Així doncs, parlem de joves formats políticament que es negaren a deixar-se vèncer els primers mesos de 1939, igual que la multitud dels que es van anomenar huidos, que en l´Espanya ocupada per Franco fugiren a les muntanyes amb armament i sabotejaren i atacaren fins als anys cinquanta les forces repressives del règim. En diversos llocs de la geografia espanyola aquells homes i dones adoptaren les tàctiques de l´exercit guerriller i arribaren a tenir publicacions i una infraestructura important, ajudada pel Partit Comunista espanyol, que a la fi va desautoritzar la lluita guerrillera i va tenir greus dificultats per facilitar el pas cap a la frontera del homes de la Sierra, ja que no tenien escapatòria. Molts d´ells havien lluitat també a la resistència francesa, d´on va venir el nom, maquisard o maquis, que es va emprar com a sinònim de guerriller. El cas català fou diferent. Aquí es va desenvolupar una guerrilla eminentment urbana, no estructurada com a exèrcit ?com el cas comunista?, sinó de grups d´afinitat, una practica antiga i pròpia del moviment llibertari internacional i que a Catalunya tenia una pervivència que provenia dels anys vint, quan la patronal i el Sindicat Lliure obligaren els sindicalistes a agrupar-se i a armar-se per defensar-se. Els grups d´homes anomenats d´acció van ser una constant en tota la història anarquista i actuaren sempre a partir de la reflexió i acció personal, al marge de les consignes del sindicat o de l´organització...