És prou evident que, entre molts altres àmbits, la present pandèmia ha afectat a les festes. La festa és una manifestació necessàriament col·lectiva, que té una comunitat –familiar, de barri, de poble, de país...– de referència. Les mesures d’aïllament o de distanciament social contradiuen la festa com a temps d’encontre i d’experiència col·lectiva.

Més enllà de les estricte mesures sanitàries, la «nova normalitat» que sembla imposar-se contradiu directament l’esperit i la funció de les festes populars. Cal trobar noves fórmules, això sí, però no per conformar-nos, intentant bastir festa amb els límits que establirà en cada moment la situació sanitària. Però amb consciència de que fer festa és crear comunitat. Caldrà fer noves propostes comptant amb  que, si el repte de moltes celebracions és encara arribar al conjunt de la població, en l’àmbit digital les fractures són encara més grans.

Algunes reflexions des de la nostra activitat associativa.

Des der Carrutxa, ens hem adreçat a diferents formacions polítiques que es presenten a les eleccions municipals d'aquest maig, reivindicant el valor dels refugis antiaeris que es conserven a la ciutat com a part important del patrimoni històric reusenc. Són un seguit de construccions que ens apropen a una etapa difícil de la nostra història i que singularitzen el patrimoni local, en la mesura que Reus fou una de les ciutats de Catalunya on en van bastir més refugis antiaeris i també una de les ciutats de la rereguarda republicana que va patir més atacs.

El coneixement dels refugis, a partir dels testimonis aplegats i la documentació comnservada, la localització i senyalització de la seva ubicació, les millores en el refugi de la Patacada (l'únic, en l'actualitat, obert a les vistes del públic) i l'obertura del refugi de la plaça del Mercadal, l'edició de publicacions de divulgació o de materials didàctics per a centres educatius, possibilitarien treballar aspectes cabdals de la nostra història, com la autodefensa de la població —defensa passiva— i reflexionar sobre el present de les guerres contemporànies, que malauradament provoquen milers de desplaçats.

Aquí podeu llegir el document que hem fet arribar a difrents partits.

Han passat les diades nadalenques i, diuen, que l'esdevenir quotidià retorna a una certa normalitat quotidiana. Com altres vegades, hem fet balanç d'aquest any que just s'ha acabat i fem propostes per al que comença.

Però res és normal.

Les entitats i associacions hem estat i continuem sent pilars que han impulsat la ciutat de Reus des d’àmbits ben diferents. És per aquest motiu que creiem fermament en la nostra capacitat organitzava per a esdevenir un conjunt fort i, tal com demostra l’activitat diària de totes elles, creiem també en la nostra aptesa per vincular la cultura amb la societat, convertint-la en una eina de transformació social

Persones vinculades a diverses entitats hem impulsat elmanifest ˝Cultura per la República i la Democràcia", cridant a participar en les mobilitzacions en defensa de la República, la Democràcia i la llibertat.

Cliqueu per llegir el text sencer del manifest. És obert també a persones que com a creadores, artistes... treballen l'àmbit cultural.

L'estiu és un temps propici per a les activitats de divulgació en les poblacions on el període de vacances reuneix els els residents habituals amb les persones que tenen les seves arrels familiars al poble o que hi estiuegen. Des de fa anys, participem en cicles de xerrades o, a vegades, rutes o visites comentades a algun indret que tenen com a objectiu fer difusió d'un patrimoni cultural que, en part, es nodreix del coneixement i la memòria de les persones, però també de la recerca documental i bibliogràfica, o del buidat de les hemeroteques.

Posar en valor pràctiques col·lectives i costums, apropar-nos al passat i als canvis en les formes de vida i les creences, reflexionar sobre el present i l'evolució de les manifestacions culturals de la comunitat esdevé així una forma de construir patrimoni —el patrimoni és una construcció social— tot aportant elements que, a vegades, esdevenen estímuls per a la dinamització associativa. Alhora, la divulgació obre les portes a aprofondir en el coneixement o a encetar noves línies de recerca, sobretot si es proposa no a partir d'unes conclusions definitives, ans al contrari, com un diàleg entre la comunitat que basteix dia a dia la seva cultura, diem-ne popular, i les persones que ens dediquem a la investigació.

Sense oblidar que, el record, l'evocació de les experiències viscudes o transmeses generacionalment, té un component emocional que no cal defugir.

Retornar la recerca a la població en forma d'activitats de divulgació no és, doncs, un aspecte menor de la nostra activitat. I fer-ho des del contacte directe amb les persones, la conversa o el debat, és prou important. Tant com organitzar jornades urbanes, publicar llibres o articles en digital. I l'estiu és un bon moment.

En les últimes hores, coneixedors del debat que s'ha obert respecte l'anunci d'una nova tronada, de caire infantil, a la propera Festa Major de Reus, el dia 27 de juny, diversos mitjans de comunicació han contactat amb l'entitat per demanar la nostra opinió.

