Sobre la dinamització cultural en temps de crisi

Sobre la dinamització cultural en temps de crisi

Més d’un cop, hem presentat la feina de Carrutxa com la suma de tres components interrelacionats: recerca, difusió i dinamització. En definitiva, accedir al coneixement mitjançant la investigació i posar-lo a l’abast de la població, posar en valor el patrimoni cultural i contribuir a la generació de nous patrimonis per part de la comunitat.

En els últims mesos el vessant dinamitzador de l’entitat ha augmentat significativament.  Ens trobem en un moment de revitalització de pràctiques culturals de petit format, si més amb un volum adequat al col·lectiu que les promou i, molts cops, amb elements de proximitat que els hi atorguen especifitat. El context de crisi econòmica, sense dubte, també ha estimulat la capacitat dels diferents grups socials per a generar la seva pròpia activitat festiva o lúdica, per a retrobar en antics costums, la manera d’expressar inquietuds del present. O si ho voleu d’altra manera: la crisi ha animat –potser, obligat– a anar més lluny del consum de l’oferta cultural existent, a espavilar-se per autogestionar la festa. I com en tot, hi ha aspectes positius i negatius, perquè és tan bo redescobrir com es pot fer cultura popular sense grans pressupostos com dolent constatar que persones que treballen molt bé en l’àmbit de les arts populars –com la música, el teatre o la dansa– maldin per poder viure de la seva feina.

A cavall entre la difusió i la dinamització cultural, l’entitat organitza i impulsa activitats com jornades, tallers, mostres, implicant-se en festes locals i col·laborant amb associacions i ajuntaments. Darrerament se’ns ha girat més feina. En són bon exemple l’interès per  diferents pràctiques de cant, sobretot amb el text improvisat, o de dansa, sobretot la jota, sense oblidar la voluntat de recuperar o reinventar figures festives o peces de teatre popular... un moment que ha motivat, sens dubte, fets tan positius com haver pogut donar nova vida a materials de recerca sobre la festa, el ball de plaça, les representacions de teatre popular, els romanços o les cançons de pandero, obtinguts ja fa dècades. O experimentar la recuperació, amb tot el que representa de nova creació o d’aprofitament de recursos que, llegat del passat, s’adapten a les necessitats del present. Per aquest 2014 hem preparat tallers de lletra, jornades pràctiques sobre glosa o cançó que es pot ballar, a la primavera i a la tardor, estem treballant en el carnaval, sobre els romanços o el teatre popular. I continuem, pandero en mà, amb el programa «Cantar amb el pandero». De ben segur, ho anirem anunciant en les properes setmanes...

El moment planteja, doncs, reptes. És clar que hi ha molta feina a fer en l’àmbit de la formació i de la transmissió del coneixement, aprofitant els recursos que tenim a l’abast. Cal no confondre, però, estada, taller o curset amb festa –si més no, amb Festa amb majúscula, per molt festiva que acabi l’activitat. Dit d’altra forma: les activitats de formació poden ser, alguna vegada, actes d’un programa de festa, però el seu objectiu ha de ser aportar recursos festius a les persones i per al futur, mai substituir la festa. En aquest sentit és important saber quan organitzem cursets o tallers –que es poden fer en qualsevol moment de l’any– i quan ens impliquem en el cicle festiu d’una població.

Hem de saber definir el nostre paper com el complementari al d’altres associacions que es mouen  a nivell local o en àmbits concrets, fent divulgació i formació, per fer efectiu aquell treball en xarxa que a tothom agrada reivindicar.

L’entitat ha defugit –més aviat ha fugit, cametes ajudeu-me– d’esdevenir institució garant o certificadora de suposades autenticitats i pureses tradicionals. Però tampoc pot esdevenir una promotora d’espectacles –podríem dir-ne números– festius o de cultura popular  per omplir programa i menys si, a la fi, només es tracta de generar oferta de baix cost.

És important, doncs, pensar bé en el que reinventem, o ajudem a reinventar, més enllà dels resultats a curt termini. Els anys de recerca ens han ensenyat la complexitat interna d’algunes manifestacions culturals, aparentment simples, i els mecanismes que fan que unes pràctiques rebin la consideració de tradicionals per part de la comunitat, més enllà del temps que fa que se celebren.

Dit d’altra manera: l’acció dinamitzadora de l’entitat ha de procurar, de totes totes, evitar la substitució d’una forma de consum cultural per un altra. I no cal repetir allò de que l’èxit és dinamitzar i esdevenir prescindible.

Salvador Palomar

.

Article d’opinió de Salvador Palomar on reflexiona sobre el paper de l’entitat com a eina de dinamització cultural, a partir de l’experiència d’aquests dos últims anys.

«En els últims mesos el vessant dinamitzador de l’entitat ha augmentat significativament.  Ens trobem en un moment de revitalització de pràctiques culturals de petit format, si més amb un volum adequat al col·lectiu que les promou i, molts cops, amb elements de proximitat que els hi atorguen especifitat. El context de crisi econòmica, sense dubte, també ha estimulat la capacitat dels diferents grups socials per a generar la seva pròpia activitat festiva o lúdica, per a retrobar en antics costums, la manera d’expressar inquietuds del present. O si ho voleu d’altra manera: la crisi ha animat –potser, obligat– a anar més lluny del consum de l’oferta cultural existent, a espavilar-se per autogestionar la festa. I com en tot, hi ha aspectes positius i negatius...»