per títol
per autor
DOCUMENTS RELACIONATS
LA DIADA DE LA TRUITA AMB SUC D´ULLDEMOLINS
NOTES SOBRE L’ELABORACIÓ DEL PA A ULLDEMOLINS
COQUES I JOTES, LA FESTA AL PRIORAT
LES CALDERES DE SANT ANTONI A MASSALFASSAR
NOTES SOBRE L’ELABORACIÓ DEL PA A ULLDEMOLINS
GAVALDÀ, MONTSERRAT ; PALOMAR, SALVADOR

En aquest article ens volem apropar a un dels aliments bàsics de la nostra cultura: el pa. La cultura oral es fa ressò de la seva importància a la nostra vida quotidiana, i una bona mostra del que diem són els refranys que afirmen:

«La taula que no té pa fa plorar i la taula que no te vi fa patir.»
«Sense pa no es pot menjar.»
«Uns sembren el blat i altres es mengen el pa.»
«Ans pa que vi.»
«Llenya d’alzina, vi de sarment, oli d’oliva i pa de forment.»
«Gent jove, pa tou.»

Abans, la feina de fer el pa començava a casa, on es preparava la pasta, o sigui, es pastava. Amb la farina mòlta als molins locals, abans de posar-se a pastar, la feina prèvia de la mestressa de casa era passar la farina pel sedàs i l´escaleta per tal d’eliminar les impureses que encara pogués tenir (restes de la pell del gra, alguna pedreta petita de la mola…).
L’escaleta era una mena de bastiment que encaixava amb la boca de la pastera, damunt la qual es feia córrer el sedàs envant i enrere en passar la farina. El sedàs era una mena de garbell amb la tela molt fina, anomenada seda, malgrat que era metàl·lica. La reiadora o raspeta, una petita paleta de ferro un xic afilada de la boca, servia per raspar la pasta enganxada a les parets de la pastera, quan es recollïa, bo i preparat el llevat i pastada, en un tony o pilot.
El dia abans de pastar es preparava el llevat. L´endemà, les dones pastaven i deixaven reposar la pasta, més temps o menys segons la calor: a l´estiu es deixava reposar la pasta durant uns cinc quarts d´hora i a l´hivern, durant unes dues hores. Es pastava cada vuit o quinze dies, segons les cases, i, d’una pastada, en podien sortir de dotze a quinze quilos de pa. Era prou freqüent resar en el moment de passar la farina o de pastar. Aquestes eren feines que exigien un cert respecte, degut tant a la seva importància en la dieta alimentària com al fet que el pa era considerat, en la nostra cultura cristiana, un do de Déu –nogensmenys, el pa es converteix durant la missa en el cos de Crist, l’anomenada transsubstanciació. Vegem un exemple d’oració que deia, entre d’altres, l´àvia de la Rosa ditxosa, tot passant farina:


A la puerta del cielo
hay una malva
que Maria la rega
cada mañana.
Maria,
adoraros voldria,
más quiero
adorar el Cordero,
más aimo
verdes són colorades,
morales.
Debajo de la malva
hay una una fuente,
que allí bebe Maria
sa rica gente.
Maria,
adoraros voldria,
más quiero
adorar el Cordero,
más aimo
verdes són colorades,
morales.
Debajo de la fuente
hay una pica,
que allí renta Maria
su mantellina.
Debajo de la pica
hay un molino,
que allí muele Maria
su rico trigo.