Com a Carrutxa, tot i que fa anys que treballem en la documentació, l'estudi i la reflexió sobre la festa, no formem part de la comissió de protocol de l'Ajuntament, per tant no hem participat en cap debat al respecte, anterior a l'anunci, i si ara definim la nostra posició és perquè ens l'han preguntat.

Aquesta és la nostra opinió

Enguany, la nostra associació ha rebut alguns reconeixements a la feina que, des de 1980, realitza pel que fa a la recerca i la difusió del patrimoni cultural i la memòria històrica. El més important ha estat el Premi Nacional de Cultura, atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts, però també la munió de felicitacions i mostres de suport que hem rebut de persones i entitats d'arreu del país amb motiu d'aquesta distinció. Aquest desembre, Canal Reus TV ens ha proposat com una de les entitats o persones «imprescindibles» de la ciutat. De nou, volem expressar el nostre agraïment.

No som entitat de cercar afalags ni presentar-nos a concursos. Volem, però, agrair un cop més aquests reconeixements en la mesura que ens ajuden a explicar la nostra feina més quotidiana, el dia a dia de l'entitat que no té tanta projecció pública, la importància de la recerca feta amb criteris científics, el valor de la memòria personal, de la xarxa de col·laboracions locals o el nostre compromís amb el retorn del coneixement a la població...

Un protocol és una convenció que descriu un seguit d'actuacions que afecten les persones o els col·lectius humans en una situació concreta. En el cas del protocol d'una festa correspondria al cerimonial que la conforma: els seus components i el ritual que se segueix: allò que es fa conforme al costum.

La redacció de protocols en el passat fou un mitjà per a ordenar i regular la participació dels diferents estaments socials a la festa, evitant conflictes com, per exemple, l'ordre de les demostracions festives o els elements representatius de les diverses confraries d'ofici —o gremis— als seguicis i professons.

La revitalització de la Festa Major de Sant Pere i la recreació de la festa de Misericòrdia, en les dues darreres dècades del segle XX, ha suposat el retorn al carrer de tot un seguit de manifestacions festives del passat, o la incorporació de noves figures, que adopta la forma dels antics seguicis urbans, per bé que amb un rerefons social prou diferent.

Després d'un procés de debat a l'entorn del conjunt de festes que celebrava la ciutat, l'Ajuntament va optar per la redacció d'un protocol que engloba les celebracions de Sant Pere i Misericòrdia, a més de les solemnitats excepcionals dedicades a la Mare de Déu.  Aquest protocol fou editat fianalment el 2006 i és, amb algunes modificacions, vigent en l'actualitat.

El text actual s'ha de refer. Des de Carrutxa entenem que cal un redactat molt més senzill i àgil que reculli quins són els components rituals —és a dir, definits pel costum— de la festa, la seva descripció i la seva funció a la festa.

Des que es féu públic que el Consell Nacional de la Cultura i les Arts ens havia atorgat el Premi Nacional de Cultura 2016 fins avui —l'acte de lliurament fou el passat dimecres 8 de juny—, hem rebut moltes, moltíssimes felicitacions i mostres de suport a la nostra feina. En diferents formats, en paper o digitals, amb comentaris breus o articles. De paraula, mitjançant trucades o al carrer, passant per la llibreria en horari de feina de la nostra presidenta o fent cap al local.

L'atorgament del premi ha estat una oportunitat excel·lent de fer visible el nostre treball més quotidià i una part —només una part petita— de l'equip de persones que col·laboren amb l'associació. Massa sovint s'identifica Carrutxa amb uns pocs noms, els de les persones que acostumen a fer més conferències o altres actes. Massa sovint, de l'entitat, se'n coneixen més els resultats: els llibres, les exposicions, les activitats al carrer, la contribució a la recuperació de festes…, que la recerca de camp, l'estudi i la feixuga feina diària de catalogació de materials, o l'atenció al públic.

I ara continuarem. Això també ho hem deixat molt clar...

El proper dimecres 8 de juny tindrà lloc el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura, atorgats pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), la distinció més important en el camp de la cultura a Catalunya.  Enguany, la nostra associació ha rebut aquest Premi com a reconeixement a una feina de prop de quatre dècades —Carrutxa va néixer el 1980— en la recerca, la difusió i la dinamització cultural en l'àmbit de la cultura popular i de la memòria històrica.

