La crisi festiva

 

És prou evident que, entre molts altres àmbits, la present pandèmia ha afectat a les festes. La festa és una manifestació necessàriament col·lectiva, que té una comunitat –familiar, de barri, de poble, de país...– de referència. Les mesures d’aïllament o de distanciament social contradiuen la festa com a temps d’encontre i d’experiència col·lectiva.

Els exemples viscuts per Pasqua i per Sant Jordi ens mostren com es poden mantenir, –si més no, en part– alguns costums per mitjà de l’adquisició de productes a la xarxa, però les festes, dels aplecs primaverals a les fonts o les ermites, a les parades de llibres i roses al carrer, no han existit.

Arribem al bon temps i les celebracions previstes al calendari que tenen el seu protagonisme a la plaça o al carrer aniran en augment. Sant Joan, el solstici, assenyala l’inici de les festes majors d’estiu però, amb les millors previsions possibles sobre la situació sanitària, cal suposar que moltes festes o no tindran lloc o s’hauran de celebrar en condicions ben diferents.

Més enllà de les estrictes mesures sanitàries, la «nova normalitat» que sembla imposar-se contradiu directament l’esperit i la funció de les festes populars: anem cap a una societat més controlada i dirigida des de dalt on la transgressió que caracteritza l’estat de festa no hi cap, o pot esdevenir delicte. Cap a una societat suposadament homogènia que pot negar la diversitat de moltes pràctiques festives –allò que és tradicional  en un poble i queda fora de lloc en un altre– i amb una mentalitat de risc potencial que pot portar a la desconfiança vers la proximitat de persones desconegudes.

Això pot reduir la festa a actes simbòlics, visualitzats des de la distància o, com a molt a l’espectacle regulat, en espais ben definits i afluència controlada.  I no es pot negar en absolut que concerts o altres espectacles no formin part de la festa. Només que la festa ha de ser, a més, el frec a frec, la relació, la coincidència en un espai, la convocatòria pel costum, la diferència vers el dia a dia, les pautes de comportament assumides, però no fixades... i que bona part d’aquests components semblen, ara mateix, lluny de la realitat immediata.

Com en altres àmbits, la crisi festiva, tant pel que fa a les persones que hi treballen professionalment com per a les voluntàries que formem part de l’associacionisme festiu tindrà un impacte greu, més enllà del relaxament de les mesures que ens han confinat a casa les darreres setmanes.

A les xarxes socials d’Internet, canals de televisió locals... s'ha constatat una clara tendència al record –amb imatges de tota mena de celebracions d’un passat més o menys recent– i a la divulgació històrica de la festa i els seus continguts. Hi podem afegir propostes de lleure, amb contingut divulgatiu, per jugar la canalla o fer festa a casa o des de casa: al balcó, galeria o terrat. O experiències compartides de creació, en l’àmbit de la música, la literatura, àdhuc el teatre... tot plegat, com a mostra d’una societat que no es vol rendir a l’aïllament i que vol construir noves formes de relació i participació en la vida col·lectiva, però a vegades també massa ancorada en la idea de que el moment passarà aviat i tot serà com abans.

Per això potser ens cal recordar que la festa digital, per imaginativa que sigui i amb els mitjans amb que compti, no pot substituir la festa al carrer i a la plaça. Que no ens hauríem de quedar en mirar què vam fer l’any passat amb l’esperança de que ho tornarem a fer l’any que ve.

Cal trobar noves fórmules, això sí, però no per conformar-nos, intentant bastir festa amb els límits que establirà en cada moment la situació sanitària. Però amb consciència de que fer festa és crear comunitat. Caldrà fer noves propostes comptant amb  que, si el repte de moltes celebracions és encara arribar al conjunt de la població, en l’àmbit digital les fractures són encara més grans. No només per les possibilitats d’accés a la xarxa, sinó per l’ús que cada sector de població fa dels diferents canals. Una reflexió que han de tenir en compte, sobretot, les institucions públiques que hauran d’afrontar la impossibilitat temporal de la festa major de la seva població.

 

 

 

 

 

 

.