Trencant normes

Trencant normes

Repartir les cartilles dels malalts, posar la bata al metge i seure al seu costat per fer les receptes. Aquesta és la descripció que Rosa Tort va fer al cicle Testimonis de la tasca de les infermeres dels ambulatoris de Reus durant els anys 80. Unes funcions que, conseqüentment, poca cosa tenien a veure amb ser receptiu amb els problemes, els sentiments i els dubtes que es plantejaven els usuaris dels serveis sanitaris de proximitat.

Les coses, però, començarien a canviar en poc temps. D’una banda perquè les estructures es modificaven a Reus (municipalització de l’hospital, tancament de la maternitat, obertura de nous ambulatoris,...) i a tota Catalunya gràcies a la modernització de la sanitat i, de l’altra, per l’acció espontània i voluntària de persones com les infermeres Rosa González i Rosa Tort i la treballadora social Mònica Anguela que van entendre que l’atenció a les persones exigia implicar-se més. Estar disposat a trencar les normes si era necessari. 

D’aquesta petita “rebel·lió” professional nasqué una primera atenció domiciliària a la ciutat de Reus. El servei es posà en marxa quan González i Tort s’adonaren del disbarat que representava que un senzill canvi de sonda dels pacients que patien de pròstata seguís un llarg tràmit burocràtic i sanitari que comportava l’ingrés a una clínica. Per aquest motiu, primer començaren a actuar “clandestinament” a l’ambulatori fent els canvis allà mateix quan calia i, després, anant a les cases dels pacients que ho requerien o que pensaven que ho podien necessitar. Pel seu compte i risc i amb la cooperació necessària d’Anguela, Tort i González s’endinsaren en una aventura professional que canviaria les seves vides i milloraria l’atenció de moltes persones quan encara la capil·laritat dels sistema no estava en marxa. Quan aterraren als domicilis, a més, s’adonaren de moltes altres necessitats socials i sanitàries que calia cobrir i hi aplicaren esforç, energia i una xarxa de complicitats que els ajudà a ensortir-se’n. Malgrat no tenir-ho fàcil en cap moment, la intervenció d’aquestes tres veritables pioneres va saber passar de puntetes pels moments durs i va ser un exercici de modestia on es posà èmfasi sobretot a les coses positives i als agraïments a tots aquells que les ajudaren a solucionar problemes (Rosa Aparició, Teresa Rué, etc).

Quan arribà la dècada dels noranta, l’èxit de la feina realitzada per González, Tort i Anguela representà la posada en marxa del PADES, que començà com a programa pilot i ràpidament quedà institucionalitzat.

No seria just acabar aquestes línies sense fer referència a l’abordatge que les ponents van fer de les mil i una anècdotes que devien viure en aquells primers temps. El seu relat va ser molt curós: la primera bossa de cures, com recollien a les filles i les deixaven al cotxe mentre pujaven als domicilis, les resistències que van trobar i les estratègies per combatre-les, els casos que més les van impactar....Tot plegat, petites grans històries que ens recorden allò que no hauríem d’oblidar mai: que tots naixem i morim de manera similar, que tots compartim emocions i desitjos molts semblants al llarg de la vida,...Quina sort en aquest camí ple de problemes i dubtes trobar persones amb tanta humanitat i comprensió com aquestes tres sanitàries!

 

Isabel Martínez és periodista i membre de Carrutxa

 

Repartir les cartilles dels malalts, posar la bata al metge i seure al seu costat per fer les receptes. Aquesta és la descripció que Rosa Tort va fer al cicle Testimonis de la tasca de les infermeres dels ambulatoris de Reus durant els anys 80. Unes funcions que, conseqüentment, poca cosa tenien a veure amb ser receptiu amb els problemes, els sentiments i els dubtes que es plantejaven els usuaris dels serveis sanitaris de proximitat.