Però entenem que aquest és un reconeixement compartit amb molta gent, i, és clar, amb tots vosaltres. Amb totes les persones que han fet possible aquesta tasca de recuperació de la memòria, de recerca del coneixement, de retorn al carrer de la festa o de creació de noves dinàmiques culturals; amb els centenars de persones —moltes d'elles ja no hi són— que han compartit amb nosaltres la seva experiència de vida, que ens han mostrat tècniques i explicat llegendes o jocs, cantat cançons o descrit moments difícils, que ens han transmès creences, idees i formes de veure el món. I també, és clar, amb totes les persones que s'han implicat, amb major o menor intensitat, en el funcionament de Carrutxa durant tots aquests anys; amb totes aquelles que ens han fet contactes locals per a facilitar la nostra tasca...

Carrutxa, com a centre de documentació del patrimoni etnològic i la memòria històrica, és una entitat que investiga i fa divulgació, fonamentalment, sobre allò que es considera patrimoni immaterial, un concepte prou d'actualitat gràcies al ressó mediàtic que ha generat el reconeixement d'algunes manifestacions festives per part de la UNESCO.

Tot i comptar amb una biblioteca especialitzada i no renunciar a l'estudi dels objectes, eines, estris o atuells de la vida quotidiana com a part de les formes de vida del passat i del present, allò que defineix Carrutxa és la col·lecció i l'estudi dels coneixements, tècniques o pràctiques de comunicació que les persones han emprat en el passat i fan servir en el present, de les creences individuals i de les seves expressions col·lectives, de les idees que han motivat transformacions o conflictes en la societat...

Des de fa mesos, a l'entitat hem treballat –conscients del nostre paper com a associació cultural i ciutadana– sobre temes com l'ús de l'espai públic o la necessitat de millorar la convivència ciutadana a partir de la difusió del coneixement, el diàleg i la cooperacióentre persones i associacions.

En aquesta línia, vam presentar algunes reflexions i propostes abans de l'aprovació de l'actual ordenança de civisme de Reus –ara en procés de derogació o modificació–, hem assistit a la reunió que va convocar l'Ajuntament per presentar el seu procés participatiu. I participem efectivament en reunions i grups de treball amb diversos col·lectius i entitats de Reus, per tal de debatre problemes, necessitats i alternatives per a fomentar la convivència, més enllà de prohibicions i sancions.

Després de l'acte d'inici del procés participatiu anunciat per l’equip de govern de l’Ajuntament de Reus sobre la modificació o derogació de l'actual ordenança de civisme, que va tenir lloc a la Sala Santa Llúcia, volem insistir en la necessitat de resituar el debat en l'àmbit del foment de la convivència ciutadana. N'hem fet la valoració i –tal com expliquem en aquest article– considerem que cal escoltar veus diverses, de persones que treballen en àmbits diversos i que viuen experiències diferents. La participació no pot consistir només en un anar i venir de l'Ajuntament i cap a l'Ajuntament.

(podeu llegir el text sencer clicant a 'més informació')

Aquest dissabte 26 de setembre, la Teresa Aran Toldrà va fer cent anys. La Teresa de cal Mingo, d'Ulldemolins, ha estat durant més de trenta anys –des de 1983– una de les nostres millors informants sobre els costums, les cançons, la vida quotidiana o les festes de la població. Ens ha ajudat a identificar persones, a contextualitzar notícies obtingudes d'altres fonts documentals, ens ha cantat cançons de bressol i de pandero. Amb una memòria excepcional i un tracte afable, encantador, hem conversat amb ella moltes hores i hem passejat més d'una vegada per la seva casa farcida de records.

Als cent anys manté una excel·lent memòria i una vitalitat envejable. Ho va demostrar aquest dissabte. La Teresa és una d'aquestes persones –no la única, però sí una de les més significatives– que han aportat coneixements i testimonis al nostre treball de recerca. Per molts anys!

El passat dilluns 13 de juliol, el Ple de l'Ajuntament de Reus va acordar, amb els vots favorables de la CUP –que havia presentat la moció–, el PSC, ERC i ARA Reus, derogar l'ordenança de civisme que havia aprovat, en l'anterior mandat, el govern de CiU i PP.

A partir d'aquest acord, l'alcalde Carles Pellicer va anunciar la convocatòria, a començaments de setembre, d'una comissió integrada per tots els grups polítics presents al consistori i tècnics de l'Ajuntament, per aportar esmenes a l'ordenança, que continua vigent, o redactar-ne una de nova. Posteriorment, tal com demanava la CUP i explicitava una esmena del PSC que es va incorporar a la moció, l'alcalde ha explicat que vol crear un fòrum de participació de les entitats reusenques de diversos àmbits. Aquesta decisió arriba després que la Federació d'Associacions de Veïns de Reus  i altres entitats han manifestat la voluntat de participar en el debat sobre la nova ordenança de civisme.

Des de Carrutxa, després de posicionar-nos contra l'acual ordenança, hem continuat treballant el tema. Entenem que, més enllà de les prohibicions, el que Reus necessita és una reflexió sobre l'ús de l'espai públic i un seguit de propostes per afavorir la convivència entre les persones. En aquest sentit, considerem que des de la nostra pràctica diària, en l'àmbir cultural, podem fer aportacions molt positives.

