per títol
per autor
DOCUMENTS RELACIONATS
LA INEXISTÈNCIA DE L´OASI PRIORATÍ. LES PRIMERES PASSES DE LA CNT AL PRIORAT
EL MUSEU, UN ESPAI PER A LA MEMÒRIA. UNA PROPOSTA MUSEÍSTICA AL PRIORAT TORROJA DEL PRIORAT
LES MINES DE BELLMUNT AL SEGLE XIV
ELS SARDS DE LES MINES DE FALSET AL SEGLE XIV
ELS MOLINS HIDRÀULICS FARINERS DE LA CONCA ALTA DELS RIUS SIURANA I MONTSANT
LA DIADA DE LA TRUITA AMB SUC D´ULLDEMOLINS
NOTES SOBRE L’ELABORACIÓ DEL PA A ULLDEMOLINS
BONREPÒS I ESCALADEI. ELS INICIS DE DOS MONESTIRS PROPERS
Els bombardeigs i la guerra des de l’aire, al Priorat
El capbreu de Torroja del Priorat del 1744
LA CONCA DE BARBERÀ EN DOS FONS PATRIMONIALS DE TARRAGONA I EL PRIORAT
DOCUMENTACIÓ REFERENT AL PRIORAT DE L’ARXIU HISTÒRIC DE LA DIPUTACIÓ
ESPERAR ELS REIS. COSTUMS TRADICIONALS DE LA NIT DE REIS
COQUES I JOTES, LA FESTA AL PRIORAT
DIABLE SÓC D’AQUEST BALL... (NOTES PER A LA HISTÒRIA DELS BALLS DE DIABLES)
L’OR D’ESCALADEI
LA CONFRARIA DEL ROSER D´ALBARCA
PAISATGES DE SECÀ, VINYES DE COSTER
LA CAPTA DE SANT NICOLAU A CABASSERS (PRIORAT)
PAISATGES DE SECÀ, VINYES DE COSTER
PALOMAR, SALVADOR

Notes sobre patrimoni i turisme al Priorat

Aquest article1 vol aportar algunes reflexions sobre conceptes com el paisatge, patrimoni i sobre la gestió dels béns materials i immaterials que aquests engloben com a recurs socioeconòmic, amb l’activitat turística de rerefons, a la comarca del Priorat. Aquesta és una comarca que inclou 23 municipis, totes les terres de l’ampli amfiteatre que s’estén entre les serralades de la Llena i el Montsant al nord, la serra de l’Argentera i les moles de Colldejou i Llaberia a llevant i el Montalt i les muntanyes de Tivissa al sud. Podem dir que es una comarca de muntanya mitjana –gairebé la meitat d’aquest territori té una altitud superior als 600 metres– amb característiques orogràfiques que l’aproximen a la pròblematica d’altres comarques de muntanya. La serra del Montsant –l’element del relleu que més caracteritza el paisatge prioratí– ha estat declarada recentment Parc Natural i, en un futur, ho seran les muntanyes de Prades, que inclouen les serralades properes al nucli de Siurana.

En aquest context, si considerem com recurs turístic qualsevol element capaç de generar desplaçaments turístics, ja sigui per ell mateix o en combinació amb altres elements, no hi ha dubte que, al Priorat, el paisatge és un recurs bàsic per al desenvolupament de la comarca. El paisatge és, efectivament, un referent que identifica i singularitza el Priorat com a territori capaç d’atraure turisme.

Hem de considerar el paisatge con un fet cultural resultant, alhora, de l’acció de l’home sobre el medi natural i de la percepció –amb els corresponents valors estètics o ideològics, en general– que una societat té del seu entorn, en un moment històric determinat. El paisatge és resultat d’allò que les persones han construït, interaccionant amb l’entorn, al llarg de temps, però també d’allò que les persones interpreten –destrien, valoritzen...– d’aquests resultats. El paisatge té components materials –el cingle, el torrent, el bosc, els marges, els conreus, l’ermita, el molí fariner, les cabanes...– però també components immaterials –el coneixement del fet històric que va succeir en un indret determinat, la llegenda que s’explica en funció de les característiques del lloc, el valor de la creença religiosa que es vincula a un espai concret...– que conformen un conjunt que es percebut, en major o menor part, per les persones. Com a construcció social, el paisatge és patrimoni i pot esdevenir l’expressió física de la identitat d’un determinat territori.
Cal, però, tenir en compte que en una societat complexa com la nostra, la percepció que poden tenir les persones d’un fet cultural varia segons el moment i els referents culturals de cada persona. És a dir que aquest patrimoni existeix en major o menor mesura en funció de la capacitat de comunicar-lo, de fer-lo visible als ulls de qui el contempla.

