Pels profans en medicina -sobretot si tenen tendència a la hipocondria-, parlar d´un servei com el d´oncologia en termes d´èxit resulta com a mínim contradictori perquè el càncer es troba en aquell grup de malalties que tothom voldria veure eradicades. Per tant, el major èxit seria que no haguéssim de parlar-ne.
Davant d´aquesta premissa maximalista, la xerrada del doctor Borràs dins del cicle Testimonis sobre la història recent del servei d´oncologia a l´hospital de Sant Joan va ser una excel·lent vacuna. Una xerrada que es podria definir com a exhaustiva, interessant i amb una qualitat humana excepcional per part del ponent.
A partir de la seva arribada a la ciutat provinent de l´hospital de Sant Pau de Barcelona, el conferenciant dividí en 3 etapes la història recent del servei d´oncologia que va ajudar a crear partint gairebé del no res.
La primera, entre el 1978 i el 1981, es podria considerar de tempteig atès que Borràs, que visitava únicament els dissabtes a Reus i alternava la feina d´oncologia amb una plaça a urgències a Esparreguera, hagué de crear una rutina assistencial, dissenyar el servei, sumar complicitats i treballar amb els recursos a la seva disposició, que eren escassos malgrat la implicació ciutadana en temes com l´obtenció de radi per a l´aparell de radioteràpia a través d´una subscripció de Ràdio Reus (1980).
De manera força sàvia, Borràs va saber amanir la descripció de la vertebració del servei durant aquesta etapa afegint-hi detalls personals (la trobada dels primers amics en traslladar-se a Reus, la decisió sobre el pis que van triar i el veïnatge, la tria de l´escola Montsant per als seus fills...) i polítics (la pertinença primer a Bandera Roja i després al PSUC, la preocupació per la llengua com a element també de transmissió científica...). Aquesta suma de pinzellades, penso, va donar un retrat força encertat d´un temps i d´un país, un objectiu que es troba precisament en l´ADN del cicle Testimonis.
La següent etapa (1981-1985) va córrer paral·lela a la de jerarquització i modernització de l´hospital i mostrà com a poc a poc el servei anava creixent (3 metges i una doctora becària) i agafava massa crítica, social i científica. Entre les fites d´aquesta etapa destacà la cessió d´un mamògraf per part de l´Associació Nacional de Lluita contra el Càncer i la posada en marxa del Registre del Càncer de la província, que s´inicià de manera casolana (cal recordar que la informàtica es trobava a les beceroles) i que tenia com a fita, a banda de ser un element científic, situar el territori com a referent en el marc de l´Organització Mundial de la Salut. Aquest objectiu es va complir el 1985 i va significar que el Registre del Càncer de la província fos el primer a publicar-se de tot Catalunya i el tercer de tot l´Estat espanyol. A diferència de l´altra etapa, la narració de Borràs sobre aquest temps va ser més generosa en detalls relacionats amb l´eterna pugna Reus-Tarragona per l´assumpció de serveis (la Facultat de Medicina com a paradigma o la mateixa definició de l´Associació Nacional de Lluita contra el Càncer com a ens provincialista).
A l´últim, el període 1986-1992 es va definir com el de consolidació del servei i va destacar per l´assoliment de l´acreditació del MIR per a aquesta especialitat (1987), per l´acord a tres bandes (Associació Nacional de Lluita contra el Càncer, Diputació de Tarragona i Generalitat) perquè l´hospital tingués una bomba de cobalt de primera mà (1989) i per la majoria d´edat que representà per al servei aconseguir la presència física d´un metge les 24 hores cada dia de la setmana (1993). En l´àmbit social, aquest mateix 1993 va representar -atès el veto imposat per la Associació Nacional de Lluita contra el Càncer a les propostes de presidents presentades- la independència i la creació de la Lliga contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i Terres de l´Ebre.
Més enllà de les fites presentades pel ponent, la conferència va anar posant l´accent sobre un triangle d´or per a tot aquell bon professional de la medecina: l´atenció a les persones, tant malaltes com membres del seu equip, la curiositat vocacional que empeny a emprendre reptes científics al servei del pacient i un sistema sanitari públic, de qualitat, eficient i sostenible.
Isabel Martínez
Pels profans en medicina -sobretot si tenen tendència a la hipocondria-, parlar d´un servei com el d´oncologia en termes d´èxit resulta com a mínim contradictori perquè el càncer es troba en aquell grup de malalties que tothom voldria veure eradicades. Per tant, el major èxit seria que no haguéssim de parlar-ne.