Aquests dies de Festa Major, l'Ezequiel Gort ha rebut dos mostres de reconeixements a la seva feina: d'una banda, el Tro de Festa, a l'Ajuntament; de l'altra, la gorra de portador de la colla del Bou.

Ezequiel Gort ha estat l'arxiver municipal fins al maig de 2015 i és membre de Carrutxa pràcticament des de la creació de la nostra entitat, el 1980. Especialista en el periode medieval, com a historiador ha publicat nombrosos articles i llibres referents a Reus, el Camp o el Priorat –principalment– en diverses èpoques. Com a membre de Carrutxa la seva aportació ha estat cabdal per al treball en equip, de recerca interdisciplinària que caracteritza l'entitat.

La tasca que ha realitzat com a divulgador de la història de la festa ha estat considerable, amb publicacions editades per Carrutxa com El treball i la festa, L'antic hospital de Reus i el seu barri, amb les seves festes, o La formació de la devoció reusenca a Misericòrdia, amb Salvador Palomar, amb qui també va treballar L'Àliga de Reus, estudi que va servir per a la recuperació d'aquesta figura emblemàtica de la nostra Festa Major. No menys significativa és la seva contribució al volum sobre la Festa Major de Sant Pere, publicat per l'Ajuntament de Reus. De fet, si avui sabem –entre moltes altres coses– que sant Pere fou, des del primer moment, el titular de la parròquia reusenca –si més no, que ja ho era fa vuit-cents deu anys– el caire que va tenir la celebració de l'arribada de la seva relíquia a la vila, el 1625, o com l'aviar els mascles, que ara en diem tronada, substitueix els trets dels arcabussos a la festa, a finals del segle XVII és en bona part gràcies al seu treball.

No toca cap instrument, ni ha ballat cap dansa ni, que se sàpiga, ha provat de portar un gegant, però sens dubte el sentit de patrimoni que avui atorguem a la nostra Festa Major de Sant Pere i que ens motiva a valorar-la encara més, té molt a veure amb aquesta descoberta del passat, de les persones que ens han precedit en la celebració de la festa, de les seves creences i motivacions, dels conflictes, dels símbols que ha aportat la recerca.

Josep Bargalló i Badia va nèixer a Reus, en una casa de la plaça del Mercadal, el 1931. Va morir aquest passat dilluns, 15 de juny, després d'una vida dedicada a recollir i ensenyar danses tradicionals, especialment aquelles que es ballaven a les comarques del sud del Principat. Com l'ha qualificat Salvador Palomar, era un folklorista de la vella escola, que cercava l'objecte folklòric i la singularitat en cada indret. El seu mètode de treball era diferent a la nostra pràctica de recerca i les seves conclusions poden ser objecte de debat. A vegades hem estat en desacord sobre la interpretació d'una manifestació festiva i, tot i que Carrutxa no es dedica específicament a organitzar tallers i cursos de ball, hem assistit més d'un cop a encesos debats sobre la jota.

Però això no treu el mèrit a Josep Bargalló i Badia d'haver aportat un corpus d'informació, fruit de molts anys de treball de camp, que ha servit per a recuperar –o reinventar, si voleu– pràctiques festives i dinamitzar les celebracions de diferents poblacions. El cas de Reus és paradigmàtic: les propostes de coreografia que va elaborar per a les danses de l'antic seguici festiu de la ciutat foren el punt de partida per a una represa de la festa que l'ha portat a moments d'esplendor.

Probablement les danses reusenques basades en el treball de Josep Bargalló van començar a evolucionar des del moment que van tornar al carrer –la tradició és dinàmica o és morta– i arribarà un moment, si encara no ha arribat, que les formes hauran anat canviant i potser costarà identificar en les danses vives al carrer aquelles restauracions que el folklorista proposava en els seus llibres. Per això és important avui mostrar el nostre reconeixement a la feina realitzada per Josep Bargalló i a continuar treballant en la recerca i en la pràctica de la cultura popular.

El 13 de febrer de 1965 —avui fa 50 anys— va obrir les seves portes la Llibreria Gaudí, al carrer de la Galera, 12 de Reus. Des de Carrutxa hem compartit una part important d'aquesta trajectòria de mig segle: trenta-cinc anys, tants com en tenim; potser a partir de moments menys difícils quant a la resistència política, però no pas menys intensos pel que fa a les necessitats de mobilització per la cultura i el país.

(Llegiu l'article sencer a més informació)

Fa un parell de mesos que Carrutxa s’ha traslladat a un nou local, a planta baixa, al número 10 de la Travessera ­-o travesia, segon la placa– del carrer Nou de Sant Josep. L’adreça és una mica embolicada, sobretot quan expliques que el carrer Nou de Sant Josep ja no existeix, perquè ara es diu de Modest Gené. Que és al barri dels Horts de Miró i, aleshores la referència a un conegut supermercat –al costat de l’aparcament– esdevé clau per a la localització de la nova seu.