Després, la pasta es treia de la pastera i, posada dins de paneres, es portava al forn. Allí –segons recull Violant i Simorra–, el forner l´apanava, convertint-la en tinyols o panets petits de tres unces, i els anava posant en unes tovalles damunt el taulell del forn, arrugades, formant nius o casetes, perquè reposessin o s´estovessin. Quan ja s´havien fet bons, llavors el forner els anava enfornant, al temps que la pastadora els refeia una mica. Aleshores feia barra a dalt: tirallonga recargolada amb les mans i doblegada en espiral damunt del panet, en forma de monyo; feia també el senyalet –un monyet damunt del panet– i la creu –dos talls de ganivet encreuats damunt el pa. Com que solien pastar dues o tres dones alhora, quan el forner anava enfornant, el pa de cadascuna el col·locava junt, de manera que després sabia a qui pertanyia. Pastava sempre la mestressa, i la minyona, si en tenia, l´ajudava; i al forn també la solia ajudar la pujadora o fornera.
En paga per coure el pa, la pastadora donava al forner una puja, això és, dos pans per cada quaranta.
El forn més antic de la població era el forn de la Vila, al costat de l’església. Hi havia, però, segons les èpoques altres forns d’ús públic o particulars en algunes cases. En el record han quedat, per exemple, cal Teclet –un forn en actiu als primers anys del segle XX–, que fou més tard cal Floro; ca la Pastissera, cal Catalín, o la cooperativa del pa, que existí als anys trenta. Més recents són cal Fausto, ca la Maria Marino o, en l’actualitat, el forn del Joan Floro. Als anys quaranta hi havia divuit o vint cases al poble que disposaven de forn propi.
A Ulldemolins són ben coneguts uns pans petits que reben el nom de pans de galet, pans de monyo o tinyols, fets encara avui artesanalment.
A més del pa, al forn se solia fer, segons el moment de l´any, altres productes. Per exemple, el cóc amb llard –una coca llarga, la farina de la qual era pastada amb el llard o greix que restava al calder de coure el mandongo–, que habitualment es feia després de la matança del porc. També són ben coneguts el cóc amb recapte –una coca llarga amb patata i ceba, trinxades al damunt, amanida amb sal i oli, bocinets d´arengada i un pols de pebre vermell– i el cóc amb fredolics –una coca llarga amb aquests bolets al damunt, condimentada amb all, julivert i tallets de llonganissa. També eren un producte de temporada les coques amb codony –rodones, amb aquesta fruita tallada al damunt– i els panadons o empanades d´espinacs, típics de les diades de dijous i divendres sant. Per a la canalla es feien uns panets encara més petits que els normals.
A Ulldemolins diuen que «el pa és amistat». Hom explica que quan una dona tornava del forn i donava un bocí de pa a una altra persona que trobava pel camí, aquesta no el podia rebutjar i venia oblligada a acceptar-lo tot dient: «—Déu mos en do!», i si el refusava, la pastadora li deia: «—No deixes de pendre´l, que ja saps que això és amistat!».
El pa del primer dia era com una festa, tou i cruixent. Després, deixat damunt d’un canyís, el pa es conservava mentre s’anava consumint fins a la propera fornada. Amb el pas dels dies s’anava endurint. Al final, s’havia practicament de rossegar o s’aprofitava per a aquells plats en què el líquid l’estovava: les sopes, la salmorra, els suquets o els guisats. De sempre s’ha fet, amés, el pa torrat sucat amb oli, producte que abunda a la població, o, com arreu, el pa amb tomaca.
Cal no oblidar que els cereals havien estat, junt amb la vinya i l’olivera, un dels cultius més importants de la població. Se sembrava blat, ordi, civada i sègol. El blat s’anava a moldre, antigament, als molins fariners del terme, però en el record més recent hi ha l’anar al molí d’en Salvat, al riu de Siurana, i a Vimbodí. Per cert, els viatges als molins s’aprofitaven també per adquirir els atuells de vidre que s’elaboraven en aquesta darrera població.
En el costumari popular d’Ulldemolins, com en moltes altres poblacions, trobem diverses tradicions que tenen el pa com a protagonista. Per exemple, una de les formes emprades per les confraries –tant la del Roser com la de Sant Isidre– per obtenir recursos era captar pa que després era encantat.
Entre les ofrenes que es feien amb motiu de la mort d´un familiar hi havia també els pans. En algunes poblacions, al forn públic hi havia l´animer, un armari o dipòsit on les dones posaven el pa que feien de caritat a les ànimes quan encara pastaven a casa. A Ulldemolins, antigament, després del dinar de funerals, es repartia un tinyol a cada captaire o bé a qualsevol persona que acudia a buscar-lo.

Fonts:
VIOLANT I SIMORRA, Ramon. Etnografia de Reus i la seva comarca. Barcelona: Ed. Alta Fulla, 1990.
Informacions orals aplegades per Carrutxa en la recerca per a l’Inventari del Patrimoni Etnològic del Priorat (CPCPTC. Generalitat de Catalunya). Agraïm, especialment, la col·laboració de Teresa Aran.



Data de publicació digital: 13/01/2003


Publicat a l’Anuari de festes d’Ulldemolins de 2000

La Biblioteca Digital és un servei de CARRUTXA en conveni amb L'INSTITUT MUNICIPAL D'ACCIÓ CULTURAL DE REUS

by mussara·com