Cal, doncs, una visió global que integri patrimoni, natura i cultura, béns materials i immaterials. Fa uns anys es parlava de la interpretació ambiental com «la traducció del lleguatge tècnic i sovint complex de l’ambient, a una forma no tècnica –sense perdre en cap moment significat i precisió– amb la finalitat de crear en el visitant sensibilitat, consciència, enteniment, entusiasme i compromís vers el recurs que és interpretat».2 Tantmateix la interpretació ambiental va més enllà de la simple informació. «La interpretació ambiental ha d’ajudar a comprendre, a llegir en el llegat patrimonial i extreure’n tot el seu potencial, a valorar la dualitat social, cultura i natura, ciència i art, avantguardisme i tradició. S’ha de saber llegir en el llegat patrimonial present per poder implicar-se de cara al futur».3 La interpretació ambiental –o, si voleu, de l’entorn– ha de comptar amb tres components:

– El territori com a patrimoni: un espai que compta amb valors que poden ser transmesos
– Els destinataris o usuaris, tenint en compte les noves tipologies d’esbarjo, la voluntat de conèixer i relacionar-se emocionalment amb un territori.
– Uns indrets d’acollida i unes eines d’interpretació.
En l’actualitat, al Priorat com en altres indrets, hi ha una creixent consciència de la importància dels recursos paisatgístics de la comarca per al desenvolupament. Importància que es manifesta, d’una banda, en les mobilitzacions en defensa del patrimoni natural o per una planificació de la implantació de les centrals eòliques al territori –objectiu de l’acció cívica de la Plataforma Priorat– i, de l’altra, en l’interès de l’administració per preservar una part significativa d’aquest patrimoni –declaració del parc natural de Montsant– o per motivar els agents socials a la recerca d’un model de desenvolupament turístic per a la comarca –estudis i jornades impulsades pel Consell Comarcal.

En un estudi impulsat pel Consell Comarcal s’afirma que l’atractiu paisatgístic del Priorat com a destinació ha de contemplar-se lligada a tres conceptes claus:4
– La qualitat estètica. Respon a valors subjectius de l’individu, però normalment existeix un consens general que es defineix pel reflex d’un estat harmònic i equilibrat del sistema territorial sobre el qual s’assenta.
– La vivència de l’autenticitat, que suposa una de les primeres raons de l’elecció de l’espai rural com a destinació turística. Per aquest motiu cal preservar els elements paisatgístics característics de la ruralitat tradicional, i dels sistemes productius sobre els quals se sosté aquesta ruralitat.
– La varietat paisatgística, que en aquest cas es defineix com la interrelació dels diferents elements del paisatge agrícola, el natural i els que configuren els nuclis de població i el propi patrimoni històric.

En els últims anys ha anat prenent força un nou tipus de turisme, el cultural. «El nou turisme cultural demana informació senzilla per poder entendre. Necessita entendre per poder emocionar-se i necessita emocionar-se per poder-se implicar».5
Al Priorat, el Parc Natural de Montsant i el que s’ha definit com la cultura del vi, poden ser els eixos aglutinadors.
«Els parcs naturals són llocs idonis per a la realització d’activitats d’interpretació ambiental, no només perquè el seu entorn natural gaudeix d’una gran riquesa didàctica; sinó també perquè són espais humanitzats amb un model d’ús definit en funció d’una voluntat i un consens social, que ha fixat uns límits a la seva artificialització d’acord amb un plantejament global del territori».6
Efectivament, l’espai del parc natural ens mostra tota la seva riquesa natural i, alhora, els signes evidents d’una presència humana que ha aprofitat el territori sense malmetre’l. Una reflexió que podem ampliar al conjunt comarcal en relació amb el paisatge conformat per l’activitat agrícola.