Tot plegat, una bona excusa per constatar l'abundància de referències al sant fuster –protagonista en aquests dies nadalencs– en el nomenclàtor dels carrers reusencs.

Un article de Salvador Palomar

La descomunal trompa, les gegantines orelles, les colossals potes, la cueta insignificant,... Com únicament a través del sentit del tacte podria descriure un cec a un grandiós elefant a un altre invident que no conegui aquest animal?  A partir d'un conte oriental basat en aquesta idea, Josep M. Duch va intentar definir en el marc de la darrera xerrada d'aquest curs del cicle Testimonis la seva percepció sobre el seu amic i col·laborador Artur Martí juntament amb el qual va traduir al català la col·lecció 'Samadhi Marga', de textos hindús

Pensar que una ciutat no s’acaba mai —sinó és que sigui immòbil, morta, totalitària i impossible— és un bon principi per a un regidor que es vol mantenir sempre amb les orelles obertes als problemes dels seus veïns i que s’acosta amb esperit de servei a les seves responsabilitats. Amb aquesta frase d'Italo Calvino, l’exregidora Misericòrdia Vallès va encetar la seva xerrada del cicle «Testimonis», sessió que va acabar amb uns altres versos, en aquest cas sobre el poble, del poeta Miquel Martí i Pol.

 Una part de la conversa que aquest dijous 15 de maig vam mantenir —amb motiu dels actes del Dia Internacional dels Museus— sobre el patrimoni immaterial i les col·leccions museístiques va girar a l'entorn del patrimoni festiu. La festa constitueix un aspecte significatiu del patrimoni immaterial de les comunitats —només cal recordar, per exemple, el caire de les manifestacions del nostre país que han estat declarades patrimoni immaterial de la humanitat— i, en el cas de Reus, pot representar un component d'especificitat en el discurs museístic de la ciutat.

Fa uns anys, l'Ajuntament va comunicar a les entitats que participen a la diada de Sant Jordi que la plaça del Mercadal era massa petita per encabir totes les parades sense generar problemes de seguretat i que calia ampliar l'espai. Després d'un any de transició –portar les entitats al Pallol no va agradar– es va consensuar una fórmula: crear un recorregut que, començant i acabant a la plaça, passa per la la plaça del Castell, dóna el tomb a la prioral i trona pel carrer Major. Enguany, l'augment d'entitats i col·lectius ha motivat, a més, la ubicació d'algunes parades al Fossar Vell.

Des que es va optar per aquest recorregut, Carrutxa va optar per demanar la seva parada a l'extrem més allunyat de la plaça del Mercadal: a tocar de l'absis de la prioral o en el tram que toca a les Peixateries Velles. Era una aposta inequívoca per potenciar la festa [...]

No som la única entitat o organització que fa propostes participatives durant la diada.  I que tot fa festa. Han passat a la història els anys en què l'Isidre Fonts podia engrescar la construcció d'un drac gegantí, amb caixes de cartró, al mig del Mercadal, o un diccionari Fabra de considerables proporcions. El futur de la festa passa per multiplicar les iniciatives associatives de petit format, al voltant dels llibres i la cultura, per motivar la ciutadania, a més de comprar llibres i roses, a descobrir la riquesa cultural –amb tota la seva diversitat ideològica– d'un teixit associatiu que va des de l'esplai al compromís polític. Insisteixo: la riquesa cultural, perquè el 23 d'abril no es convoca cap fira d'entitats, que té altres moments i espais.

(Cliqueu "més informació" per llegir l'article sencer)

Després d'analitzar l'ordenança sobre civisme aprovada pel Ple de la corporació municipal el passat 28 de febrer de 2014, i  també l'aplicació que l'Ajuntament fa d'altres normatives referents a la realització d'activitats a la via pública, considerem que lel govern municipal  discrimina i penalitza la realització d'activitats culturals i associatives al carrer, front a l'ús comercial i d'oci de consum.

Igualment, ens preocupa el fet que la prohibició per defecte i la indefinició que palesa l'ordenança respecte al caire incívic de determinats comportaments poden comportar situacions d'indefensió de la ciutadania davant els agents que han de fer complir la normativa.

Entenem que hi ha prohibicions, com la que afecta la publicitat d'activitats, que es contradiuen amb la realitat i que introdueixen elements de control sobre els continguts que poden vulnerar la llibertat d'expressió.

D'altra banda, advertim de les conseqüències que per a la bona convivència ciutadana poden tenir prohibicions que, focalitzades en elements concrets d'indumentària de les persones, fins ara ben poc presents a la ciutat, alimenten reaccions xenòfobes respecte a comunitats senceres.

