Quan els drets humans van entrar a les presons

Avui que la societat sembla força secularitzada i l’església oficial és més aviat criticada pot sobtar el compromís tan ferm de dues bones persones que des de fa trenta-sis anys treballen pels més necessitats des d’una pràctica de cristianisme de base.
El recorregut de la Pilar i la Paquita té, però, unes arrels ben profundes, i el seu ànim sembla que no decaigui mai malgrat les dificultats que han contemplat els seus ulls. La seva història de servei comunitari comença un ja remot  1977, quan a través de mossèn Anglada van entrar en contacte amb la problemàtica de la droga i van veure com afectava les famílies de la seva parròquia. El coneixement d’aquesta situació les apropà a un problema greu i les encoratjà a obrir la seva acció a més persones afectades per aquesta xacra. En aquest punt, el relat de la Paquita i la Pilar recordà també un altre dels darrers ponents del cicle Testimonis, l’Artur Sardà, que explicà que la droga mossegava amb força els joves més humils dels barris a principis dels vuitanta. Persones amb poques sortides sociolaborals que delinquien per consumir en aquells anys del desencant posterior a l’esclat de les llibertats.
En aquest context de necessitats de tot tipus, les dues dirigents del centre pastoral  començaren a visitar les presons per donar suport als reclusos. Aquells eren moments en els quals la democràcia encara no havia penetrat a través d’aquells murs i en què l’arbitrarietat d’un funcionari pesava molt. Per sort, la Paquita i la Pilar no només s’estimaven els altres sinó que van perseverar en la seva missió d’assistir i donar suport a qui en necessitava. Això a poc a poc va fer que les portes abans tancades de la presó comencessin a entreobrir-se i es donés una mica d’esperança als reclusos.
Recorden amb entusiasme una data també: l’any 1985, quan la Generalitat va adquirir les competències sobre Justícia i el que havia estat molt gris va començar a tenir un color més  proper al tracte digne. La presó es va omplir de professionals (psicòlegs, criminòlegs…) i es començà a pensar en una tasca de rehabilitació dels empresonats a través de la feina i els tallers.
Són ja 36 anys de treball voluntari acompanyades de moltes persones amb noms i cognoms (més de 225 voluntaris) i també d’anònims que aporten el que tenen per resoldre els problemes d’altres desconeguts. Elles ho saben bé. La pobresa avui té una cara diferent de la que tenia a finals dels 70, però el seu entusiasme i la seva fortalesa són els mateixos que quan eren més joves i van començar aquest projecte de servei.
Han canviat les coses. La veritat és que no tant com voldríem. Però la Paquita i la Pilar continuen al peu del canó per aportar el seu granet de sorra a un món una mica més humà. Gràcies!

Isabel Martínez

Avui que la societat sembla força secularitzada i l’església oficial és més aviat criticada pot sobtar el compromís tan ferm de dues bones persones que des de fa trenta-sis anys treballen pels més necessitats des d’una pràctica de cristianisme de base.
El recorregut de la Pilar i la Paquita té, però, unes arrels ben profundes, i el seu ànim sembla que no decaigui mai malgrat les dificultats que han contemplat els seus ulls. La seva història de servei comunitari comença un ja remot  1977, quan a través de mossèn Anglada van entrar en contacte amb la problemàtica de la droga i van veure com afectava les famílies de la seva parròquia.