Aquests són conceptes sobre els qual ja fa temps que es treballa, però que avui –s’afirma– ja no és cap hipòtesi. «Un estudi realitzat per alumnes de la URV en el marc de l’assignatura Geografia del Turisme i del Lleure, realitzat durant la Setmana Santa d’aquest any, constata que les principals motivacions dels visitants del Priorat són el vi i conèixer la comarca, molt per sobre de la resta de les motivacions. Per altra banda el turisme relacionat amb el vi està adquirint molta rellevància a nivell internacional i són cada vegada més freqüents les activitats turístiques que s’hi relacionen».7

A l’entorn d’aquesta cultura del vi cal considerar un seguit de recursos complementaris –per definició, aquells que no tenen el suficient poder d’atracció i fixació de la demanda per justificar per si sols la dotació d’infraestructures i equipaments– com poden ser uns indrets naturals concrets, els monuments històrics, la gastronomia o les festes populars, per esmentar alguns exemples.

Certament aquesta visió de l’activitat turística en funció dels recursos esmentats comporta algunes consideracions que, potser, cal remarcar:
– L’activitat turística no ha de quedar deslligada del conjunt d’activitats productives, industrials o de serveis, que conformen el model de desenvolupament econòmic d’un territori. En aquest sentit, l’activitat turística no es pot contemplar com la única alternativa –i, encara menys, com una solució miraculosa– per a territoris tradicionalment agrícoles en crisi. Pel contrari, els processos de valorització que comporta l’increment del turisme han d’incidir directament en la comercialització dels productes agrícoles.
– El desenvolupament del potencial turístic s’ha d’emmarcar en un model de desenvolupament sostenible –és a dir, aquell que satisfà les necessitats del present, sense comprometre les possibilitats de futur– per al territori, que contempli indústries no agressives, millora en les comunicacions físiques i virtuals, generació d’oportunitats econòmiques...

En el cas del Priorat, aquestes reflexions s’han de concretar. Si el vi –amb les DO Priorat i Montsant– és, ara per ara, un motor econòmic i un reclam important, no hem de menysvalorar altres produccions com l’oli –dins la DO Siurana– que constitueixen la base de l’economia agrícola de les poblacions de muntanya com Ulldemolins, Cabassers, la Bisbal de Falset... i té una presència important en moltes altres poblacions.

Efecivament, el conreu del vi i l’olivera ha conformat bona part del paisatge prioratí. Les vinyes de coster són el paradigma de la imatge de la comarca. El conreu de l’oliver ha possibilitat secularment guanyar a la muntanya terrenys aptes per a un conreu que s’adapta a condicions adverses com la pobresa de la terra o la manca d’aigua. Les tècniques tradicionals de l’arquitectura popular per al conreu –construcció de marges i camins, barraques de pedra seca...– o l’aprofitament de recursos escasos com l’aigua –anjubs, basses, recs...– i el coneixement de les formes de vida del passat ens permeten també poder valorar la importància d’aquestes produccions com a base del manteniment de la població.

La valorització, doncs, dels components materials del patrimoni etnològic –camins, cabanes, molins, masos, ermites...– com a forma de conèixer les formes de vida esdevé, a més, un atractiu turístic que es vincula a activitats esportives i de lleure com el senderisme. Atractiu que es veu reforçat amb la possibilitat d’utilitzar els components de patrimoni immaterial als que féiem referència al començament. Les llegendes, creences o el record de fets històrics poden atorgar valor de destinació turística, o incrementar-lo, a determinats indrets. En aquest sentit, el valor històric d’indrets com Siurana –darrer baluard musulmà a la Catalunya Nova– o Escaladei –centre espiritual i de poder del Priorat històric– és considerable. Les ermites que proliferen en els termes de la comarca ens porten a conèixer l’eremitisme a l’entorn del Montsant, les devocions populars, però també els conflictes històrics pel domini del territori. Un patrimoni arquitectònic interessant –del romànic de Siurana o Sant Bartomeu a l’església renaixentista d’Ulldemolins– o les cooperatives –algunes amb edificis remarcables– que possibiliten conèixer la vida econòmica d’una comarca agrícola. Les mines de Bellmunt, amb una incipient museïtzació, ens mostren el contrast d’una activitat econòmica industrial. Aquests, però, són exemples que no han de fer oblidar la importància d’altres elements patrimonials menys representatius o coneguts, però que convenientment valoritzats i comunicats al visitant, poden esdevenir un atractiu i una eina de coneixement.

