El patrimoni festiu com a projecte

El patrimoni festiu com a projecte

Una part de la conversa que aquest dijous 15 de maig vam mantenir —amb motiu dels actes del Dia Internacional dels Museus— sobre el patrimoni immaterial i les col·leccions museístiques va girar a l'entorn del patrimoni festiu. La festa constitueix un aspecte significatiu del patrimoni immaterial de les comunitats —només cal recordar, per exemple, el caire de les manifestacions del nostre país que han estat declarades patrimoni immaterial de la humanitat— i, en el cas de Reus, pot representar un component d'especificitat en el discurs museístic de la ciutat.

Efectivament, Reus té la sort d'haver conservat un riquíssim patrimoni material vinculat a la festa —imatgeria, indumentària, estris pirotècnics…—  que s'associa a un altre patrimoni —aquest, immaterial, viu i vigent—, amb la celebració de la festa al carrer amb tot el seguit de costums, rituals, simbolismes i emocions. Evidentment, la Festa Major n'és l'exemple més destacat, però n'hi ha d'altres.

La festa reusenca no és única, al contrari, la podem emmarcar en un model de celebracions catalanes i mediterrànies, de seguicis urbans, de foc i d'espectacle al carrer. Però la ciutat compta amb els recursos per a fer de la interpretació de la festa un mitjà per a viatjar del passat al present, d'una societat preindustrial estructurada en gremis o impregnada de manifestacions públiques de religiositat, entre altres factors, a una societat contemporània, amb un associacionisme festiu molt potent i on algunes figures simbòliques són avui tant o més identitàries que simbòliques. El patrimoni festiu constitueix un camí excel·lent per a reconèixer la comunitat de què formem part i per a mostrar-la als forasters.

Cal, però, fer-ho de forma que aporti coneixement i transmeti emocions. Aquesta és l'objectiu de l'exposició «Ara toca festa», oberta fa uns anys a l'espai de la plaça de la Llibertat del Museu de Reus, amb voluntat de ser temporal i esdevenir l'embrió d'un futur centre d'interpretació de la festa. La crisi econòmica va aturar el projecte, però l'exposició continua essent una proposta excel·lent que cal actualitzar i ampliar amb nous continguts i la realització d'exposicions temporals. El bon resultat de «Pirotècnia de festa», la passada tardor, n'és un exemple.

Altra cosa són les necessitats dels grups festius de disposar d'un espai en condicions per a dipositar els elements d'imatgeria o indumentària, trobar-se o, si s'escau, assajar. La notícia de l'adequació d'una part de l'antic Vapor Vell —fins no fa massa, ocupat per una botiga de mobles— amb aquesta finalitat és molt positiva. Cal no confondre, però, aquest equipament amb necessitats específiques —accès, horaris adequats a les actuacions…— amb un centre d'interpretació de la festa. Més enllà del nom que hom li vulgui atorgar.

És possible reunir les dues funcions —explicar el patrimoni festiu i conservar les figures en actiu— en un mateix equipament, però això comporta unes necessitats d'espai importants i d'organització.

En tot cas, allò que cal és continuar amb el treball sobre la festa com a patrimoni de referència d'una ciutat que conserva gegants bicentenaris, morters de la tronada dels segles XVIII i XIX, vestits de ball de diables que tenen un segle i mig, nanos, teieres, banderes, figures i estris per als castells de foc, gralles, antics instruments de música…, però que alhora té una festa viva que, amb els canvis i l'evolució que genera el pas del temps, continua en l'ús d'aquesta cultura material que s'embolcalla d'emocions i records…, d'immaterialitat.

 

 

 

 

 

 

.

 Una part de la conversa que aquest dijous 15 de maig vam mantenir —amb motiu dels actes del Dia Internacional dels Museus— sobre el patrimoni immaterial i les col·leccions museístiques va girar a l'entorn del patrimoni festiu. La festa constitueix un aspecte significatiu del patrimoni immaterial de les comunitats —només cal recordar, per exemple, el caire de les manifestacions del nostre país que han estat declarades patrimoni immaterial de la humanitat— i, en el cas de Reus, pot representar un component d'especificitat en el discurs museístic de la ciutat.