Entre bambolines, l'experiència del grup teatral "La Tartana"

Entre bambolines, l'experiència del grup teatral "La Tartana"

La tradició teatral de Reus és sobradament coneguda i -fruit d’aquesta afició històrica- la ciutat disposa encara avui d’un estimable patrimoni relacionat amb l’art escenogràfic. Malgrat aquest pòsit de dècades, cap a 1960 el teatre es trobava a la ciutat en plena decadència mentre que arreu les noves tendències artístiques convergien en una nova manera de representació: el teatre independent i ideològicament actiu. En aquest context general, un grup de joves reusencs –molts d’ells estudiants a Barcelona- va bastir una experiència anomenada “La Tartana, teatre estudi”. Per alguns aquesta iniciativa va decantar definitivament la seva carrera cap al món de l’escenari (Lluis Pasqual o Maria Fort en són els exemples més clars)  mentre que, per altres, l’experiència els va servir per contactar amb una nova realitat artística a través de literatura socialment compromesa (Ramon Gomis, Pere Prats, Rosa Cabré, Ramon Llop...) Per a tots, sens dubte,La Tartanava esdevenir un període iniciàtic en moltes qüestions, tal i com acostuma a passar amb les experiències col·lectives viscudes durant la joventut.

Però La Tartanava ser quelcom més. Representa la rebel·lia silenciosa i constructiva d’uns joves que volien fer teatre en aquells anys grisos del franquisme a Reus i, que van decidir fer-ho a la seva manera, amb les seves pròpies regles. Per aquest motiu –i tal i com explica molt bé Xavier Amorós al seu llibre Plou, però plou poc- aquest grup trià l’Orfeó Reusenc per les seves trobades i actuacions gràcies a la visió de l’aleshores president Vilà Barnils i va rebutjar el possible aixopluc que li podria haver donat el Centre de Lectura d’aquell moment. La seva intenció, a més, no era tant la representació –que també- sinó l’estudi, el comentari i la reflexió de les peces triades. Rera l’elecció, hi havia un sentiment –potser difús, potser conscient- de “defensar les classes més desfavorides” i “d’agitació” en paraules de Ramon Gomis, un dels ponents de la interessant xerrada sobre el grup que va encetar el nou cicle de Testimonis organitzat per l’Arxiu Municipal i Carrutxa.

Tot era nou per un teatre que també feia olor a ruptura: l’escenografia i el vestuari, els textos escollits, la participació dels actors, la relació amb el públic al qual es podia, per exemple, donar l’esquena en escena, els llocs d’actuació que van incloure cases particulars o el mateix Institut Pere Mata on es va representar El matrimoni del senyor Mississipi amb l’assistència dels malalts. En aquells temps de grisor,La Tartana va posar veu als textos d’Espriu, Pedrolo o Benet i Jornet, entre els autors catalans, però també es va apropar a la realitat descrita pels dramaturgs alemanys (B. Brecht, Arnold Wesker, Büchner...) i va servir per contactar amb corrents i joves que es trobaven més enllà dels Pirineus.

Tot plegat, potser, un llegat ben efímer –què és sinó l’art?- però força interessant de recordar i sobre el qual reflexionar en un temps en què la teòrica solidesa en que vivíem ha demostrat ser més fràgil que una bombolla de sabó.

Isabel Martínez és periodista i membre de Carrutxa

.

 

 

La tradició teatral de Reus és sobradament coneguda i -fruit d’aquesta afició històrica- la ciutat disposa encara avui d’un estimable patrimoni relacionat amb l’art escenogràfic. Malgrat aquest pòsit de dècades, cap a 1960 el teatre es trobava a la ciutat en plena decadència mentre que arreu les noves tendències artístiques convergien en una nova manera de representació: el teatre independent i ideològicament actiu