, un d’irreparable és la destrucció de fons motivada per guerres, les expurgacions amb l’objectiu de reciclar paper a durant l’època d’autarquia del règim franquista,a més de la descurança i ignorància d’algunes persones,els robatoris i el comerç. Un altre factor és el de la dispersió: després de les desamortitzacions molts fons eclesiàstics (monestirs, bisbats i parròquies) es traslladaren a Madrid on encara romanen; un cas més recent i conegut, és el de Salamanca, on després de la darrera guerra civil s’hi concentraren centenars de lligalls i llibres procedents de la Generalitat Republicana, ajuntaments, partits polítics, sindicats, associacions, etc. de tot Catalunya que s’utilitzaren amb finalitat repressiva, i que han estat reclamats atenent el principi de procedència.De moment l’únic treball factible és el seu inventari i la seva reproducció per a facilitar així el seu l’accès als estudiosos i evitar-los despeses en desplaçaments a terres castellanes.
Al costat de la funció històrica, que ens reafirma com a nació atenent un passat comú, els arxius en tenen una de pedagògica, esdevenen un recurs més per a l’ensenyament de les ciències socials. Ja són molts els centres documentals que disposen d’un servei educatiu i tallers d’història, la coincidència d’interessos entre mestres i arxivers és plena en els diferents cicles (primària, secundària, universitat i adults). En ocasions s’han aconseguit professors alliberats que des dels centres de recursos pedagògics han realitzat una tasca excel.lent , amb la confecció de dossiers temàtics, maletes pedagògiques i altres recursos . Pels investigadors els arxius organitzen periòdicament cursos de formació que apropen les fonts primàries als potencials usuaris i faciliten metodologia de treball. Per a aquest col•lectiu les publicacions fins ara han estat les eines de difusió més utilitzades, amb l’edició de catàlegs i inventaris,triptics, revistes i butlletins, alguns realitzats conjuntament amb altres agents culturals de la població,museus i biblioteques. Esmentem a tall d’exemple els que apareixen a Begur,Sant Feliu de Guíxols, Olot o Tàrrega, i de forma separada Girona,Valls,Reus,Tarragona, sense oblidar la difusió a través de les noves tecnologies (internet, CD...).També són molts els arxius que convoquen beques,ajuts i premis per a la investigació i col.laboren activament amb els centres d’estudis locals i comarcals.
Les possibilitats de recerca que ofereixen els arxius són grans: hi ha temes i papers per a tothom, des de la història social i de les mentalitats (classes marginals, la dona, migracions),a l’ econòmica, política, sindical, passant per l’etnografia, toponímia, onomàstica, genealogia i la història local.
El bon funcionament dels arxius, tant administratius com històrics, tant dels públics com dels privats, ens beneficia a tots, és un servei que hem d’aprofitar molt més. Tots tenim el deure i la responsabilitat de vetllar per la salvaguarda del patrimoni documental, hi ha lleis específiques que el protegeixen i campanyes de sensibilització i captació de fons particulars, però cal la col•laboració de la societat per posar-los en bones mans . Quan mor algú encara hi ha famílies que llencen o cremen els papers del difunt/a; quan es venen cases de pagès o es reformen habitatges antics encara surten papers que es deixen en els contenidors d’obra amb destinació als abocadors. Davant del dubte adrecem-nos a l’arxiu més proper que tinguem, n’hi ha prop de tres-cents al Principat, l’arxiver ja triarà el gra de la palla,el temps ens corre en contra .Per això l’obertura al gran públic és també del tot necessària,jornades de portes obertes,visites guiades per a determinats col.lectius,ser més presents a la premsa,ràdio i televisió .
Nota: Per a qui vulgui aprofundir en el tema recomanem el llibre de Ramon Alberch i Joan Boadas : “La función cultural de los archivos”, editat pel Departament de Cultura d’Euskadi el 1991. |