Com a conclusió del nostre treball, recomanem la retirada de l'ordenança sobre civisme i com a alternativa, proposem l'obertura urgent d'un espai de debat, obert als experts i a la participació ciutadana —sobretot, la d'aquells sectors implicats més directament en la realització d'activitats a la via pública—, tant per a valorar la necessitat de regular, com d'adequació de la normativa a la realitat. Però, principalment, per a impulsar en positiu l'ús del carrer com a espai preferent per a la cultura i l'activitat social en una ciutat mediterrània com Reus, que es reclama capital cultural.
 

La tradició teatral de Reus és sobradament coneguda i -fruit d’aquesta afició històrica- la ciutat disposa encara avui d’un estimable patrimoni relacionat amb l’art escenogràfic. Malgrat aquest pòsit de dècades, cap a 1960 el teatre es trobava a la ciutat en plena decadència mentre que arreu les noves tendències artístiques convergien en una nova manera de representació: el teatre independent i ideològicament actiu

«Les paraules, munició;
els versos en són ballesta.
Dissabte tots cap al Giny,
farem glosa i farem festa.»

La pràctica de la cançó improvisada és ben universal i s'ha actualitzat en nous gèneres, però les velles i renovades formes de casa també són prou vigents. Aquest dissabte, al Giny, coneixerem i aprendrem les variants pròpies de les Illes: la glosa mallorquina i menorquina, les cançons al so de la ximbomba o el cant redoblat eivissenc. Però també hi haurà un taller d'introducció per als més novells en l'art i un d'acompanyament musical.

Un grup de persones, davant l'anunci que ha fet el govern municipal reusenc de voler aprovar una ordenança sobre el civisme, hem optat per posar en comú un seguit de reflexions, basades en la nostra formació i treball –teòric i pràctic– en l'àmbit de la cultura de carrer, i volem expressar la nostra opinió sobre les polítiques que afecten l'ús de la via pública per a la realització d'activitats culturals i associatives a Reus.

Des d'aquesta perspectiva, com a persones que estudiem i alhora participem activament en l'organització d'activitats culturals sense ànim de lucre, tant en equipaments com en espais públics, demanem la retirada immediata de la proposta d'ordenança sobre civisme de Reus per considerar, en primer lloc, que presenta greus problemes d'interpretació en el redactat que s'ha fet públic, amb manca de concreció i ambigüitats que poden portar a situacions de conficte absurdes. Alhora, considerem que cal revisar alguns aspectes de la normativa que regula l’ús dels espais públic en l’actualitat. Sobretot, perquè generen una lamentable discriminació entre l'oci de consum, personal o en grup, o l’activitat comercial i l'organització d'activitats associatives o festives al carrer.

L’afany de regulació que evidencien aquestes normatives nega l'essència de la cultura mediterrània de la qual Reus forma part i que es vol reivindicar com a referència de capitalitat des del mateix govern municipal. A la nostra cultura, els carrers i les places són espais preferents de trobada, comunicació, art o festa. A més, l’anunci de l’ordenança sobre civisme ja ha motivat debats sobre fets irrellevants en la vida quotidiana de la ciutat que, en nom de buscar la convivència, poden produir l'efecte contrari.

Article d’opinió de Salvador Palomar on reflexiona sobre el paper de l’entitat com a eina de dinamització cultural, a partir de l’experiència d’aquests dos últims anys.

«En els últims mesos el vessant dinamitzador de l’entitat ha augmentat significativament.  Ens trobem en un moment de revitalització de pràctiques culturals de petit format, si més amb un volum adequat al col·lectiu que les promou i, molts cops, amb elements de proximitat que els hi atorguen especifitat. El context de crisi econòmica, sense dubte, també ha estimulat la capacitat dels diferents grups socials per a generar la seva pròpia activitat festiva o lúdica, per a retrobar en antics costums, la manera d’expressar inquietuds del present. O si ho voleu d’altra manera: la crisi ha animat –potser, obligat– a anar més lluny del consum de l’oferta cultural existent, a espavilar-se per autogestionar la festa. I com en tot, hi ha aspectes positius i negatius...»

La darrera sessió del cicle Testimonis («Els aplecs de Paretdelgada, 1959-1964»), organitzat conjuntament per l’Arxiu Municipal de Reus i Carrutxa, ha estat una d’aquelles ocasions en què la realitat supera l’expectativa; dit d’una altra manera, la xerrada va aconseguir la quadratura del cercle: la recuperació de la memòria oral d’una part de la història recent de les nostres comarques i mostrar que l’estudi i el coneixement d’aquests fets és especialment interessant per a les generacions més joves, que poden trobar referents en un passat no tan llunyà.