Altres aspectes del patrimoni etnològic, com són els costums tradicionals, les festes o la gastronomia popular esdevenen també, com arreu del país, recursos tuístics. Son elements que poden esdevenir focus d’atracció local o un reclam puntual que apropi els visitants a conèixer el territori. L’exemple de la diada de la truita amb suc d’Ulldemolins8 és paradigmàtic. Cal esmentar també la Fira del Vi de Falset, amb el conjunt de programacions culturals i lúdiques paral·leles, que ha esdevingut una celebració popular de referència arreu del país i un element de projecció del territori important.

L’aprofitament d’aquest conjunt d’elements materials i immaterials que, integrats en el paisatge, conformen un recurs cabdal per al desenvolupament de la comarca, passa –a tall de conclusió– per aspectes com:
– Necessitat d’una recerca científica i, alhora, amb una clara voluntat d’aplicació pràctica al territori. Si afirmem que el patrimoni existeix en la mesura que el coneixem i el sabem comunicar, és evident que cal partir d’una sòlida base de recerca que possibiliti aquest coneixement. En aquest sentit, des de Carrutxa, estem treballant des de fa anys en programes de recerca que volen incidir sobre la comarca, tant a nivell intern –valorització del patrimoni, aportacions a la identitat local– com extern –projecció de la comarca.
– Planificació dels equipaments i de la gestió dels recursos patrimonials. De ben segur no necessitem un museu a cada població, però ens cal articular sobre el territori una xarxa d’equipaments, edificis, indrets amb instruments d’interpretació, rutes... que aportin satisfacció als visitants, en la mesura que responen a la seva demanda de coneixement o emoció. Una planificació, alhora, que canalitzi el flux turístic sobre el territori, compatibilitzant l’activitat turística amb les altres activitats econòmiques.
– Formació de les persones que participen de la comunicació del patrimoni, a diversos nivells, com a eina indispensable per a garantir la qualitat de les propostes i els serveis. I també per a consolidar llocs de treball específics en l’àmbit de l’aprofitament social del patrimoni.
– Col·laboració entre els professionals del patrimoni i els del sector turístic per tal de cercar equilibris i complicitats.
– Implicació activa de l’administració local, que ha de ser part protagonista de la dinamització socioeconòmica i no simple receptora de proposicions vingudes de dalt. Col·laboració entre el sector públic i el privat.

Aquestes són, només, algunes idees. En l’ús turístic del patrimoni, es tracta, en tot cas, de trobar la síntesi entre coneixement i difusió d’aquest coneixement, d’una part, i motivació d’interès, comunicació de sensacions i d’experiències viscudes, per l’altra. En un entorn com el Priorat, on el paisatge transmet coneixements –com les dificultats per a l’activitat humana en costers de secà– i emocions –com l’espritualitat de Montsant– això és perfectament possible.



Notes
1.Aquest article ha estat elaborat a partir de diverses notes resultants de la participació de membres de Carrrutxa en jornades de treball com les organitzades per Solc sobre «Cultura, Territori i Turisme». Vull agrair també les observacions que diverses persones de Carrutxa han fet sobre el text. En aquest sentit, l’article vol ser una elaboració personal d’algunes reflexions col·lectives.
2. Segons Paul Risk, citat a «La interpretació ambiental al Parc Natural del Montseny» dins Ecoxarxa, núm 2 (2001).
3. Ob. cit.
4. Directius per al desenvolupament del turisme a la comarca del Priorat. Falset-Tarragona: Consell Comarcal del Priorat i Grup de recerca d’ànalisi territorial i estudis turístics. URV, 2001.
5. «La interpretació ambiental...»
6. Ob. cit.
7. Ídem nota 4.
8. Vegeu l’article de Montserrat Flores i Salvador Palomar, «La diada de la truita amb suc d’Ulldemolins» dins Caramella V (juliol-desembre 2001).


Data de publicació digital: 13/03/2003


Publicat a Caramella, núm. 7 (juliol-desembre 2002)


La Biblioteca Digital és un servei de CARRUTXA en conveni amb L'INSTITUT MUNICIPAL D'ACCIÓ CULTURAL DE REUS

by mussara·com