Repartir les cartilles dels malalts, posar la bata al metge i seure al seu costat per fer les receptes. Aquesta és la descripció que Rosa Tort va fer al cicle Testimonis de la tasca de les infermeres dels ambulatoris de Reus durant els anys 80. Unes funcions que, conseqüentment, poca cosa tenien a veure amb ser receptiu amb els problemes, els sentiments i els dubtes que es plantejaven els usuaris dels serveis sanitaris de proximitat.

És com a mínim sorprenent que un col·lectiu, el pagès, que s’autoretrata com “els últims de la corda” sigui capaç d’articular un moviment potent, participatiu i sostingut en el temps per defensar els seus drets. Un moviment que no només va crear escola –potser l’exemple més conegut va ser la creació d’Unió de Botiguers a Reus– sinó que és àmpliament respectat a Catalunya i que ha servit per posar damunt la taula els innumerables problemes d’una manera de viure que es perd a les nostres comarques. Per aquest motiu dir que el sindicat Unió de Pagesos ha estat un model d’èxit no és pecar d’excés. Una altra cosa és analitzar quines altres alternatives tenien els que veien que dedicar-se a la terra era quasi èpic en una societat que no els valorava a finals dels setanta quan el món caminava cap a una globalització en què el seu ofici i els seus productes tenien els dies comptats.

A les cartelleres cinematogràfiques d’aquestes setmanes s’estrena Jobs, un biopic sobre els primers temps del creador de la famosa empresa d’informàtica Apple. Amb els seus productes informàtics, Steve Jobs contribuí poderosament a la transformació del món en què vivim i a la manera de comunicar-nos. Encara no he tingut temps d’anar al cinema a veure-la, però m’ha cridat l’atenció que als tràilers publicitaris s’insisteixi no només en el caràcter revolucionari de l’empresa —seria absurd negar-ho—, sinó també en l’humil i casolà naixement d’Apple, que s’instal·là a les primeries en el garatge familiar.

 Seria fals —a banda de ridícul— comparar la influent empresa informàtica nord-americana amb, per exemple, l’experiència de les indústries de mitjan segle xx de casa nostra. La visió de l’anunci cinematogràfic, però, m’ha fet pensar que en entorns modestos es bressolen grans idees i grans projectes. I com a exemple, el que us explicaré ara. També ho suggeria així Francesc Palacín a la seva xerrada, «De Crolls a Valira: 40 anys d’indústria reusenca», quan recordava que la majoria de les empreses amb les quals va col·laborar (Crolls, Pujol i Palacín, Mecànica Reus, Valira, Galvometal, IAMSA) van començar a treballar en instal·lacions una mica precàries. A mida que el negoci es consolidava i adquiria prestigi i —sobretot— clients, l’empresa es mudava a noves instal·lacions més ben condicionades. Així, per exemple, Pujol & Palacín, la societat que creà amb Josep Pujol, s’ubicà en quatre locals diferents durant els seus vuit anys de vida. El fet casual —o potser no tant si tenim en compte que aleshores Reus era una ciutat de granges avícoles» és que quatre d’aquestes sis empreses nasqueren en galliners reconvertits en fàbriques. 

"Recuérdalo tú y recuérdalo a otros". Hi ha frases —en aquest cas, versos— que s’han convertit en un símbol. Com aquest poema de Luis Cernuda que encapçalà la recopilació polifònica de testimonis orals de Ronald Fraser sobre la guerra civil espanyola, en dos volums (Madrid: Crítica, 1979), en un moment en què aquesta tècnica històrica es trobava a les beceroles al nostre Estat. Per la seva magnitud i pel seu impacte, l’obra es convertí en una referència obligada entre els treballs de memòria oral i canvià la percepció sobre l’estudi d’aquest conflicte armat. Avui —més de tres dècades després—, els treballs que empren la memòria oral han deixat de ser una excepció en el nostre panorama historiogràfic, fet que ens permet de fer balanç de la trajectòria realitzada durant anys i de reconèixer el valor d’allò que en el seu dia va ser pioner.

Els que en alguna ocasió hem entrevistat a Xavier Orriols ja sabíem que és un veritable erudit, una persona que t’il·lustra amb els seus coneixements però sempre de manera divertida i irreverent i que després de la conversa et deixa la set de voler saber més.

La seva elecció per tancar el cicle Testimonis ara que Sant Pere és a tocar dels dits era, doncs, un plat exquisit molt ben triat per reflexionar sobre l’evolució de la festa en els darrers trenta anys. I és que Orriols ha participat ininterrompudament com a músic a les festes majors de Sant Pere i Misericòrdia des de 1984 i ha estat la primera persona de fora vila en rebre el Tro de Festa l’any 2001.

Hi ha una cultura petita, quotidiana i potent, que no genera grans titulars –si és que apareix als mitjans–, però que es fa present i, a la llarga, aporta trets característics a la comunitat humana on es desenvolupa. És una cultura que, fidel a la seva definició, suposa el conreu dels coneixements i les facultats de les persones, descobreix, apropa i transmet el coneixement, genera interrogants i elabora propostes. És una cultura de petit –a vegades, no tant petit– format que es desenvolupa en colla, en grup informal o en associació organitzada...

Salvador Palomar

[Article publicat a La Teiera, el 23 de maig de 2013]

Des de fa alguns anys, el programa de Catalunya Ràdio, «Mans», conduït per Ester Plana i Quim Rutllant, i dedicat a la cultura popular catalana, organitza concursos per a destacar elements o moments significatius de les celebracions festives del país. Enguany ha estat l´instant més gran de la cultura popular arreu dels Països Catalans.

El concurs es decideix per votació de l´audiència i, després de diverses fases de classificació, aquest cop ha guanyat la Tronada de la Festa Major de Reus.

La tronada és una manifestació prou característica del foc d´artifici a les festes catalanes. Constitueix una forma antiga, senzilla i artesanal de preparar la pirotècnia. Un regueró de pólvora comunica el foc a uns mascles o morters metàl·lics, carregats amb pólvora coberta d´argila entre els quals hi ha disposat trons; pets i salves que culminen en un espectacular esclat final que el públic viu amb emoció.

És un instant molt especial per a les persones que es troben a la plaça del Mercadal i —encara que ben segur que hi ha instants molts grans, en molts indrets i en moltes festes— no és estrany que, en aquests últims dies, les xarxes socials anessin plenes de comentaris reusencs en favor d´aquesta manifestació emblemàtica de la Festa de Sant Pere.

Des de Carrutxa ens felicitem per aquest amable reconeixement i esperem que serveixi per a reivindicar, un cop més, la pirotècnia com a tret característic de les festes catalanes i mediterrànies. L´esclat de la pólvora anuncia la festa, dóna relleu als moments culminants de la celebració o serveix de cloenda amb l´espectacle efímer de llum i color al cel. La tronada ens agermana, doncs, a mascletaes i matinades amb armes d´avantcàrrega, a moros de foc i cordaes, a castells de foc, a canons de festa, a professons encapçalades per espurnes i corredisses en un correfoc. Als Països Catalans, sense foc, no hi ha festa.

I no us perdeu les tronades d´enguany, aquest juny, a Reus.

El passat 13 de març, el grup socialista a l´Ajuntament de Reus va qualificar de «nefasta i indigna» l´actuació de tota l´àrea de Cultura de l´Ajuntament de Reus i va demanar la destitució de tots els gestors culturals de l´àrea. L´entitat va valorar que aquest comunicat palesa desconeixement –en la mesura que barreja temes que es gestionen des d´àmbits diferents– però sobretot, no té en compte o no considera prou «cultura», la bona feina que s´ha fet pel que fa a la recuperació de la memòria i el coneixement de la història i el patrimoni festiu de la ciutat, a partir de la col·labotació entre l´Arxiu Municipal i Carrutxa.

Posicionament de l’entitat davant la sol·licitud de suport de les entitats cíviques de Reus a la moció perquè l´Ajuntament de Reus s´adhereixi a l´Associació de Municipis per la Independència

No cal justificar, doncs, per què la ciutat vol commemorar el bicentenari del seu naixement, el 2014. El que sí que ens podem preguntar és com ha de ser una commemoració d´aquest tipus a començaments d´un segle XXI que se suposa que ens ha fet avançar en la visió del passat i en el coneixement del món que ens envolta. Potser la commemoració del naixement de Joan Prim hauria de servir per a divulgar la seva trajectòria vital, revisar críticament els conflictes on tants catalans i tants magribins perderen la vida inútilment pels interessos econòmics d´uns pocs, o analitzar el model d´estat que volia bastir Prim i que el portà de donar suport a una revolució democràtica a buscar un rei per a Espanya

El passat 12 de juliol, Carrutxa presentava un primer balanç de l’activitat de l’entitat durant els primers sis mesos de l’any i alhora manifestava un posicionament que, sota el lema “més xarxa, més nacional”, pretenia visualitzar la feina feta, la drecera per on continuar caminant i reivindicar el paper de la cultura en el context actual i local.

Aquesta setmana, la junta de govern de l´Ajuntament de Reus ha revocat el conveni pel qual es cedia a la nostra entitat l´ús de la primera planta de l´edifici del Castell del Cambrer. L´entitat havia demanat fa unes setmanes la resolució d´una situació d´equívoc i confusió que ens ha acabat perjudicant en la nostra feina diària.

Sant Jordi, per a una entitat com Carrutxa, dedicada des de fa més de trenta anys a la recerca, divulgació i dinamització de la cultura popular, és una festa per celebrar, però sobretot per expressar la importància de la cultura en la nostra societat “en crisi”.